EL NAIXEMENT DE LA SIENA

En aquest segon embaràs la data de "sortir de comptes" sempre ha estat més aviat una incògnita... Això de no tenir cicles gaire regulars fa que la data automàtica, que surt a partir del primer dia de l'última regla, no acabi de ser certa del tot... Total, que ens vam passar 9 mesos canviant-ho cada dos per tres en funció de la mida que feia la bitxeta a les ecografies que em feien. Al final, la data "oficiosa" de sortir de comptes va ser el 23 d'abril. Doncs molt bé.

De fet, per ser sinceres, de "molt bé" res de res... Aquest segon embaràs ha estat molt més pesat que el primer. En serio. Molt més. I s'hi ha afegit un trimestre de por a la feina. Hem tingut alguns saraus interns grossos de debó que m'han fet patir bastant... Total, que pel final de l'embaràs ja portava dos mesos dormint fatal, cansada i fins els collons d'una panxa enorme, enorme que em feia estar incòmode, anar a pas de tortuga, etc. Així doncs, des de finals de març que ja només pensava en parir siusplau. I clar, cada vegada que m'endarrerien la data de sortir de comptes m'agafava una mala llet... De totes maneres, i per a que consti, quan vaig veure que arribava la setmana santa i ná de ná, vaig decidir prendre-m'ho amb filosofia i àpala, que arribi quan vulgui...

I la nit del 22 al 23 d'abril vaig tenir alguna contracció ja de les serioses, de les que fan mal. Però van ser quatre mal comptades i van desaparèixer tal i com havien vingut. Això sí, el dia de St. Jordi em vaig lleva amb el tap mucós a les calcetes. Li vaig dir a el Mico advertint-lo, però, de que això no tenia perquè significar res... Que hi ha gent que perd el tap mucós dies i dies abans del xou... I vam decidir celebrar St. Jordi. Vam agafar la Bitxa i ens en vam anar a la platja a parar el sol, jugar amb la sorra, i a dinar fideuà a un xiringuito. I després vam decidir venir a casa a fer la migdiada i que a la tarda ja aniríem a veure llibres i roses.

Total, que em vaig despertar a quarts de sis amb contraccions. Fixa-t'hi tu! Qui ho havia de dir... Li vaig comentar al Mico però, com que tenia el precedent de la nit anterior i tampoc feien gaire mal, li vaig dir que anéssim a la Rambla del Poble Nou a veure llibres i roses i que ja aniríem veient com avançava el tema. I el tema va avançar... De mica en mica, les contraccions cada vegada feien més mal però no prou com per no poder caminar, comprar-me un gelat i, fins i tot, parar-nos a comprar unes xancletes per la Bitxa... La senyora de la botiga em feia conya sobre lo de posar-se de part i jo pensava "si tu sabessis... que estic aquí amb contraccions i que tant bon punt tinguem les xancletes pirem cap a casa i anem fent via...".

I res. Vam anar a casa i vam decidir que donaríem el sopar a la Bitxa i la posaríem a dormir abans de largar cap a la clínica. Entre preparatius, fer el sopar i una cosa i l'altra vam trucar als meus sogres perquè anessin venint i es quedessin a dormir. Aquí les contraccions van començar a fer mal de veritat. I quan en venia una ja no podia fer res més que agafar-me en algun lloc i queixar-me una miqueta... I eren cada 3 minuts més o menys... Però com que duraven més aviat poc, tampoc em vaig preocupar de que el part hagués de ser gaire imminent. Suposo que, tenint com a referència el primer part -alias "el parto de la burra"-, tot i saber que els segons van més ràpid, tampoc em vaig posar pressió. M'ho vaig prendre amb calma, vamos.

Recordo posar a dormir a la Bitxa entre contracció i contracció. I dir-li el que li dic sempre "bona nit, carinyo, que descansis. Mama t'estima moltíssim". I au, cap a la clínica falta gent. Altra vegada un puto trajecte en cotxe horrorós. No sé com hi ha gent que fa quilòmetres i quilòmetres estant de part... En fi, li vaig dir al Mico, "tu condueix a poc a poc, prefereixo trigar més que no pas passar batxes o fer moviments bruscos enmig d'una contracció".

Vam arribar a la clínica a tres-quarts de deu del vespre. I aquí comença la segona part de la història que intentaré reprendre el més aviat possible... (ser mare de 2 ja ho té això... tens moooolt menys temps del ja poc temps que tenies abans...jejeje!).