les meves circumstàncies i jo

8 VEGADES

2011-12-29T22:12:00.001+01:00

Tenim la Bitxa amb angines i otitis... Bufffffffffffffffff! Què has fet per les vacances de Nadal? Doncs res, estar tot el dia tancats a casa perquè l'Èlia s'ha posat malalta.... Pobrissona és més oportuna... I ho hem comptat i aquest any li hem hagut de donar antibiòtics 8 vegades!!!!!!!!!!!!!!!!!! Em queixo de vici, ja ho sé... Però és que si bé no és com l'hivern de fa 2 anys, tampoc és que ja sigui una nena que rarament es posi malalta... Pringuem un munt, vamos!

8 MESOS

2011-12-24T23:25:00.004+01:00

Avui la bitxeta petita fa 8 mesos!!! Jaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa! Està a punt de gatejar i ja s'aguanta dreta. De fet, el que vol sempre és que, una vegada dreta, l'aguantis agafant-la de les mans, mentre ella fa equilibris o s'agafa a la primera cosa que troba... No fa cap gest com per caminar (sort!) però li veus l'interès en lo de ser bípeda...jajaja! El tema jalar... No hi ha manera de que vulgui menjar amb cullera! Al final, tips d'intentar-ho, vam decidir que era prioritari que anés ben alimentada. Per això li donem la verdura i la fruita amb biberó... I d'aquí a uns dies farem més intents. Tard o d'hora voldrà una cullera, no? I encara no té cap dent. Tot just ara sembla que li comencen a créixer els cabells que té. Que, per cert, s'han enrossit un munt! Odia anar en cotxe... Per trajectes llargs hem de fer la quadratura del cercle i esperar a arrencar per quan li toqui dormir. Li agrada que li faci pessigolles i quan veu a sa germana se li il·lumina la cara. Està molt i molt i molt emmarada. Molt. Quan la tinc en braços i algú que no coneix li diu alguna cosa, fa el gest de recolzar-se al meu pit tot mirant l'altra persona. Sembla com si tingués vergonya. Té els ulls d'un color rarot: ni blaus, ni marrons, més aviat grisos, tampoc verds... Té la mateixa taca de naixement que sa germana i molt de caràcter. És un bitxo tremendo. Quan plora ho fa amb tant de sentiment que fa molta gràcia... Li encanta l'aigua i quan es banya munta un merder... Es mira la Saigon amb cara de "ja t'atraparé" i li encanten els BabyEinsteins. Ja gairebé només dorm dues vegades al dia: al matí, cap a les 10h, i després cap a les 14h o així. Arriba als vespres esgotada! Bona nit, cargolet!

PER SI DE CAS...

2011-12-23T22:25:00.000+01:00

... Algú pensava que això hauria canviat:

el Nadal i jo?

PFFFFFFFFFFFFFFFFF!!!!

Que sí, que amb les nenes és més distret... Però tot plegat continua sent un rollo monumental...

PERNIL

2011-12-22T22:01:00.000+01:00

M'encanta el pernil. En serio. Li tinc deliri. A casa en tenim un que va portar el Mico amb el lot de Nadal i al ritme que vaig, me'l cruspiré tot jo soleta en menys d'un mes... Boníssim!

A FLOR DE PELL

2011-12-21T22:27:00.001+01:00

Arrel d'haver tingut primer l'Èlia i després la Siena, però sobretot arrel del que li va passar a la Siena, qualsevol cosa dolenta que li pugui passar a una criatura em fa patir un munt. Vau veure algun tros de La Marató diumenge passat? Ostres, em vaig posar negre... Vaig veure un tros on sortia el cas d'un nen que està esperant un transplantament de mèdula i em vaig quedar destrossada... A l'últim llibre que he llegit, "Jo Confesso", hi surt la història d'una família jueva, amb tres filles, que és deportada a Auswitch o Birkenau i aniquilada a les cambres de gas. Només sobreviu el pare i explica tot el que va passar parlant tota l'estona de les nenes, i de com no les va poder salvar... Sí, ja sé que és ficció però buf, ho vaig passar fatal llegint aquest fragment... O bé quan llegeixo a la premsa que algú li ha fet mal a un bebé... No puc. Em quedo feta caldo... Ho tinc a flor de pell.

LLIBRES BONS QUE HE LLEGIT DARRERAMENT

2011-12-20T22:12:00.001+01:00

Bé, com a mínim, llibres que m'han agradat:

CANÇÓ

2011-12-19T17:05:00.000+01:00

Fa uns quants dies vam haver de passar una nit a urgències amb la Siena. Es va constipar, va començar a tenir tos i, per culpa del VRS, va acabar amb una bronquiolitis. La seva primera bronquiolitis després de l'ensurt del juny passat. Aquesta vegada també la van haver d'ingressar però amb una mica d'oxigen, unes moltes nebulitzacions, una mica de medicació i uns pulmons de 7 mesos, ho vam passar a planta i al cap d'una setmana ja tornava a ser a casa. Bien. Ara com a mínim ja sabem que es pot passar per una bronquiolitis sense acabar a la UCI intubada.

Aquella nit, mentre estàvem a urgències, fent-li nebulitzacions a la Siena i esperant a veure com evolucionava, les infermeres tenien la ràdio posada. Molt fluixeta. Hi hagué una cançó, però, que sonà amb més volum. Un parell de vegades al llarg de tota la nit. Nosaltres la vam sentir des del box on estàvem. Em vaig quedar amb la tonada. I la setmana passada vaig descobrir que era aquesta:

No la puc sentir sense recordar aquella nit.

ESTÀ TAN GRAN...

2011-12-18T22:57:00.001+01:00

Sembla increible però La Bitxa ja té 3 anys... I està taaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaan gran! En serio... Xerra pels descosits i té una manera de dir les coses que a vegades et quedes mirant, flipant i pensant: "Però tu d'on has sortit???"... Li encanta el formatge i els macarrons. A la sopa i el peix també els té carinyo. I a les hamburgueses. La verdura cada vegada costa més... I la fruita no la vol ni veure! A vegades fem la nit de la pizza i ella ajuda al Mico a preparar-les. Li agrada molt participar i remenar el que sigui que estem fent. Es va treure el bolquer tota sola i tampoc en porta per dormir: ja és una nena gran!!!! I li agrada molt cantar, és com una petita "jukebox" a la que li pots anar demanant els últims hits: les nadales! jajaja! I quan va començar P3, l'adaptació li va costar una miqueta però ara va a l'escola encantada de la vida. També va a natació i neda només amb un xurro! Li agrada l'aigua però no rentar-se el cap. I li agrada que la porti a escola, li posi la bata i li faci uns quants besitos i abraçades abans de marxar. I quan la vaig a buscar sempre em demana si li he portat el berenar... Com me n'oblidi em renya! A vegades també me l'emporto a fer encàrrecs, ella i jo soles, i xerrem, ens agafem de la mà, li ensenyo coses, me n'explica d'altres... I ara ha après a fer anar el ratolí de l'ordinador i es posa ella soleta els vídeos del youtube... Ja sap que al seu nom hi té la lletra E i la lletra L. I avui hem anat al parc i hem dibuixat al terra amb guixos: una girafa, una flor, un núvol... Té els cabells llisos i és rosseta. Els ulls són d'un marró molt fosc. I és bastant primeta, no gaire alta. Molt carinyosa, molt expressiva, molt alegre, molt xerraire, una mica vergonyosa, el barullo l'agobia i els sorolls forts li fan por. Molt bona, tranquil·leta, prefereix el joc simbòlic... Una mica ploranera i queixica, i una gran negociadora: "Va, Èlia, cinc cullerades més!" i et contesta: "No, tres". Sap que si diu que no i prou no hi haurà res a fer; i, per tant, opta per fer una contraproposta... Li agraden els llibres i no li interessa gaire la tele. Li fa la punyeta a la Saigon i porta bastant bé l'arribada de la Siena. De fet, amb la Siena s'hi porta molt bé: li diu coses, n'està pendent, li fa il·lusió veure-la, pregunta per ella... només és que a vegades té molta "mamitis" i es posa ploranera o capritxoseta per tonteries... I sempre em pregunta què hi ha per dinar o per sopar avui mama. I quan se'n va a dormir ja no l'agafo en braços una estoneta, sinó que li arreglo el pijama, l'abrigo, li faig un petó i li dic "bona nit, carinyo, que descansis. Fins demà!".

DISSABTE A LA NIT...

2011-12-17T22:57:00.000+01:00

... i estic feta caldo... jajaja! Avui la Siena ha començat a remoure's a 2/4 de 6 del matí... Amb el Mico fem torns i, com que avui em tocava a mi, m'he llevat, resant perquè només fos cosa de posar-li el xumet. Però ha començat a tenir tos (les seqüeles del que va tenir...) i li he hagut de donar ventolín. I no hi havia manera que es tornés a adormir.. Al final me l'he emportat al nostre llit i hem pogut dormir fins a les 7. I llavors ha decidit que ja n'hi havia prou... Té un despertar tan alegre que és impossible no riure i pensar que, bueno, que un altre dia sense dormir gaire ja no vé d'aquí...

Ens hem instal·lat al menjador i cap a les 8 ha aparegut l'Èlia. Des de que dorm en un "llit de nena gran" que s'aixeca tota sola, silenciosament, i es presenta allà on tu siguis amb una cara de múrria... Arrossegant el seu llençolet et diu "hola!!!!!!!!!!!!" i se t'aferra allà on pugui agafar-se buscant mimos i petons i abraçadetes i carícies.

Així he començat el dia, doncs... Amb les meves dues bitxetes. Al sofà de casa. Una a cada costat. Abraçant-les i fent-los-hi petons al cap, entre els cabells, olorant-les i pensant que les estimo amb bogeria.

I al migdia hem anat a fer el dinar de Nadal que cada any celebrem amb la gent amb qui vaig estudiar la carrera. Ha estat molt bé... Tot i que cada vegada fem menys coses junts, després de 12 anys de llicenciar-nos encara hi ha un munt de carinyo, de complicitats, de rialles, de discussions... Avui érem 18 comptant 4 criatures i encara n'han fallat 5... Aviat no hi haurà cap casa on fer-nos cabre!!!

Me'n vaig a dormir.

RECAPITULANT L'ANY - NAIXEMENT DE LA SIENA (2a PART)

2011-12-16T18:26:00.005+01:00

I aquí comença el que m'he proposat fer d'avui fins al 31 de desembre: un post cada dia per repassar l'any i que, a la vegada, serveixin per posar el blog al dia... I és que cada vegada que me'l miro em fa mal el cor veure lo abandonat que el tinc... Així doncs, per començar i perquè la Siena s'ho mereix, a continuació va la segona part de la història del seu naixement....

Quan vam arribar a la clínica vam pujar directes a la planta de maternitat. Ens vam adreçar al taulell i li vam dir a la infermera: "anem de part". I ens van dir que ens esperéssim en un passadís, que de seguida vindria la llevadora. En cap de cinc minuts va aparèixer la Lilian.

