QUE ESTÀ PASSANT?

Breu panorama del que està passant per la meva vida darrerament:

Estic molt contenta de que encara hi hagi gent (Joana, Miskah, Anna i VanHessa) que llegeix el bloc amb lo avorrit que s'ha tornat d'escriure, només, de tant en tant... Gràcies noies!

L'Èlia ja gairebé camina. De fet, es veu que va fer unes passes amb la cangur (coses que té el ser una mare treballadora, que les "primeres vegades" no sempre et toquen a tu) però no ha tornat a intentar-ho...

Parlant de treballar: últimament me n'he fet un fart. Però molt, eh? Amb el cuento de les hores extres que tinc per recuperar, però, avui començo vacances i no torno a currar fins.... tatxan, tatxin... el dia 11 de gener!!!!!!!!!! Olé!!!

Com sempre, em miro el Nadal amb cert fastigueig. Pfffffffffffff. Aquest any, però, matem 4 o 5 pardals d'un mateix tret. Sabeu què fem? Tothom a El Poble! Avis + Sogres + Cunyat + Nosaltres tots a aguantar-nos mútuament durant 24 hores. Festival! Sí, ja ho sé, sona de peli de por. Però penseu-ho bé... en 24 hores ho haurem enllestit tot!!!!!!!! La tortura més curta dels últims anys.

I em preguntareu: Gatxan, però no et fa il·lusió, ara que tens la nena? Doncs no. Ho sento. Sóc així de xunga. L'Èlia encara no s'entera de res. Però la família es pensa que sí o, com a mínim es volen fer il·lusions de que sí. Total, que està tothom histèric amb la història del tió dels collons. Que fa mesos que no parlen d'una altra cosa. Els meus avis n'han comprat un. Els meus sogres han rescatat el tío del Mico i el seu germà. Una mica més, i tenim guerra de tións: a veure qui el porta, a veure quin és més gran, a veure quin té més història sentimental i a veure si fem el capullo una estoneta més. Apa ja!

La veritat? A mi em faria il·lusió si això ho féssim nosaltres a casa nostra. Si estiguéssim nosaltres fent el nostre tió. Però haver de ballar al so que toquen els altres em fot un pal horrorós i, de fet, em posa de mala llet. Sóc pitjor que "l'enanito gruñón", ja ho sé.

A coses més alegres, apa... sabeu què? M'he aprimat un munt!!!!!!!!!! Ara sóc una tia buenorra!!!!!!!!!! jajaja! Vaig començar a Weight Watchers (sí, ja ho sé, sona a secta però no, en serio, va bé, tenen un mètode que de veritat funciona) a finals de setembre fixant-me perdre 4 quilos i... a mitjans novembre: bingo! Estic contenta perquè no ha estat gens traumàtic i, per primera vegada en molt de temps, em puc posar roba que feia anys que no em posava. A més, he après a cuinar coses boníssimes sense que engreixin. Imagineu-vos que, d'efecte colateral, el Mico ha perdut 4 o 5 quilos també. Vamos, que estem fantàstics, tu!

I aquesta tardor l'Èlia s'ha posat malalta moltes vegades... Ja t'avisen de que és així quan les criatures comencen a la guarderia però, en serio, ha estat una merda com una catedral. Des de finals de setembre fins a principis de desembre: otitis, angines, mocs i antibiòtics per un tubo. Pràcticament no ha anat a la guarderia i ens hem arruinat a base de cangur. Sort, sort, sort que sembla que fa uns dies que està bé, jala com una campiona i no ha tornat a pillar res des d'una conjuntivitis light que va tenir pel pont de la constitució. Creuem els dits, penya. A veure si la tenim més o menys immunitzada i passem un hivern millor.

Perquè ha estat horrorós, en serio. Es passa malament. La veus fotudíssima i no hi pots fer res. A vegades ella està malament i no saps què té ni què fer. Et passes els dies tancada a casa, amb la nena en braços feta una merdeta. Depens del termòmetre i li poses cada 5 minuts resant perquè la febre no li hagi pujat a més de 39 perquè llavors és quan ja t'espantes. Et fots un fart de córrer al CAP, a l'Hospital de Nens. Truques a urgències de la mútua cada dos per tres. No dorms a les nits perquè te les passes amb la nena en braços i controlant el termòmetre... Bueno, un horror, vamos. Sort que ara fa uns dies que estem molt millor, perquè us ho juro que ha estat una putada....

I res, em penso que això és més o menys tot per ara. A veure si aprofito les vacances i torno a pillar el ritme a escriure més sovint que, us ho creureu o no, em fa peneta tenir el blog tan abandonat...

1 ANY

La meva filla ja té 1 any i, a vegades, encara em costa de creure que sóc la mama d'algú. Ha estat un any intens, increible, emocionant i també, a voltes, dur i frustrant... En el que he après molt i en el que he començat a estimar amb bogeria a una personeta que cada vegada és més gran, més persona, més ella, més algú... Mai m'hagués pensat que seria així... I em costa trobar les paraules per explicar-ho. Suposo que s'ha de viure. Àpala, us deixo una foto de la meva bitxa, la meva Èlia.