Estic home alone. El Mico està de viatge per feina fins demà a la nit i jo estic cual Penélope esperant-lo a caseta, teixint i desteixint.... Vale... MENTIDA!!!! De fet, estic feta una pendona berbenera... Avui vaig a sopar a casa d'una amiga, demà tinc un dinar i un sopar... oléeeeeeeee! La gata portarà un cabreig... Això de no veure'ns el pèl la destarota molt perquè, tot i que més tranquil·leta, continua essent super-mega-dependent. Se li nota que ens necessita allí un munt... Sort que aquest cap de setmana no anem ni a El Poble ni a La Reserva.
A vegades, amb el Mico, hem parlat de marxar de Barcelona. D'aquí a uns anys ens plantegem lo de tornar als orígens. Potser no a El Poble precisament però sí lo d'anar-nos-en a viure per la zona de Girona. La veritat és que la qualitat de vida d'allí no té comparació... I amb els anys he deixat de valorar moltes de les coses que valorava de Barcelona quan hi vaig arribar amb 18 anys. Enyoro la tranquil·litat i la simplicitat de la vida...
Amb tot, aquest cap de setmana passat m'he adonat de que hi ha una cosa que continuo valorant i a la que em costarà renunciar: la intimitat i l'anonimat. Sabeu el que és que ningú et conegui de res? Que a ningú li importi el que fas o deixis de fer? Que ningú es cregui amb el dret de poder opinar al respecte? A els pobles tothom es creu amb el dret de poder-te jutjar i els hi és igual si el que diuen acaba fent mal. I, la veritat, d'això me n'havia oblidat una mica. Vull dir que deprés de més de 12 anys vivint a Barcelona em pensava que la meva vida ja havia deixat de ser patrimoni municipal a El Poble. Ni me'n recordava de lo cabrona que podia arribar a ser la gent.
Doncs bé. Crasso error. Aquest cap de setmana passat em va arribar un comentari molt i molt lleig sobre la meva vida. I em vaig adonar que mentre a El Poble hi continuin vivint bruixes d'una certa edat que no tenen altra ocupació que fotre's a la vida de la gent, ho tenim fotut. Digueu-me innocent o que tinc mala memòria però us juro que vaig flipar del grau de mala llet que pot tenir el personal... Com s'explica tanta malícia? És un problema d'avorriment? De falta de bon sexe?
En fi. Això no vol dir que em replantegi lo de deixar Barcelona. Sinó que potser tornaré a ser més realista en la meva valoració dels avantatges i els inconvenients de cada lloc. Sort que el temps és inexorable i per quan tornem a les arrels la meitat de les bruixes aquestes ja criarà malves. I s'haurà produit cert relleu generacional que haurà acabat amb el model de "mestressa de casa en bata xerrant davant del portal de la veïna". Ja m'enteneu, oi?
5 comentaris:
Girona m'enamora...!!!
Ara que ja tens raó amb això de les padrines dels pobles...jejeje. Jo com que sóc de capital no ho noto tant.
Un petó!!
Ai si nena! els pobles ja ho tenen això! jo ara treballo en un poble i es monten uns pitotes entre veïns que no vegis...i sempre són xorradetes que es van fent grosses, grosses, fins que exploten! jo dic que molta gent té poca feina i ganes de tocar el que no sona!!! jajaja.
Jo no sóc de poble... però puc entendre que és el que tothom critiqui... un simil seria quan vas a l'insitut i comences a coneixer a gent i acabes sabent la vida dels demes i ells la teva: amb qui surts, amb qui no surts, si fas "campana", si beus... Suposo que aixó a petita escala i en uns pocs anys comparat amb viure tota la vida (o fins els 18 anys) al mateix poble on la gent necessita els "culebrones" de la tele i els de fora de la tele.
primer de tot, m'encanta el teu blog i m'agrada llegir-te i és que trobo moltes afinitats amb mi! jo també sóc de poble i farà ja 9 anys que estic vivint a barcelona. i un dels motius pels quals vaig venir és per l'anonimat i tot això! i si! encara hi ha bruixes que no tenen res més a fer que tocar els cullons... poca feina...
bé, molta sort amb el curro!
Doncs sí, noies, lo dels pobles és una merda per això... Diuen que lo millor és la indiferència però, a vegades es fa difícil... En fi, paciència.
Anna, benvinguda! Gràcies per dir que t'agrada el blog i llegir-me... l'autoestima és fràgil i ho agraeix un munt...jejeje!
Publica un comentari a l'entrada