A veure, recordeu que la llevadora que em va tocar al naixement de l'Èlia va ser un solet? Doncs aquesta no. Era una mica freda, i brusca... I clar... no és ben bé això el que es necessita quan vas de part. Primer ens va fer entrar en una sala on em va posar corretges. Jo em vaig posar una mica nerviosa perquè no volia haver de passar les contraccions, que ja feien b.a.s.t.a.n.t de mal, immobilitzada en una camilla. I vaig intentar protestar. Però res. Em va dir que allò s'havia de fer per comprovar que, efectivament anava de part. Hòstia, ja t'ho diré jo si vaig de part o què... En fi..

A més: no es pot anar de part un dia festiu... La ginecòloga ja ens havia avisat que per setmana santa només marxava de divendres a dilluns... I jo em vaig posar de part el dissabte. Alegria.

Una vegada la llevadora va haver comprovat que sí, que anava de part i que "tienes una dinámica muy buena" (ja t'ho deia jo, no et fot???), va trucar a la meva ginecòloga del pal: "Dra. X? Aquí está una paciente suya con dinámica de parto, la Sra. Gatxan... Ah! Muy bien. Gracias". I torna a pillar el mòbil i truca a la Doctora Y, la substituta, membre de l'equip de la gine original: "Dra. Y? aquí está una paciente de la Dra. X con dinámica de parto a muy buen ritmo. Bla, bla, bla". I jo, mentre, allà lligada cagant-me en tot... La llevadora penja el mòbil. Li diu al Mico que arreplegui els trastos i vagi a fer papers. I a mi em mira i em diu que la segueixi que anem a la sala de parts. I jo del pal: "Ja?". Pensant "si que va ràpid això".

I lo de parir té molt poc de digne, les que hi heu passat ja ho sabeu. Jo allà, en pilotes, amb una bata verda horrorosa, dient-li a la llevadora que, "oye? puedo pasar por el baño primero que me estoy cagando". I aquí la que es va cagar va ser ella, perquè s'acostuma a tenir sensació de tenir caca quan el cap del bebé ja està a baix de tot i cal apretar per fer-lo sortir. La colega es devia pensar que la cosa s'havia accelerat per moments i no em va deixar anar al lavabo. Una mica més i m'agafa en braços per portar-me a la sala de parts!

I tot això entre contracció i contracció, eh? De les que ja feien M.O.L.T. de mal.

Arribem a la sala de parts i comença el viacrucis de l'epidural. En serio. Jo ja estava molt dilatada. El part estava molt avançat i, clar, les contraccions feien un mal horrorós i ve l'anestesista i necessita no sé quants intents per posar-me l'epidural. Cabron. Però com vols que m'estigui quieta més de no-sé-quants-segons amb el mal que fa això???? I si ningú m'ajuda???? La primera vegada, amb l'Èlia, hi havia una infermera super-maja que em va aguantar i em va deixar que em recolzés en ella. I això que les contraccions no feien ni la meitat de mal perquè el part no estava ni la meitat d'avançat! Aquesta vegada la llevadora mirant-s'ho. Bruixa! Al final, quan crec que ja portàvem dos intents, es va decidir a donar-me un cop de mà. I zas! Epidural posada.

Ooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooh! Quin gust!

De mica en mica, tot va deixar de fer mal. Un benestar... Oooooooooooooooooooooooooh! I a mi em va canviar l'humor de cop... jajaja! De ser una borde que només feia que dir paraulotes del pal "joderrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr quin mal!", rollo "la niña del exorcista", a ser una partera simpàtica i animada... El que fan les drogues, eh??

I mentre m'estava allà, amb les cames enlaire, esperant i comentant coses amb el Mico (que per cert, havia tornat al final del moment epidural), començo a notar mullena i resulta que havia trencat aigües! Oléeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee! Espontàniament! I al cap d'una estona la llevadora mira i em diu que ja estic dilatada del tot.

Bien. Doncs a apretar, no?

Doncs no. Just quan la llevadora ens diu que no pot localitzar-la, ens adonem que la ginecòloga no és enlloc... Com que no la localitzes????!!!!!!!!!!!!!!!!!! I ja ens teniu, allà mirant com la llevadora truca una i una altra vegada i res... I jo que començo a preguntar si això d'haver d'estar esperant no pot ser perillós per la criatura... I que començo a dir-li a la llevadora que "mira, a mi al cap i a la fi se me'n fot qui estigui allà davant per recollir la nena... no ho pots fer tu??" I la llevadora que ens diu que, donat que la ginecològa no apareix, farà avisar al ginecòleg de guàrdia de la clínica. I nosaltres que vale. I apareix un noi que ens diu "Hola, buenas noches, soy................ y voy a atenderte en el parto". I jo que vale. I just aleshores, per fi, apareix la ginecòloga. Tota mona, ella, com qui diu que ve d'un sopar romàntic amb el maromo per celebrar el Sant Jordi. I ella i el ginecòleg desapareixen dos minuts al passadís on el Mico veu que es produeix un intercanvi "amigable" de paraules.

I, després de tot aquest sarau (que, de fet, sembla que només va ser cosa d'uns deu minuts), la gine es posa allà davant i em diu àpala, a apretar. I res, jo que apreto unes poques vegades i em diuen lo tan típic de "ja surt el cap!". I a continuació, una apretadeta més, i em deixen que sigui jo qui m'inclini endavant, agafi la nena, i l'acabi de treure... oooooooooooooooooooh! I en un estil molt meu, en aquell moment tan emotiu i important en els nostres vides, el primer que vaig dir va ser "té molt de pèl, no???? i és molt morena!"... jajaja! És ben bé...

I la Siena va néixer a les 12 i 13 minuts de la nit del 24 d'abril de 2011. Just els 13 minuts després de canviar de dia i, per tant, segurament si la ginecòloga hagués estat puntual, la Siena hagués nascut el dia de Sant Jordi. Més enllà d'això, tot plegat va ser molt ràpid i fàcil. Un part molt millor que el primer, del que en vaig sortir més ben parada i igual d'emocionada... Ja teníem dues nenes, eh? Una altra coseta petita i bonica a la que estimar amb bogeria, cuidar, protegir, acaronar... La vida és increible, eh?

... CONTINUA

2011-07-19T22:42:00.003+02:00

Em trobo moltes vegades pensant en coses que vull escriure al blog... Demà farà un mes que van donar d'alta a la Siena. La meva petita ja gairebé té tres mesos i és una bitxeta riallera que sempre obre uns ulls com unes taronjes. Sembla que es vulgui menjar el món a base de mirar-se'l ben mirat. I jo babejo i penso que sóc feliç només de saber que és aquí, amb nosaltres, que està bé, i li oloro el cap i li faig petons als quatre cabells que té... Me l'estimo tant!!!! És curiós perquè abans de nèixer pensava: com l'estimaré? Es feia estrany pensar en una altra filla, tenint l'Èlia. I ara em trobo que me les estimo totes dues amb bogeria. Potser de maneres diferents, però no podria viure sense cap d'elles...

L'experiència a l'hospital va ser molt dura... No hi ha dia que no pensi en el que vam viure i veure... I me'n venen records, sobretot quan estic tranquil·la i quieta, com per exemple, quan li dono el pit a la Siena... Hi ha dies que recordo alguna frase intercanviada amb les enfermeres o la metge. Sovint em ve al cap la imatge de les pantalles de les màquines a les que estava conectada la Siena, amb les constants vitals i els paràmetres del respirador. A vegades penso en els altres nens que hi havia ingressats, i en els seus pares. També recordo alguns moments, dels més durs, però també dels més tontos... I ho voldria explicar tot aquí... Però no sé ni per on començar...

I, de fet, el més important és que la Siena està bé. No li ha quedat cap seqüela, té els pulmons bé i tot bé. Només li ha quedat certa tendència a fer més bronquitis que una criatura que no ha passat pel que ella ha passat. Per això hem de vigilar i, a la que tingui massa mocs o una mica de tos, cap al metge. Però ara mateix és una bebé sana que pot fer vida completament normal. A vegades no em puc creure la sort que hem tingut... Us juro que quan estava a la UCI, sedada, amb el respirador, me la mirava, veia els 4kg que feia, lo fràgil que semblava, i pensava: "d'aquesta no en sortirem pas"... I mira, aquí estem... estimant-nos.

En fi, això... que la vida continua amb una força increible...

LA VIDA...

2011-06-26T23:01:00.003+02:00

Fa només uns quants dies que tornàvem a casa amb la Siena després de 3 setmanes hospitalitzada. La veritat és que ha estat molt greu, tant que ens pensàvem que la perdíem. Va agafar una bronquiolitis i després de dos dies atesa a la planta de pediatria la van haver de portar a la UCI. Allà va tenir una parada respiratòria i es va passar onze dies intubada (és a dir, amb una màquina que respirava per ella) i sedada a l'espera que la bronquiolitis fes un procés a positiu, no hi hagués més complicacions, la poguéssin desintubar i pogués tornar a respirar (i viure!) per si sola.

Dit així potser sona neutre però ha estat horrorós.

Els primers 7 dies després d'haver-la d'intubar han estat els pitjors dies de la meva vida. Sona a tòpic però la veritat és que no crec que pugui explicar amb paraules lo malament que ho hem passat. A més, una UCI de pediatria és com una espècie de purgatori on totes les criatures estan molt malament i has de veure com, per una espècie de ruleta russa macabre, n'hi ha que se'n surten i n'hi ha que es moren sense que ningú hi pugui fer res de res.. Criatures que, en principi, haurien de tenir tota una vida per davant...I tu estàs allà, mirant a la cara als pares dels altres nens que viuen o es moren sense saber si la teva filla serà de les que se'n sortirà o no... I és quan saps que és millor no creure, perquè si creguéssis no et podries explicar tanta crueltat i patiment.. El que ha passat amb la Siena, i el dolor i la desesperació que hem hagut de veure són d'aquelles experiències que et fan replantejar prioritats i maneres de viure... En fi...

Ara ja som a casa i ens dediquem a recuperar-nos física i emocionalment del que ha quedat com un ensurt enorme. La pediatra ens ha recomanat molta tranquil·litat i òbviament, la Siena encara està en procés de recuperació des del punt de vista mèdic. Això vol dir que li estan controlant els pulmons i el pes, sobretot, i que, entre d'altres mesures, de moment hem d'evitar les aglomeracions en ambients tancats, vigilar que ningú li estornudi o tossi a sobre, etc... Sort, sort, sort, que de tot plegat no ha quedat res que sigui irreversible...

EL NAIXEMENT DE LA SIENA

2011-05-27T10:31:00.004+02:00

En aquest segon embaràs la data de "sortir de comptes" sempre ha estat més aviat una incògnita... Això de no tenir cicles gaire regulars fa que la data automàtica, que surt a partir del primer dia de l'última regla, no acabi de ser certa del tot... Total, que ens vam passar 9 mesos canviant-ho cada dos per tres en funció de la mida que feia la bitxeta a les ecografies que em feien. Al final, la data "oficiosa" de sortir de comptes va ser el 23 d'abril. Doncs molt bé.

