SER DE PEDRA

Just quan et penses que comences a ser de pedra i que no tens emocions, passen coses que t'impressionen i que no et pots treure del cap....

Una persona que em coneix de petita i és com si m'hagués parit, sempre ha dit que sóc molt sensible i impressionable, i sempre ha actuat en conseqüència, evitant-me les coses lletges de la vida, protegint-me potser fins i tot en excés... Jo sempre he pensat que eren històries que es muntava ella, que s'havia fet una imatge de mi i d'allà no en sortia... En fi, la meva opinió sempre ha estat que ni sóc tant sensible ni tan impressionable. Al contrari, a vegades m'he preguntat a on tenia les emocions... A vegades m'he pensat que m'havia convertit en una persona seca, incapaç d'emocionar-me, de sentir les coses... Una persona de pedra.

Bueno. Doncs avui estic feta una mica una merda. Serà que haurà resultat que no sóc una pedra, al cap i a la fi.

Per què? Ho explico a continuació però primer avisar que no ho explico tot (per una privacitat que no és només meva) i que no és agradable. Qui tampoc sigui una pedra que es quedi aquí i que no es preocupi. En pocs dies se m'haurà passat.

Aquest cap de setmana s'ha mort una persona de la família que portava molts anys en un procés de deteriorament continuat degut a una malaltia degenerativa. No era un familiar directe, ni ningú "meu" però sí lo suficientment proper com perquè jo hagi estat "a la primera línia de foc". Dit així queda molt estèril, molt neutre però és més o menys la situació... Els meus sentiments són: aquest cap de setmana he vist com algú es moria i ha estat una merda, merda, merda... Al primer moment, gairebé no reacciones. No plores, no t'emociones. Només et preocupes del que s'ha de fer. L'única espurna d'emoció la treus quan veus el dolor dels que sí que ho pateixen. Però només és una espurna. Després fas el paperot amb les visites, et portes com t'has de portar i, fins i tot, et permets uns moments d'humor macabre a costa de l'ataüt i la parafernàlia típica dels enterros...

Però després, quan ja tot ha passat, recordes i no t'ho pots treure del cap. Recordes que has vist a algú morint-se i recordes el dolor i la manca de dignitat dels últims moments... I després recordes l'aspecte que té la persona morta... I no pots dormir. I no t'ho pots treure del cap... No tinc sensació de pèrdua, tinc sensació de "que fort". No sé com explicar-ho sense recórrer a lo macabre o a allò tan gastat de "no som res"...

No és el primer contacte que tinc amb la mort però potser sí que ha estat el més dur... En fi... Amb una mica de sort en uns dies se m'haurà passat i deixaré de recordar que sí que sóc impressionable i que, al cap i a la fi, no sóc una pedra.