SOPAR DE DEMÀ

Ja us ho vaig dir: demà tinc un sopar amb 25 ties. Un sopar de dones. I la veritat, com més va més mandra em fa... Per què? Perquè fa cosa de dues setmanes vaig descobrir que hi ve la "amiga aquella que érem molt amigues fins que ens vam barallar i la cosa va acabar com el rosari de l'aurora"... Doncs sí. D'aquelles espines que mai t'arrenques del tot.


Suposo que és una història habitual, típica i tòpica: amigues molt i molt amigues que ho fan tot juntes dels 6 als 18 anys. Als 18 una comença a canviar d'estil de vida, a l'altra els canvis li costen. Es distancien, ho arreglen però la fractura ja hi és i, platapaf! Un dia hi ha una bronca descomunal i cada una tira per la seva banda.


Què ha passat després? Doncs que un any més tard ens vam asseure a parlar-ne i, com a mínim, ho vam arreglar "civilitzadament". La colla ho va agrair perquè vam tancar la fase de "no ens parlem i no volem estar juntes al mateix lloc" i vam començar la fase de "podem estar juntes sense que la cosa sigui excessivament incòmode".


Però, clar, mai no s'ha acabat de tancar la ferida. Almenys per la meva banda. No sé... No sé què en deu pensar ella però a mi sempre em farà mal el que va passar i, a més, em fot el que passa ara: que a mi directament no em parla mai, que jo només sé d'ella per les altres, que apareix a les nostres vides de tant en tant (viu a l'estranger) i es dedica a potinejar-ho tot. Em fot que les de la colla encara li tinguin tant de carinyo (ja ho sé, això és mesquí, però és la veritat) i que quan ve la tractin com si estigués dalt d'un pedastal.


I sobretot, em fot que em foti que vingui al sopar. No sé si m'explico però em sento com si m'hagués arruinat la diversió. El que havia de ser un sopar relaxat amb les meves amigues, tot de dones fent l'indio, ha passat a ser un maldecap: què em posaré, què li diré, com actuaran les altres, etc. A més hi ha el tema imatge: em vull veure i sentir guapa (ho necessito per tenir més confiança en mi mateixa, sí, sóc així, què hi farem) però estic més gorda que abans i em costa sentir-me còmode amb mi mateixa. Tal cual raja. No és que jo sigui una superficial de la hòstia, normalment no tinc aquest tipus de maldecaps. Però sé que en lo primer que es fixarà la col·lega és en "Oh, la Gatxan està més pleneta, no?". I això em fot...


Total, que tinc ganes de rendir-me: trucar a la que ho organitza i inventar-me qualsevol història per no anar-hi. Una part de mi diu: total per anar-hi i no passar-ho bé... Però una altra part de mi diu que això és l'últim que he de fer. He de superar les meves neures, anar-hi i passar-m'ho bé. Bueno, com a mínim, intentar-ho. M'ha de deixar d'importar que la col·lega hi sigui, el que digui, què opini, etc. Sí, necessito un munt d'autoestima i seguretat en mi mateixa. Algú sap d'alguna botiga on en venguin?