De fet, per ser sinceres, de "molt bé" res de res... Aquest segon embaràs ha estat molt més pesat que el primer. En serio. Molt més. I s'hi ha afegit un trimestre de por a la feina. Hem tingut alguns saraus interns grossos de debó que m'han fet patir bastant... Total, que pel final de l'embaràs ja portava dos mesos dormint fatal, cansada i fins els collons d'una panxa enorme, enorme que em feia estar incòmode, anar a pas de tortuga, etc. Així doncs, des de finals de març que ja només pensava en parir siusplau. I clar, cada vegada que m'endarrerien la data de sortir de comptes m'agafava una mala llet... De totes maneres, i per a que consti, quan vaig veure que arribava la setmana santa i ná de ná, vaig decidir prendre-m'ho amb filosofia i àpala, que arribi quan vulgui...

I la nit del 22 al 23 d'abril vaig tenir alguna contracció ja de les serioses, de les que fan mal. Però van ser quatre mal comptades i van desaparèixer tal i com havien vingut. Això sí, el dia de St. Jordi em vaig lleva amb el tap mucós a les calcetes. Li vaig dir a el Mico advertint-lo, però, de que això no tenia perquè significar res... Que hi ha gent que perd el tap mucós dies i dies abans del xou... I vam decidir celebrar St. Jordi. Vam agafar la Bitxa i ens en vam anar a la platja a parar el sol, jugar amb la sorra, i a dinar fideuà a un xiringuito. I després vam decidir venir a casa a fer la migdiada i que a la tarda ja aniríem a veure llibres i roses.

Total, que em vaig despertar a quarts de sis amb contraccions. Fixa-t'hi tu! Qui ho havia de dir... Li vaig comentar al Mico però, com que tenia el precedent de la nit anterior i tampoc feien gaire mal, li vaig dir que anéssim a la Rambla del Poble Nou a veure llibres i roses i que ja aniríem veient com avançava el tema. I el tema va avançar... De mica en mica, les contraccions cada vegada feien més mal però no prou com per no poder caminar, comprar-me un gelat i, fins i tot, parar-nos a comprar unes xancletes per la Bitxa... La senyora de la botiga em feia conya sobre lo de posar-se de part i jo pensava "si tu sabessis... que estic aquí amb contraccions i que tant bon punt tinguem les xancletes pirem cap a casa i anem fent via...".

I res. Vam anar a casa i vam decidir que donaríem el sopar a la Bitxa i la posaríem a dormir abans de largar cap a la clínica. Entre preparatius, fer el sopar i una cosa i l'altra vam trucar als meus sogres perquè anessin venint i es quedessin a dormir. Aquí les contraccions van començar a fer mal de veritat. I quan en venia una ja no podia fer res més que agafar-me en algun lloc i queixar-me una miqueta... I eren cada 3 minuts més o menys... Però com que duraven més aviat poc, tampoc em vaig preocupar de que el part hagués de ser gaire imminent. Suposo que, tenint com a referència el primer part -alias "el parto de la burra"-, tot i saber que els segons van més ràpid, tampoc em vaig posar pressió. M'ho vaig prendre amb calma, vamos.

Recordo posar a dormir a la Bitxa entre contracció i contracció. I dir-li el que li dic sempre "bona nit, carinyo, que descansis. Mama t'estima moltíssim". I au, cap a la clínica falta gent. Altra vegada un puto trajecte en cotxe horrorós. No sé com hi ha gent que fa quilòmetres i quilòmetres estant de part... En fi, li vaig dir al Mico, "tu condueix a poc a poc, prefereixo trigar més que no pas passar batxes o fer moviments bruscos enmig d'una contracció".

Vam arribar a la clínica a tres-quarts de deu del vespre. I aquí comença la segona part de la història que intentaré reprendre el més aviat possible... (ser mare de 2 ja ho té això... tens moooolt menys temps del ja poc temps que tenies abans...jejeje!).

SIENA

2011-05-19T20:05:00.003+02:00

Us presento la Siena, la nostra filla petita

24 d'abril de 2011
00.13h
3,2 kg i 47,5 cm

És l'altra coseta guapíssima de la que ens n'hem enamorat...

TINDREM....

2010-12-02T22:39:00.002+01:00

UNA ALTRA NENA!!!!!!!!!!!!!!

LA PROLE

2010-11-21T18:05:00.002+01:00

Han passat més dies dels que hagués volgut des del l'últim post... La veritat és que vaig bastant de cul i cansada entra la feina, la bitxa i el nou embaràs. La maternitat ja ho té això: els temps per una mateixa desapareixen que ni te n'adones. I quan trobo un forat em dedico a jaure i fer el gos. En fi... He pensat que no estaria malament explicar com està la meva "prole".

El nou projecte va creixent a bon ritme. Faig una panxeta... Divendres vam tenir visita a la ginecòloga i tot molt bé, però no es va veure amb claredat si és nen o nena. Bueno, ens esperarem a l'ecografia de les 20 setmanes que la tenim programada pel 2 de desembre. Si algú em pregunta què prefereixo diré que m'és igual. En serio. Jo sempre havia volgut una nena, i com que ja tinc La Bitxa... Ara m'és igual. En part, penso que una altra nena estaria bé sobretot per ella, una germana amb qui compartir complicitats de més grans. Però, en part, també m'agradaria tenir un fill. Per allò de conèixer l'experiència de tenir un nen, també. En fi... ja veurem.

I tema panxeta: estar embarassada a l'hivern és un rollo. Entre la jaqueta i el bolso i tot plegat, encara ningú m'ha deixat seure al metro cap dia.... ????!!!!!!.... I això que faig més panxa que a l'embaràs de La Bitxa i, aleshores, per les 16 setmanes o així ja m'havien deixat seure unes quantes vegades... En fi...

Parlant de l'Èlia... està fantàstica... està tan gran que gairebé no m'ho puc creure. És una nena alegre, alegre... només està de males quan es troba malament. Sinó, sempre riu i és molt carinyosa i sociable. Sobretot ara, que es nota la influència d'anar amb regularitat a l'Escola Bressol i està mooooooooooooolt més sociable que abans. Tant amb els altres nens com amb la gent gran... I no calla ni sota l'aigua... Coses que diu darrerament?

Mio. Tal qual. En castellà. Va aparèixer un cap de setmana dient que les coses eren "mio". Pos vale.
No puc. Quan una cosa no li surt, el primer que diu és "no puc".
Jo també. S'apunta a tot, ella.
Bravo. I s'aplaudeix a sí mateixa.
Aquí sí, aquí no...
A veure.

I l'altre dia va fer pipí al vàter!!!!!!!!!!!!! Absoluta casualitat, sí. Però nosaltes anem intentant-ho ja que jo voldria provar de treure-li el bolquer per vacances de Nadal. És que estaré 15 dies amb ella i m'aniria molt bé tenir solucionat això amb temps suficient abans que neixi el petit o la petita.

I ja menja sola!!!!!!!!!!!!!!! Fa una mica el marrano i si no estàs allà, s'entreté un munt. Però menja tota sola!!! Li agrada ajudar-nos a treure els plats nets del rentaplats. I és una mica "free rider": no vol anar agafada de la mà però tampoc al cotxet i, clar... tenim unes baralles... Sap fer el lleó -grrrrrrrrrrrr-, l'elefant, el mono, la vaca, el xai, el gos, el cavall... Tenim un zoo a casa... Però no sap dir la "f" i el Mico diu que tampoc sap dir la "s" gaire bé. Total, que l'elefant no és l'elefant, sinó el "lepant". Sí... requereix molta interpretació...jajaja!

És una mica poruga. No va voler pujar als "cavallets" per Fires de Girona, i els sorolls forts li "pa por". Té unes bambes que li encanten, no es vol posar res més i, clar, sembla una pandillera. Li encanta el formatge, no vol saber res de la fruita i els macarrons són garantia d'èxit. Però continua tenint, només, 6 dents... 4 a dalt i 2 a baix. Diu la pediatra que no patim, que això depèn de cada criatura, però clar... Tenim una filla desdentegada...

Li agrada el Pocoyo però ella li diu "Payo", i el Pingu, i el Kung-fu Panda, i el Callou, i el "Mo" (Timon) i el Pumba de El Rey León 3, i el Llibre de la Selva li encanta. El Micky només quan li bufa per aquest costat... No li hem passat cap història de princesetes bledes de la Disney i no sé què és millor. Passar-les, que li encantin, i esperar que superi la fase o bé no passar-les i esperar que mai li acabin de cridar l'atenció. Què creieu que és més realista????

Es distreu amb llibres i puzzles que té. El xumet, en principi, només és per dormir i li diu "mé". Els colors no els té gaire clars. Però ja té cert criteri per la roba. Hi ha dies que et diu que "nanai" dels pantalons o la camiseta que li has triat... I li encanta la cançó de Al Mar! de Manel. És pujar al cotxe i començar a demanar-la. Sort que també ens agrada....jajaja! Com podeu veure, estem bastant distrets!

QÜESTIÓ PREOCUPANT

2010-10-22T22:46:00.003+02:00

Avui he esmorzat a un bar on hi havia un grup d'uns 15 homes trajeats i de més de cinquanta anys mínim. I he confirmat una impressió que feia un temps que tenia: els homes mediterranis, catalans i espanyols, envelleixen molt malament. En serio. Dels 15 aquests d'avui, no n'hi havia ni un del que pensés: és guapo, o és atractiu o com a mínim té alguna cosa. Ni un. Eren tots lletjos, gordos, mig calvos o del tot (però d'aquella calvície mal portada, eh?), el trajo els queia fatal, etc. No n'hi havia cap que se salvés. I, a part, fotien més aviat "asquito" allà conversant com uns grans senyors, fent-se els super "ejecutivos", donant-se copets a l'espatlla en plan machito... brrrr... a les antípodes de lo atractiu, vamos.

I clar... és preocupant. Perquè, gente, una ja en té 33 i aquest panorama és cap on avancem, eh? I el que més em xoca és que jo em miro el Mico i moltes vegades penso "que guapo!" o "que bo que està... mmmmm....".... jejeje! I penso que no el veig fent les pintes dels homes aquests que us dic... Però clar, després resulta que els de 50 i pico són tots tallats al mateix patró...

I per últim, em pregunto: les dones envellim igual de malament??? Perquè, clar, aleshores a)"apaga y vámonos", i b) de què collons em queixo?

Però a la feina, quan ho he comentat, m'han dit que les dones envellim millor. El fet d'haver-nos hagut de preocupar sempre d'estar guapes, de l'estètica, fa que ens cuidem més. I que els homes de la nostra generació ho portaran més bé.... Espero que tinguin raó, creuem els dits, penya!

L'ALEGRIA...

2010-10-19T14:00:00.003+02:00

... de llegir un bon llibre... ooooooooooh! Fa temps us vaig recomanar El corazón helado de l'Almudena Grandes i crec que el seu nou llibre que ha sortit a principis de setembre, Inés y la alegría, també és boníssim. Fantàstic. Increible. Genial. Collonut. Estic a punt de declarar-me una incondicional de l'Almudena Grandes. En serio.

És un altre totxo llegit esgarrapant estones i hores de son. Però és que era impossible deixar-lo. Una història boníssima acompanyada d'una manera d'explicar-la boníssima. Què més es pot demanar? Doncs que surti aviat el 2on llibre d'una col·lecció de 6 que Inés y la alegría inaugura. Almudena, a currar! jejeje!

N'ESTIC FINS ELS COLLONS

2010-09-27T21:32:00.002+02:00

De tenir un govern d'esquerres que, en realitat, fa polítiques socioeconòmiques de dretes i, a més, tenen els pebrots de dir que "no renuncien a la política social". Ja tenia clar que dimecres feia vaga però he passat d'estar molesta i decebuda a estar molt i molt emprenyada. En serio, ara estic indignada... Osti és que tinc la sensació de que no es pot ser més inútil.

En honor a la veritat he de reconèixer que no he posat el crit el cel fins que el puto PSOE ha decidit endarrerir l'ampliació del permís de paternitat. Vale, em direu que ara protesto perquè això em toca molt de prop. Ok, sí, tindreu una part de raó. Sobretot perquè les 4 setmanes del Mico eren molt importants per una família que no tenim avis i àvies, tiets o tietes i parentela a prop i que hem de tirar de la butxaca i de la cangur. Saber que tindria el Mico amb mi 4 setmanes era un factor de tranquil·litat a l'hora d'encarar la feinada que representaran un nadó i una Bitxa de 2 anys i 4 mesos.

Però aquest no és l'únic motiu pel que estic tan emprenyada. Si fa temps que llegiu aquest bloc sabreu que treballo promovent l'equitat de gènere entre homes i dones en el conjunt d'àmbits de la nostra societat, però sobretot, en el mercat de treball. No és només una feina, és una manera d'entendre el món en el que vivim. I el permís de paternitat era un gran assoliment per tal de: a) promoure la corresponsabilitat en l'assumpció de les tasques domèstiques i de cura; i b) lluitar contra el prejudici que porta a no contractar dones ja que "quan tinguin fills deixaran tirada a l'empresa". Perquè m'entengueu, des del meu punt de vista, el permís de paternitat hauria de ser de la mateixa durada que el de maternitat, intransferible i d'obligat gaudiment. Imagineu-vos doncs quina decepció al veure que el PSOE prefereix estalviar uns 200 milions d'euros per aquesta via... I per això paguem impostos????!!!!!!!!! Per favor, que les dones som el 51% de la població!

A banda, penso que tant el PSC (per venuts!) com el PSOE (per neoliberals de merda disfressats de govern progre d'esquerres) han gestionat la crisi amb el cul. No només les polítiques d'ocupació s'han quedat sense finançament en un moment en el que tenim un 20% d'atur, sinó que s'ha perdut una ocasió d'or de fer una reforma estructural de l'economia.

Total, que jo dimecres faré vaga. VAGA en majúscules.

L'ADAPTACIÓ, VERSIÓ "RELOADED"

2010-09-15T16:15:00.002+02:00

Nou barri = Nova guarderia. En aquest cas, Escola Bressol... Toma ya!!!! L'Èlia va entrar, de pura xiripa, en una escola super-xula, concertada, molt progre i molt hippi...jajaja! On, fins i tot, tenen un pati de veritat!!!!!!!!!!!!! Penseu que per una mama criada en una escola de poble, amb pati de terra i arbres i sorra i.... això és un punt moooooooolt a favor. En definitiva, que de moment tot pinta molt bé i aquesta setmana estem fent adaptació, una altra vegada.

Comparant amb l'any passat diré que, definitivament, ESTIC MOLT MÉS CONTENTA I SATISFETA enguany. Així, en majúscules. En primer lloc, el sistema que proposen és totalment flexible i lliure, deixant que els pares i, el més important, les criatures, vagin marcant el ritme en funció de les seves circumstàncies i de com s'ho van agafant. En segon lloc, el sistma consisteix en que els pares o les mares s'estiguin dintre de l'escola, amb el fill o filla, tota l'estona que ho considerin oportú o que vulguin estar-hi. I si després vols marxar una estona, i deixar la criatura, li dius que te'n vas, que ja tornaràs, surts per la porta i la professora es queda pendent d'ella, de veure les seves reaccions i d'avaluar com està anant. Quan tornes, decidiu conjuntament què fareu l'endemà... Us imagineu poder estar a l'aula del vostre fill o filla tota l'estona que necessiteu perquè ella s'hi senti segura amb la teva companyia i tu la vegis jugant i interaccionant amb els altres nens? És fantàstic! I amb tota la tranquil·litat del món. Podent comentar amb la professora tot allò que creguis necessari... És d'una transparència i flexibilitat i respecte als sentiments de pares i fills genial!

Vale que jo m'he hagut d'agafar una setmana de vacances. Però ho he fet perquè he volgut ja que, en principi, et diuen que si no es pot fer adaptació, i s'ha de fer "pel boc gros", què hi farem. I sinó, que pot fer l'adaptació un avi o àvia, el/la cangur, etc.

El primer dia hi vam anar totes dues juntes, 2 hores. Jo vaig poder veure com li entusiasmava el pati, com jugava a l'aula, que estava prou tranquil·la tot i que m'anava buscant de tant en tant, etc. El segon dia, hi vam anar juntes i després d'una hora jo me'n vaig anar i la vaig deixar una hora i mitja. Va anar bé. I avui hi hem anat abans i li he deixat a dinar. I també ha anat prou bé. Es veu que, a estones, s'ha alterat una miqueta però que, en general, ha estat tranquil·la, jugant, etc.

I un darrer apunt: és una escola bressol hippi, hippi, hippi... Les criatures del 2008 estan separades en 3 grups d'edat (l'Èlia va amb el grup dels més petits) però no tenen aules diferents sinó que els 3 grups comparteixen un espai que és com un pis de l'Eixample. Cada grup té la seva zona però, durant el dia, van i venen com els dóna la gana, integrant-se amb el grup que els vingui de gust quan vulguin o vegin que l'activitat que es fa els interessa més que no pas una altra... Tenen un total de 4 o 5 professores (depèn dels moments) i elles són els seus "referents" per canviar el bolquer, l'hora de menjar, demanar aigua, rentar les mans, etc. I quan és l'hora de la migdiada, cada grup la fa a la zona que li toca. Però això és tot. La resta del dia, allò és una amalgama de gent petita cridant, jugant, anant amunt i avall, etc. Avui quan he anat a buscar a la Bitxa, la seva professora els estava posant a dormir la migdiada. I me l'he trobat a ella asseguda per terra, descalça, canviant el bolquer a un mentre els altres pululaven porahí, una amb el cul enlaire, ningú estirat al seu matalàs, una anarquia... Però era com una anarquia molt agradable. Als nanos se'ls veia molt còmodes a tots, cap estava neguitós o intranquil. Total, que ja veurem com va durant el curs però, de moment, jo estic mooooooooooolt contenta. Quin canvi!!!!!!!!

PLOP!

2010-09-14T14:27:00.002+02:00

A qui vull enganyar?

Faig panxa! Sip. És com si hagués sortit en plan "plop" des del darrer cap de setmana. Aquesta setmana estic de vacances perquè l'Èlia està fent l'adaptació a la nova escola bressol (tema per un altre post), i no em preocupa gaire... Però està clar que aviat, aviadet ho haurem de fer públic. Si és que es nota i tot! Aish.... Quin pal haver de dir-ho tant aviat!

COMPARATIVA

2010-09-09T11:46:00.002+02:00

En general, i de moment, m'estic trobant millor aquest primer trimestre d'aquest segon embaràs que no pas durant el primer trimestre del primer embaràs. Tinc menys nàusees, encara no he vomitat cap dia (que consti que, amb el primer, vaig vomitar poques vegades) i sí, la panxa també se m'infla (que poc digne, per favor!) però no em passa tant. Ara bé, el dia que em passa... pffffffff. Ahir, suposo que de treballar tot el dia, vaig acabar moooooolt cansada i amb la panxa com un globo. A la nit estava feta caldo. Em trobava fatal. Però això només em passa de tant en tant. Em sembla recordar que amb el primer embaràs va ser pitjor ja que em passava més sovint. Clar que, de moment, només estic de 8 setmanes i això encara pot empitjorar, no?

Una cosa divertida: amb el primer embaràs em va agafar com fàstic a la textura de la pasta de dents, i havia de vigilar quan me les raspallava perquè, sinó, podia acabar vomitant. Aquesta vegada ni rastre d'això. Bien.

Faig panxeta sobretot als vespres. Però encara puc posar-me tots els meus pantalons. Tothom diu que amb el segon embaràs es fa panxa més aviat. I això em tenia preocupada perquè, la veritat, amb el primer, quan estava aproximadament d'11 setmanes, ja vaig haver de començar a portar pantalons de prenyada. I de fet, per quan estava de 8 ja només em podia posar alguns pantalons normals. És a dir, vaig fer panxa mooooooooooolt aviat!!!

Ara ja em veia havent de dir-ho a tot kiski abans d'hora (abans de la prova del plec nucal, vull dir, que es fa a les 12 setmanes) per culpa de la panxa. I clar, de moment sembla que la cosa està continguda... Encara aconseguiré arribar a les 12 setmanes!!!! La veritat és que crec que faig menys panxa perquè estic més prima. És a dir, començo l'embaràs amb menys quilos que la primera vegada. Oléeeeeeeeeeeee!

Mentrestant, tinc enrolada una companya de feina, que també és una molt bona amiga de fa molts anys: li vaig dir que tornarà a ser "tieta" per l'abril i que la seva missió prioritària és avisar-me si la panxa es nota i algú del meu equip fa algun comentari.

I res, així estem, entretinguts....

MÉS COSES NOVES

2010-09-07T16:39:00.002+02:00

Acabo de llegir l'últim post de l'Anna i m'he adonat que falta una altra novetat per explicar: ens hem canviat de pis! Sip. Una altra cosa que ens ha tingut bastant enfeinats darrerament ha estat la recol·locació de la família Gatxan&Mico, gata inclosa.

No sé si havia explicat mai que vivíem en un pis de cinquanta metres quadrats amb 2 habitacions. El pis era molt xulo i el barri era fantàstic però... Després d'un hivern amb La Bitxa caminant i no parant quieta, però malalta dia sí, dia també (és a dir, continuament tancats a casa), vam veure clar que era necessari buscar "nous horitzons". Sobretot perquè ja ens plantejàvem ampliar la família i, clar, un/a més ja no hi cabia segur, segur. Penseu que ja teníem el cotxet, les cadires de fusta plegables, i el carro d'anar a comprar al replà on, a vegades, també hi acabàvem estentent la roba perquè l'estenedor ja no cabia enlloc més. En fi...

I la veritat és que hem tingut molta sort perquè, tal i com està el panorama, hem pogut traslladar-nos a un pis bastant més gran sense gaires maldecaps. Hem hagut de reformar-lo (obres!!!!!!!!!!! pffffffffffff) i ens hem quedat sense un duro, més pelats que una rata, però ara vivim en un pis de 4 habitacions amb una terrasseta que dóna a un interior d'illa d'aquests bonics de l'Eixample. No ens podem queixar gens.

El trasllat el vam fer a principis d'agost i, la veritat, va ser apoteòsic. Mai més. Agost-caixes-mobles... Pfffffffffff.

Però ara la gata està la mar de contenta i l'Èlia fa vida a la terrassa. I nosaltres ens mirem el munt de caixes que ens queden per buidar sabent que, de moment, allà es queden. No tenim peles ni per passar per Ikea a buscar un parell de Billis on posar el fotimé de llibres que ha anat arreplegant la menda des de que viu per lliure. Paciència. De moment, la família Gatxan&Mico té un nou codi postal.

TOT OK

2010-09-02T12:52:00.002+02:00

La visita d'ahir al ginecòleg va anar molt bé i de moment tot està ok. El nou/va bitxo/a fa 5 milímetres, que corresponen a un embaràs de 7 setmanes. El cor li batega a mil per hora i tot sembla correcte. Tal i com va dir el Mico: "està allí dins, agazapao".

Amb la data de "sortir de comptes" no hi ha consens: segons els meus números, el 20 d'abril, i segons els números del ginecòleg, el 27. En tot cas, ja va avisar que segurament s'avançarà una mica... Per mi perfecte. A veure si enganxem l'inici de la setmana santa de 2011 i fem un "pleno al 15"!

I posats a parlar de la prole, La Bitxa està fantàstica. En serio. Aquest estiu he disfrutat moltíssim això de fer/de ser mare.

I això tenint en compte que hem passat un hivern-primavera-principis d'estiu molt xungo: no ha parat d'estar malalta, ho ha enganxat tot, contínuament... i això ens ha minat molt. Cada 10 dies: febre, córre a buscar-la a la guarderia, truca la cangur, resa perquè se la pugui quedar, ves d'urgències al CAP un parell de vegades, dóna-li una tanda d'antibiòtics, es posa bona, torna a la guarderia i.... tornem a començar. Ha estat un pal tremendo que ens ha afectat a tots de maneres diferents. A ella l'hi ha frenat el creixement o desenvolupament, en serio. I ha passat molts dies neguitosa, agobiada, trobant-se malament, menjant poc, tenint mocs i vòmits... Un pal. A nosaltres ens ha amargat, ens ha generat estrés, cansament i preocupació i, el pitjor de tot, no ens ha deixat gaudir del fet de ser pares. Ens hem passat pràcticament un any (de setembre 09 a mitjans juliol 10) patint. Un pal.

Al final estàvem tan farts, agobiats, preocupats, estressats, desmoralitzats, etc., que, a mitjans juliol, li vam dir a la pediatre que això no podia seguir així. Que no podia ser normal. Ella hi va estar d'acord, ens va enviar a fer una analítica de sang i, de moment, vam quedar que la trèiem de la guarderia. Resultats de l'analítica? Doncs que l'Èlia té el que s'anomena un fons alèrgic. No té cap alèrgia a res però sí predisposició a tenir-ne. I zas! Quan arriba un virus, s'activa el fons alèrgic i tot plegat acaba amb una infecció a les vies respiratòries (mentre que en un altre nen només serien 4 mocs).

Solució? Un tractament preventiu amb un medicament que es diu Singulair i que, en teoria, hauria de desactivar aquest fons alèrgic. Ja li hem començat a donar, de cares a tornar a començar a la guarderia. La idea és que aquest any sigui més "normal", i que tot i tenir mocs de forma més o menys continuada, això no impliqui acabar amb infeccions, bronquitis, otitis, etc., cada vegada. A veure. Jo ho tinc tot creuat, en serio. Si us plau, si us plau, si us plau, que funcioni!!!!!!!!!!!!!!!! Tenint en compte que també la tenim amb homeopatia, aquesta nena hauria d'estar com un roure tot el curs!

I lo bo de que hagi estat bé des de mitjans de juliol? Doncs que ha estat fantàstic!!!!!!!!! En serio. Prou preocupar-se per si l'he abrigat suficientment o no, per si hi havia corrent d'aire, per si menjava bé a tots els àpats... Vida normal! I tranquil·la!!!!!!!!!!!!!!!!!!! A més, l'Èlia ha estat alegra, contenta, feliç... No ha parat quieta, jugant, xerrant, cantant... És una nena bonica, carinyosa, activa, inquieta, amb molt de caràcter i bastanta mala llet. Molt emmarada i emparada però que, quan ens té, vol anar a la seva i fer la seva. Que no l'emprenyis!

De moment, només té 6 dents. Sí, sí... Anem tardíssim... Però ja menja macarrons!!! De cares a les vacances vaig declarar que ja n'estava fins els pebrots de fer-li menjar triturat expressament. Que ja n'hi havia prou. I àpala, nena, a menjar-ho tot com les persones grans. L'única cosa que encara li tallo/trituro és la carn. La resta, tal com ve. Àpala.

I ja té el seu propi vocabulari:

Aba: aigua.
Ma/ade/ave: adéu.
Mam/tata: gata.
Baubau/baba: gos.
Pecar: baixar.
Pintar.
Blabla: colors.
Mi: Micky.
Aquí.

I fins i tot fa alguna frase: Aquí hi ha papa. Aquí hi ha mama.

Es nota que babejo? jajaja!

18-08-10

2010-09-01T13:10:00.002+02:00

Una altra data per recordar. Estàvem de vacances a Canàries i vam descobrir que, per l'abril, arribarà un nou PROJECTE.

Serem 4!!!!!

A mi em va fer molta il·lusió. Al Mico també però, com sempre, va ser més "contingut"...jajaja! I l'Èlia flipava en colors de veure'ns i no entendre què passava. Ens vam fer fotos amb el "predator" i encara no ho hem dit a ningú... Xsssssssssst! És un secret (perquè només dec estar d'unes 7 setmanes!).

Avui tinc la primera visita al ginecòleg i estic una mica nerviosa perquè fa uns dies que els pocs símptomes que tenia han desaparegut. Tinc com el neguit de que em trobo massa bé i tot... En fi, espero que tot bé. Diuen que cada embaràs és diferent, no?

CANVIS, RENOVAR-SE, RENÉIXER...

2010-09-01T12:38:00.003+02:00

O el que sigui! He tornat de vacances amb ganes de recomençar el blog. Més per mi mateixa que per res més. M'agradava escriure-hi, m'anava bé per deixar constància de les coses importants, era divertit posar links i fotos... i, en canvi, he deixat que el pes del munt de coses que anava passant me n'apartés. Prou. Canviar, renovar-se, renèixer.... A veure si ho aconsegueixo!

VIRUS

2010-02-28T23:35:00.002+01:00

Qui de vosaltres mirava "Érase una vez el cuerpo humano" quan era petita? Recordeu el capítol de les vacunes? En aquest explicaven que els virus que t'injecten quan et posen una vacuna són virus mig malalts que no serveixen per gaire res, oi? Doncs bé:

Dimarts 16 de febrer: li posen a la meva filla la vacuna del xarrampió, la rubeola i les paperes.
Divendres 26 de febrer: la meva filla té el xarrampió.

.....!!!!!!!!!!!!!!!!!!!???????????????.....

És a dir, el sistema immunitari de la meva filla és taaaaaaaaaaaaaaaaaan merda que, fins i tot, uns virus fets caldo poden amb ella.

Així ens va.

VINS

2010-02-17T13:21:00.011+01:00

Us agrada el vi? Crec que ja ho he dit alguna vegada però a mi m'encanta el vi blanc.... Un bon sopar amb bona companyia, una bona conversa i un bon vi blanc. Per mi, això és un dels grans plaers de la vida.

Quins vins m'agraden? El post d'avui va de vins... Àpala! Aviso d'entrada que no en sóc cap entesa i que, segurament, si algú amb el nas més fi que el meu llegeix aquest post, el més probable és que es posi les mans al cap. Però això va de gustos, no? Doncs això...

El Manuela de Naveran és un dels meus preferits. Suposo que és perquè el vi està fantàstic però, a més, la botella és preciosa....

I també m'agrada molt el Missenyora de la Cooperativa L'Olivera (D.O. Costers del Segre). I, seguint la línia, en aquest cas la botella és d'un blau intens molt bonic.

Tant el Manuela com el Missenyora han presenciat grans moments que, a aquestes alçades, ja són històrics... Sopars com el de C&C i jo fa uns anys. En el que vam acabar a les 3 de la matinada, cecs com a rates, després d'haver pogut posar damunt la taula totes les sensacions i frustracions i reflexions sobre el que és la vida i el com la vivim... Sopars com els que fem de tant en tant amb la F, que posem a la Bitxa a dormir i ens passem unes hores precioses que no dormirem i que no ens podem permetre, psicoanalitzant-nos i aplicant-nos una versió casolana de teràpia Gestalt...jajaja!

Uns altres vins especials? El Viña Sol i el Viña Esmeralda són els vins dels principis del Mico i jo. Montàvem sopars "delicatessen" amb coses bones i jo sempre portava un dels dos vins. Ara ja gairebé mai en comprem. Només quan no hi ha res més però sempre em recorden aquells sopars.

I, òbviament, hauríem de parlar de El Perro Verde. Crec que el vam descobrir fa bastants anys a un restaurant sorprenentment bo que hi ha a La Reserva. Va ser d'aquelles coses que llegeixes la carta de vins, flipes perquè no coneixes res, preguntes, et recomanen i àpala, resulta que és un vi prou bo. I després resulta que els verdejos de Rueda es posen de moda i tothom et parla del vi aquell...

Més vins? Per mi els chardonnay sempre són benvinguts. Dos que m'agraden? El Raimat i l'Enate.

I per anar acabant, un altre que està bé és el Petit Caus. Crec que ens el donen a un restaurant on es menja mooooooooolt bé de prop de El Poble. Llàstima que fa temps que no hi podem anar perquè La Bitxa està en una fase que no aguanta quieta enlloc i a El Poble no hi tenim cangur...

Per últim, camí de la feina passo per davant d'una bodega on tenen un cartell que posa això. "Le beaujolais nouveau est arrivé". No sé perquè però m'encanta la frase i el cartell (que no és aquest, però és que no l'he trobat per internet). Estic per entrar-hi un dia i preguntar-los-hi si, quan facin canvi d'aparador, me'l podran guardar i donar-me'l.

PAS A PAS

2010-02-09T10:57:00.005+01:00

L'Èlia ja camina!!!!!!!!!!! Bé, de fet ja fa uns quants dies que camina de veritat, res d'allò de deixar-la sola i que s'aguanti, sinó de veritat. Concretament, des de mitjans de gener (13 mesos i mig!). Va començar fent unes passes vacilants: 3 o 4 passets anant del papa a la mama. Però, de mica en mica, es va anar llançant. Al principi caminava amb les mans enlaire, com per donar-se equilibri però ara ja va bastant "suelta". Lo de córrer encara queda lluny però la nena és bastant intrèpida i, clar, amb el caminar ha arribat allò de: "no paro i vaig on vull". Bàsicament ens passem el dia anant-li al darrera i posant-li barreres diverses per aconseguir que no vagi allà on no pot anar. Cansada? Noooooooooooooooo!!!! I ara!

I ja té dents!!!!!! Atenció gent, que aquest és un tema important. En teoria feia moooooooooolts mesos que ja podia tenir dents però va arribar a l'any amb unes genivetes molt mones però ná de ná.... ????.... La pediatre, a la revisió de l'any, ens va amenaçar: "ara li sortiran totes de cop i flipareu en colors". Bueno, una mica de raó tenia. En dos mesos i una setmana li han sortit 4 projectes de dent. Dic projectes perquè encara no li han acabat de sortir i les té "a mitges". A més, no li han sortit amb l'ordre "que toca". En teoria les dents surten seguint l'esquema del dibuix:

Doncs bé, la primera dent que li va sortir a l'Èlia va ser la de l'extrem esquerra de les 4 de dalt. Després, li va sortir una de les dues de baix, al centre. I ara n'hi estan sortint 2 a la vegada: la del costat de baix i una pala enorme a dalt. Repeteixo: una pala e-n-o-r-m-e. O sigui, que tinc una filla que ha estat desdentegada el primer any de la seva vida, anant considerablement tard, i ara té una boca més aviat anàrquica. Creieu que això pot ser indicatiu d'algo? jajaja!

I xerra!!!! Molt i molt. És una mallarengueta que no calla mai. Ara ha après a que pot "reforçar" els seus "arguments" assenyalant-te amb el dit mentre et diu el que ella creu que és importantíssim que sàpigues. Amb una cara de convenciment...

I dorm!!! Tota la nit d'una tirada si no està malalta. Repeteixo: tota la nit d'una tirada. 10 o 11 hores seguides. Oooooooooooooooh!!!!! La posem a dormir al voltant de les 9 del vespre i, àpala, fins l'endemà a les 8 no en sabem res de res. I si hi ha sort, algun dia clapa fins a quarts de 10 i tot!!!! La contrapartida a tanta pau nocturna? Doncs que....

No para!!!!!!! És una petita motoreta que no para mai. Mai. Mai. Mai. Si no dorm, no para. Amunt i avall. És com un terratrèmol. Per allà on passa deixa la devastació... Joguines tirades, calaixos oberts i buidats pel terra, CDs repartits per tota la casa, etc... La pobra Saigon va de cul esquivant-la i intentant sortir-ne el més indemne possible.

I res, així anem fent. Pas a pas. És xulo, eh?

SECRET INCONFESSABLE

2010-01-28T17:18:00.002+01:00

Ara em perdreu el poc respecte que potser em teníeu.

Tinc un secret inconfessable. Sip. Com tothom, sí. Però el meu és especialment HORTERA. JAJAJA, però molt hortera, eh? Molt, molt i molt.

Va, que em llanço.....

Sabeu quina cançó m'agrada cantar a plè pulmó quan vaig en cotxe conduint tota sola?

La de "The power of love".

....................!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!.................

En totes les seves versions!!!!!!!!!!!!! JAJAJAJA!!!!!!!!!!! Andrea Bocelli, Celin Dion i, fins i tot, l'horrorosíssim "si tu eres mi hombre".... Osti, m'estic partint de riure només d'escriure-ho.... Que hortera!!!!!!!!!!! Per favor!!!!!!!!!!!!!

CURIOSITATS DE LA SETMANA

2010-01-24T21:35:00.003+01:00

Dilluns. Per temes de feina, sortia de casa a les 07.15h aprox. Pels meus hàbits: aviat, molt i molt i molt aviat. Coses sorprenents d'aquella hora? La xarcuteria del davant ja estava oberta!!!!!!!!!!!!!!!! Toma ya!!!!!!!! Increible. Estava a punt de parar-me, entrar i preguntar-li a un dels dos germans concos que la porta: qui compra salsitxes a un quart de vuit del matí???? Però si els carrers amb prou feines estan posats!!!!

Dimarts, més del mateix. Tornava a sortir de casa a la mateixa hora intempestiva. Una altra curiositat? A les 07.15h a Barcelona se senten els ocells!!! En serio. Hi ha silenci i pots sentir els ocells. Us prometo que es feia estrany i tot... Ocellets a Barcelona!!!

Dimecres. Últim dia del rollo aquest. Us explico: vaig haver d'anar durant tres dies a donar formació a una empresa que començaven a treballar a les 07.45h. Com que qui paga mana... Amb la formació aquesta m'ho vaig passar teta: em va tocar amb un grup de "jovenets", tot nois, el més gran dels quals devia tenir uns 22 anys... Festival!!!!!!!!! Postadolescents a tres quarts de vuit del matí!!! La veritat, però, és que eren uns energúmens amb bon cor. Un dia fins i tot em van invitar a anar a esmorzar amb ells. Majos. Vaig pensar bastant en això que diuen que el jovent que puja és insuportable. Aquests eren uns sujetos però, en el fons, eren bons nanos...

Dijous. Més feina: grup de treball tot dinant. El pavo assegut davant meu es va polir pràcticament una botella de vi ell solet. Recordo: en teoria estàvem treballant. El colega va acabar amb una turca del copón o és que té un aguante semblant al dels paletes del meu poble... Un professional, vamos. Imagineu-vos-ho: típic senyor de 50 i pico, amb uns quants mitxelins, mig calvo, i bastant bavós. Ecs. Per què m'havia d'anar a tocar precisament a mi asseure-m'hi al davant? I és que ja fa temps que tinc una teoria: en aquest país, si no són polítics o metges o actors, no hi ha homes a partir dels 50 que estiguin minimament bons. Tots són lletjos i molt descuidats. Panxa cervesera, calvos mal portats, papada, mal vestits... Espero, "por la cuenta que me trae" que la meva generació envelleixi millor, en serio.

I res, divendres. Encefalograma pla. ZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZ. Impossible de tenir ganes de cap moguda. Doncs res, cap a El Poble. A veure la família. Fiestaaaaaaaaaaaaaaaaaa.

M'HE ENAMORAT DE...

2010-01-11T17:25:00.007+01:00

... Montana.

Sí, l'estat de Montana dels Estats Units.

Sip.

Sí, sí, estic com una cabra, no cal que m'ho digueu que ja sé que m'agafen uns punts.... Però... oooooooooh! És que vaig descobrir un blog d'una tia de Montana amb fotos d'uns paisatges tan xulos... Us imagineu viure en un lloc així de bonic? :

Res, que ja us podeu imaginar que, amb lo obsessiva que puc arribar a ser, porto dos dies entrant a totes les pàgines web hagudes i per haver amb informació sobre Montana. Ooooooooooh! Té una pinta espectacular. Fijo que serà una de les parades del viatge per carretera que farem tota la família per Estats Units d'aquí a uns anys...jejeje!

A banda, i lo millor, millor, millor de tot, que conjuga amb altres obsessions meves: he trobat la pàgina web de les agències immobiliàries de Montana... He xalat lo que no està escrit. Veus? Quan sigui multimillonària em compraré alguna d'aquestes cases:

ARITMÈTICA

2010-01-07T23:39:00.007+01:00

Sumeu:

Pluja

Vent

Fred

Cotxet

Plàstic "parapluja" del cotxet

Nena que odia el plàstic "parapluja" del cotxet i plora desesperada cada vegada que "la tanco" allà dins

Haver d'aguantar el paraigües

Agobio del 15

Solució?
Només se surt de casa en cas d'EXTREMA necessitat!!!!

NOVA TRADICIÓ

2010-01-06T11:47:00.002+01:00

Sabeu quina tradició hem instaurat a la família Gatxan - Mico? Per Reis s'esmorzen crepes. Oleeeeeeeeeeeeeeeee!!!!

JA HI TORNEM A SER!!!!!

2010-01-01T12:17:00.005+01:00

1 de gener. Àpala. Un altre any: 2010. Toma ya. I pensar que quan era adolescent veia el 2000 i pensava que, ostres, en tindré 22 quan hi arribem... jajaja! Aquest any en faré 33, tu... Alegria.

Bueno, com que he dormit més aviat poc (la Bitxa es lleva a les 8 i no perdona) i estic mandrosa, em nego a fer balanç del 2009. Només dir que, efectivament, ha estat l'inici d'una nova era i que la meva vida ha canviat un munt. I si fem un breu repàs dels desitjos del 2009:

Aprendre a ser una bona mare i poder gaudir de l'Èlia cada minut, cada moment, cada dia... Bueno, seguim aprenent. Crec que d'això no se n'acaba de saber mai, oi? I sí, gaudeixo de l'Èlia cada minut, cada moment, cada dia. Hi ha 10.000 instants cada dia en que sóc feliç només de tenir-la.
Que el Mico i jo sortim enfortits, com a parella, del fet de ser pares. Que gaudim l'un de l'altre i tots dos de l'Èlia, cada minut, cada moment, cada dia... Bueno, estamos en ello. En el nostre cas sí que ha estat veritat allò que diuen que els fills "passen factura" en les relacions. I que te les has de treballar molt més. Amb tot, això no vol dir que estiguem malament, eh? Però sí que durant aquest any han sortit tensions noves que hem hagut d'aprendre a afrontar. Remei que li hem posat? Forçar-nos a trobar temps per nosaltres. Un mínim de 2 caps de setmana al mes de sortir, anar a sopar fora, anar al cine, etc.
Que els avis continuin aguantant. Que els moments de prendre decisions siguin evidents. I que les decisions siguin fàcils. Allà estan. Aguantant. I de moment no ha calgut prendre decisions. De moment, clar.
Començar a ser una aposta amb bons resultats al curro. I, si no, que no sigui molt dolorós. Bingo!!! Ara ja som una aposta amb bons resultats i expectatives de futur. Oléeeeeeeeee!!!!
Viure tranquil·la, valenta, segura. Que les coses que m'han agobiat el 2008, ja no m'agobiin el 2009. Encara que ni millorin, ni canviin. Amb això anem fent. Ha estat un any de canvis, i els canvis mai em fan estar tranquil·la i segura. Valenta potser sí.
Fer un viatget xulo xulo tots 3. Tengui: Sardenya, Lanzarote, Huesca...
I...d'això... un cotxe nou? jejeje! Síiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!!

I els desitjos pel 2010???

Gaudir de la meva filla, cada minut, cada moment, cada dia...
Gaudir del Mico, estimant-nos i avançant junts, cada minut, cada moment, cada dia...
Sentir-me més segura fent de mare.
Que l'Èlia s'immunitzi d'una vegada i deixi d'estar malalta dia sí dia també. Putos mocs. Vull una filla sana, sana, sana, que no tingui febre, que no estigui amb otitis, angines, bronquitis, etc. Que el 2010 sigui l'any de fer-se forta com un roure.
Saber trobar més moments per mi i més moments pel Mico i jo.
Un viatget xulo xulo tots tres.
Aprendre a gestionar uns avis que ja són grans del tot. Aprendre una nova forma d'estimar-los i d'estar amb ells. Acceptar la seva vellesa.
Que la família no sigui un agobio. Ja que no pot ser una cosa a gaudir-ne que, com a mínim, no sigui un agobio.
Continuar gaudint de la feina sense anar tant atabalada: nous reptes emocionants pel 2010.
I que els nous projectes pel 2010 surtin bé!!!!

FELIÇ 2010 A TOTES!!!!!!!!!
Que sigui un any d'alegries i aventures emocionants!

QUE ESTÀ PASSANT?

2009-12-23T16:22:00.003+01:00

Breu panorama del que està passant per la meva vida darrerament:

Estic molt contenta de que encara hi hagi gent (Joana, Miskah, Anna i VanHessa) que llegeix el bloc amb lo avorrit que s'ha tornat d'escriure, només, de tant en tant... Gràcies noies!

L'Èlia ja gairebé camina. De fet, es veu que va fer unes passes amb la cangur (coses que té el ser una mare treballadora, que les "primeres vegades" no sempre et toquen a tu) però no ha tornat a intentar-ho...

Parlant de treballar: últimament me n'he fet un fart. Però molt, eh? Amb el cuento de les hores extres que tinc per recuperar, però, avui començo vacances i no torno a currar fins.... tatxan, tatxin... el dia 11 de gener!!!!!!!!!! Olé!!!

Com sempre, em miro el Nadal amb cert fastigueig. Pfffffffffffff. Aquest any, però, matem 4 o 5 pardals d'un mateix tret. Sabeu què fem? Tothom a El Poble! Avis + Sogres + Cunyat + Nosaltres tots a aguantar-nos mútuament durant 24 hores. Festival! Sí, ja ho sé, sona de peli de por. Però penseu-ho bé... en 24 hores ho haurem enllestit tot!!!!!!!! La tortura més curta dels últims anys.

I em preguntareu: Gatxan, però no et fa il·lusió, ara que tens la nena? Doncs no. Ho sento. Sóc així de xunga. L'Èlia encara no s'entera de res. Però la família es pensa que sí o, com a mínim es volen fer il·lusions de que sí. Total, que està tothom histèric amb la història del tió dels collons. Que fa mesos que no parlen d'una altra cosa. Els meus avis n'han comprat un. Els meus sogres han rescatat el tío del Mico i el seu germà. Una mica més, i tenim guerra de tións: a veure qui el porta, a veure quin és més gran, a veure quin té més història sentimental i a veure si fem el capullo una estoneta més. Apa ja!

La veritat? A mi em faria il·lusió si això ho féssim nosaltres a casa nostra. Si estiguéssim nosaltres fent el nostre tió. Però haver de ballar al so que toquen els altres em fot un pal horrorós i, de fet, em posa de mala llet. Sóc pitjor que "l'enanito gruñón", ja ho sé.

A coses més alegres, apa... sabeu què? M'he aprimat un munt!!!!!!!!!! Ara sóc una tia buenorra!!!!!!!!!! jajaja! Vaig començar a Weight Watchers (sí, ja ho sé, sona a secta però no, en serio, va bé, tenen un mètode que de veritat funciona) a finals de setembre fixant-me perdre 4 quilos i... a mitjans novembre: bingo! Estic contenta perquè no ha estat gens traumàtic i, per primera vegada en molt de temps, em puc posar roba que feia anys que no em posava. A més, he après a cuinar coses boníssimes sense que engreixin. Imagineu-vos que, d'efecte colateral, el Mico ha perdut 4 o 5 quilos també. Vamos, que estem fantàstics, tu!

I aquesta tardor l'Èlia s'ha posat malalta moltes vegades... Ja t'avisen de que és així quan les criatures comencen a la guarderia però, en serio, ha estat una merda com una catedral. Des de finals de setembre fins a principis de desembre: otitis, angines, mocs i antibiòtics per un tubo. Pràcticament no ha anat a la guarderia i ens hem arruinat a base de cangur. Sort, sort, sort que sembla que fa uns dies que està bé, jala com una campiona i no ha tornat a pillar res des d'una conjuntivitis light que va tenir pel pont de la constitució. Creuem els dits, penya. A veure si la tenim més o menys immunitzada i passem un hivern millor.

Perquè ha estat horrorós, en serio. Es passa malament. La veus fotudíssima i no hi pots fer res. A vegades ella està malament i no saps què té ni què fer. Et passes els dies tancada a casa, amb la nena en braços feta una merdeta. Depens del termòmetre i li poses cada 5 minuts resant perquè la febre no li hagi pujat a més de 39 perquè llavors és quan ja t'espantes. Et fots un fart de córrer al CAP, a l'Hospital de Nens. Truques a urgències de la mútua cada dos per tres. No dorms a les nits perquè te les passes amb la nena en braços i controlant el termòmetre... Bueno, un horror, vamos. Sort que ara fa uns dies que estem molt millor, perquè us ho juro que ha estat una putada....

I res, em penso que això és més o menys tot per ara. A veure si aprofito les vacances i torno a pillar el ritme a escriure més sovint que, us ho creureu o no, em fa peneta tenir el blog tan abandonat...

1 ANY

2009-12-02T00:06:00.002+01:00

La meva filla ja té 1 any i, a vegades, encara em costa de creure que sóc la mama d'algú. Ha estat un any intens, increible, emocionant i també, a voltes, dur i frustrant... En el que he après molt i en el que he començat a estimar amb bogeria a una personeta que cada vegada és més gran, més persona, més ella, més algú... Mai m'hagués pensat que seria així... I em costa trobar les paraules per explicar-ho. Suposo que s'ha de viure. Àpala, us deixo una foto de la meva bitxa, la meva Èlia.

UN LLOC AL MÓN

2009-10-12T22:20:00.006+02:00

Fa moooooooooooolt de temps vaig fer un post on explicava que aquesta pel·lícula és una de les que més m'han agradat mai. Es diu "Un lugar en el mundo". L'heu vista? La vaig veure quan tenia uns 15 anys i em va agradar molt perquè, entre altres coses, venia a dir que tots tenim un lloc al món que és el nostre lloc. Per mi, aleshores, trobar el meu lloc al món era molt important. Vivia a El Poble però tota jo em moria de ganes d'ampliar horitzons fins allà on fos possible. A més, tenia molt clar que El Poble no era, precisament, el meu "lugar en el mundo". Calia, doncs, sortir fora, marxar, veure món, viure'l i... en definitiva, trobar el meu propi lloc.

I aquí em teniu, 17 anys més tard, vivint a Barcelona. Fins avui ha estat una experiència fantàstica: he crescut i m'he fet adulta aquí, he trobat molts bons amics i amigues, he viscut moltes aventures, he gaudit de l'anonimat i de tot el que la ciutat tenia per oferir-me, he rigut, plorat, somiat... i he trobat al Mico i he tingut una filla... De fet, crec que gaire més no puc demanar.

Però d'un temps cap aquí em trobo que torno a preguntar-me quin és el meu lloc al món... Curt i ras: on vull viure? Tinc la sensació que la meva etapa a Barcelona s'està esgotant... Necessito aire, molt d'aire, espai, tranquil·litat, perdre menys temps anant amunt i avall, més proximitat, més verd. En serio, noto que el color verd em falta. Serà que m'estic fent gran? Potser sí...

I sempre havia dit que no volia que els meus fills o les meves filles creixessin a Barcelona.... M'hauré de donar pressa a largar, doncs.

I ara ve la pregunta clau: on???? On marxo??? On me'n vaig??? On vull viure la meva "maduresa"??? Quin és el meu nou lloc en el món??? Hi ha qui diu que el lloc està on estan les persones estimades. Sí, no deixo de saber que això és cert. Però també sé que aquesta és l'única certesa.

Vaig a El Poble i no m'hi veig vivint-hi. Mira que hi tinc una casa gran i bonica, jardí, bosc, Girona a prop... Però no sé si m'hi veig vivint-hi. Ho veig mort. Em fa una mica de claustrofòbia. La gent em fa mandra. I hi ha tots els meus "traumes" passats. Allà no sóc la Gatxan que sóc ara. Sóc una altra persona, una mica la que vaig deixar enrera ara fa 14 anys, quan en vaig marxar. Realment hi vull tornar?

Una altra opció seria anar-nos-en en algun altre lloc prop de Girona. És que Girona tira mooooooooooooolt eh? M'encantaria tornar a viure-hi a prop. Lo de Girona m'enamora? Doncs aquesta sóc jo! A més, allà tenim certa "xarxa social", ens ho coneixem, ens agrada... Clar que tenint la casa de El Poble és com una tonteria acabar a un altre poble de la zona, no? Us sembla que quedaria molt raro?

I una altra zona de Catalunya? Rollo el Maresme, per exemple? A vegades anem a dinar a un dels pobles del Maresme que no és gaire turístic i conserva aquell ambient de poble... I jo penso, "home, una caseta d'aquestes amb una mica de jardí al darrera potser no estaria malament"... O el Penedès? Fa un temps hi vaig haver d'anar bastant per feina i no tenia mala pinta... Però clar, una part de mi pensa: "I a mi què se m'hi ha perdut allí?". Tant al Maresme com al Penedès com a on sigui caldria tornar a començar de cap i de nou. Com quan vaig arribar a Barcelona. I, no us enganyaré, no sé si fa mandra, por o què...

I tot això, tenint en compte que amb el Mico vam dir que intentaríem fer el canvi d'aquí a uns 5 anys... Aish... A vegades m'agafa com un neguit existencial de por: quin és el meu "lugar en el mundo"?

ZAS!!!!

2009-09-29T22:00:00.002+02:00

Així és com passa el temps per mi: zasssssssssssssssssss!!!! Miro el blog i m'adono que no he posat res des del 7 de setembre... i ja estem gairebé a dia 30!!!!!!!!!!!!!! El que jo dic. Zas. Novetats? Alguna:

Va ser el cumple del Mico i sabeu quin regal li vaig fer? Una nit d'hotel xulo porahí. Rollo anar a sopar fora sense haver de patir per tornar a casa aviat, dormir tota una nit sense l'intercomunicador al costat, que cap dels dos hagi d'estar "de guàrdia", despertar-nos junts (sabeu el temps que fa que no ens despertem junts???!!!), esmorzar a cos de rei amb tota la tranquil·litat del món i... arribar a casa sabent que l'Èlia està la mar de bé. De fet, el que ens ha fet el regal ha estat el meu cunyat, el Tato, que no va tenir cap problema en dir que sí, que ens faria de cangur una nit sencera. Oléeeeeeeeeeee!!!!
A la feina les coses estan anant prou bé. Ara ja som 3 al meu departament!!!!! I sembla que, a curt termini, ens morirem de massa curro, no pas per falta. Suposo que hauria de dir que "alegria" però vaig massa de cul...
Estic contenta: fa temps que el meu avi estava una mica fotut i, just aquest cap de setmana, ens ha semblat que està millorant. S'ha posat a escriure la història de la família per quan l'Èlia sigui gran! Que bonic, eh?
I parlant de La Bitxa.... Fa 2 dies que s'adorm sola!!!!!!!!!!!!! Completament sola!!!!!!!! La poso al llit, li poso musiqueta i m'hi estic una estona. I al cap d'uns minuts, piro, deixant l'intercomunicador conectat. Doncs bé, triga una mica però s'acaba adormint ella soleta!!!! Oléeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!!!! I és que s'està fent gran... ja no només s'aixeca de peus, sinó que agafada pels puestos fa algunes passes. Vacilants, sí, però passes!!! I té un domini brutal del gateig!!! Siiiiiiiiiiiiii! Increible. Just quan ens pensàvem que ja no gatejaria, d'un dia per l'altre s'hi va començar a posar. I ara va per casa a tota llet semblant un petit buldozer... I està guapíssima!!!!!!!! Però, clar, què us he de dir, no?
I la guarderia molt millor. La monitora és molt maja i contesta totes les preguntes que li faig. Pobreta. I l'Èlia ja riu quan la hi porto. Bien.
I per "culpa" de la Van Hessa (per variar!) estic super-enganxada a una sèrie que es diu Supernatural. Però sóc una cagada, em fa un munt de por, i no puc mirar-la als vespres si estic sola a casa. Aishhh!!! Vale, ho confesso, jo sóc d'aquelles que no pot mirar la pantalla quan hi surt alguna cosa de por. El Mico encara se'n fot de mi quan em veu tapada amb el coixí... Així vaig.

I em fa un pal la tardor................ pfffffffffffffffffffffffff.

MÉS SOBRE LA GUARDERIA

2009-09-07T14:43:00.003+02:00

Bueno.... Avui ha estat el primer dia "sencer" de l'Èlia a la guarderia. Li hem acompanyat el Mico i jo, i quan l'hem passada als braços de la seva monitora s'ha quedat mirant amb cara d'una mica alarmada, com preguntant "i preteneu deixar-me aquí???". Però no s'ha posat a plorar... I després, a mig matí hi he trucat i m'han dit que havia dormit una mica i que en aquells moments estava jugant la mar de tranquil·la. Bien.

Del que explicava l'altre dia sobre el procés d'adaptació... Doncs la veritat és que la conclusió seria: adaptació de qui? Perquè està clar que a la mainada els "adapten" pel boc gros. Suposo que quan hagi de tornar a buscar guarderia aquesta serà una de les coses que preguntaré... El com ho fan.

I jo em pregunto: per què lo de deixar-los a la guarderia ha de suposar, necessàriament, un trauma???? Aquest matí una noia del curro també ha arribat amb un mal cos... I la sensació és de que et donen pel sac en funció d'un sistema o d'uns criteris que, a mi, ningú m'ha demostrat que efectivament són els millors. O és que sóc l'única que es pregunta si les coses així estan ben fetes?

En fi... Sort que sí que és veritat que la monitora de l'Èlia és molt maja i que, de moment, sembla que ella no n'està pas gaire de traumatitzada...jejeje!

ADAPTACIÓ????

2009-09-03T17:00:00.003+02:00

Ahir va ser el primer dia de l'Èlia a la guarderia i aquesta setmana estem fent el que n'anomenen "adaptació". Ho poso entre cometes perquè abans d'avui, jo pensava que "adaptació" volia dir fer que la mainada s'acostumi a la guarderia i que hi vagin contents i que no suposi cap trauma això de canviar d'ambient. Però avui ja no ho tinc tant clar... Us explico.

El primer dia del procés "d'adaptació" consistia en anar 1 hora a la guarderia i estar-nos allà mentre la tutora-monitora ens explicava una mica el funcionament de tot plegat. I va anar molt bé. L'Èlia va estar tranquil·la, va voler anar en braços de la seva monitora, va "jugar" amb els altres nens, etc.

I avui era el segon dia que ja consistia en deixar a la nena 2 hores a la guarderia tota sola. Jo anava molt tranquil·la perquè, pel que jo havia entès el dia anterior, suposava que deixaria a l'Èlia asseguda a la seva classe amb els altres nens, li comentaria un parell de coses a la monitora, i me n'aniria sense que la bitxa s'adonés de que la deixava sola. Estava encantada de la vida pensant que tindria 2 horetes per mi i podria anar a fer un cafè en una terrasseta tot llegint l'última novel·la de l'estiu (aquests 3 dies torno a tenir "vacances" per poder fer, precisament, el procés d'adaptació).

Doncs bé, craso error. Quan hem arribat a la guarderia a l'hora fixada l'Èlia tenia molta son i estava una mica inquieta. Deixo el cotxet al portal, pujo les escales i em trobo que, just a la porta d'entrada, la directora de la guarderia i una senyora que l'Èlia no havia vist mai (no la seva monitora) em treuen la nena dels braços, m'agafen la seva bossa, em diuen que fins després i se l'emporten a la seva classe...... ?????!!!!!!.... Evidentment, l'Èlia s'ha fotut a plorar desconsolada trobant-se en braços d'algú que no coneix de res, morta de son en un lloc que no coneix, etc.

I jo m'he fotut com una moto. En serio. D'això en diuen adaptació????? I una merda!!!! Mira, jo entenc que és el seu sistema i que, potser, per alguns pares/mares i per algunes criatures és el millor. Però això no és adaptació ni hòsties. D'això se'n diu fer passar per l'aro. Punto.

Sabeu què és el que més em cabreja? Doncs que jo hagués entès que això ho fessin el dilluns que ve que, segons el programa, és el primer dia de l'horari "normal". Però avui????!!!!! D'això en diuen adaptació??? Sincerament, no crec que fos necessari fer passar per això ni a la nena ni a mi. Perquè això no és manera de conduir un procés d'aclimatació gradual.... És que el que més em fot és que jo no tinc cap problema per deixar a la nena a la guarderia. Creieu-me si us dic que no sóc cap mare "sensiblona" que plora per qualsevol cosa. Però si el dia que la vaig deixar amb la cangur fa 5 mesos me'n vaig anar tant contenta!!!! Però, és que aleshores, el procés sí que va ser una adaptació de veritat que havíem anat fent de mica en mica i que va fer que l'Èlia es quedés tant contenta...

I sabeu el que també em puteja un munt? Doncs que quan l'he anat a buscar la monitora me l'ha lliurada i m'ha dit que sí, que l'Èlia havia entrat plorant i que, com que havia vist que era de cansament, al final l'havia posat a dormir. I que li havia costat bastant dormir però que, al final, havia clapat gairebé una hora. I que després s'havia despertat de bones. Doncs bé, segons les anotacions fetes a l'agenda de l'Èlia, de les dues hores que s'hi ha estat, ella ha dormit durant la segona hora, d'11 a 12. Coneixent-la estic segura que s'ha passat de 10 a 11 plorant. Hòstia quin trunyo d'adaptació. En serio.

Us juro que espero que això millori perquè ara mateix no estic gens contenta i molt frustrada. A vosaltres us sembla normal que es facin les coses d'aquesta manera???? Això ho fan a totes les guarderies????

JA EL TENIM AQUÍ!!!!

2009-09-01T12:06:00.003+02:00

Algú de vosaltres recorda aquest post????

Doncs, bingo!!!!!!!!!!!! Un any i mig més tard: ja el tenim aquí!!! Ens hem comprat un Toyota Prius i ahir ens el van lliurar. Que guay!!! Que xuloooooooooo!!! Penseu que fins ara he anat amunt i avall amb un Polo que ja tenia 11 anys i un munt de quilòmetres... Vale que li tenia molt de carinyo perquè junts havíem viscut moltes aventures i, a més, m'agradava anar amb matrícula de Girona... Però estava fet caldo pobret! I, sobretot, no us podeu imaginar com anàvem de carregats (i apretats!) des de que tenim la nena. Total, que vam fer un cop de cap i... txas!!! Prius al canto.

Sabeu el que m'agrada més d'aquest cotxe (que de fora és més aviat lletjot)? Doncs que és híbrid. És a dir, funciona amb dos motors, un elèctric i un de gasolina; i això fa que sigui el que menys consumeix i, per tant, menys contamina de tot el mercat. És un cotxe super innovador que funciona com qualsevol cotxe normal però, en realitat, a vegades només va amb el motor elèctric. I aleshores gairebé no fa soroll. És una passada.

Ara farem quilòmetres i quilòmetres per gaudir-lo!!!

SEFINÍ

2009-08-31T14:36:00.002+02:00

Sip. Sefiní. S'han acabat les vacances. Glups. Torno a currar. Bé, lo de currar és un dir. Avui m'he estat tot el matí davant l'ordinador fent el capullo. Alegria. Demà més. Més alegria.

Però bueno... les vacanes han estat MOOOOOLT BÉ! No hem parat. En algun moment penjaré alguna fotico. Avui a la tarda? Demà? Demà passat? Algun dia d'aquests? La vida és misteriosa... Vale. Paro de fer el capullo.

Com us deia, les vacanes molt bé. Vam estar uns dies al Pirineu de Huesca. Relax, piscina, fer excursions, donar-nos algun homenatge, sopars a base de vinillo i Carcassonne... ooooooooooh! Després una setmaneta donant voltes per Catalunya veient família. Família, ja se sap. I el 21 marxàvem cap a Lanzarote... ooooooooooooh!!! Fantàstic. Collonut. Genial. M'ha agradat mooooolt. En serio. La veritat és que no tenia gaire clar a on anava i vaig al·lucinar. És una illa molt especial, molt bonica a la seva manera. Tota marró, negra, vermella... Amb el verd d'alguna palmera i de les vinyes arran de terra i el blanc de les cases. I tot són cases, res d'edificis enormes ni mamotretos... Tot poblets amb cases baixes de color blanc i finestres verdes... Un clima molt bo, no ens hem agobiat ni un dia de calor però podiem anar a la platja i fer piscina... I hi ha algunes coses espectaculars per anar a veure: unes coves ubicades es colades de lava i arranjades de formes molt xules, platges precioses, el parc nacional de Timanfaya tot volcànic increible, la casa del César Manrique l'heroi de l'illa, etc. En fi, un festival.

I amb l'Èlia molt i molt i molt i molt bé. Ha estat fantàstic això de poder estar moooolts dies sencers amb ella. I ha aguantat com una campeona tot el sarau d'anar amunt i avall. Ha dormit a tot arreu, a l'avió es va portar prou bé, jala moltíssim... No em puc queixar gens, vamos.

I és que està molt maca. Ha fet una crescuda bestial i ja fa coses... Vull dir que li dius "molt bé" i pica de mans. Ha après a posar-li el tap al biberó i ajunta els llavis com si volgués fer un petó quan li dius que et faci un "besito"... Quan li canto en Joan Petit Quan Balla mou la mà.. No sé... és increible veure com s'ha espavilat. I, a més, li han crescut molt els cabells, ja es posa dreta i s'aguanta tota sola, si l'acompanyes fa alguna passa... Buf! Va tot molt ràpid!!! I ara està molt emmarada i emparada. Si l'agafa algú que no som nosaltres, es posa a plorar i no la podem deixar sola amb altres persones.... Tela!!! I... tatxan, tatxin... aquesta setmana comença la guarderia!!!!!!!!!!!! Ja us explicaré què tal!

QUE TOTHOM ESTÀ DE VACANCES O QUÈ???

2009-08-05T07:39:00.002+02:00

Entro a un parell de blogs i em reb la mateixa imatge: un gran títol que posa "tancat per vacances".... mmmmm.... vale. El metro als matins triga 5 minuts a arribar i gairebé puc seure des de la primera parada. Els bars del costat del curro han tancat i ja no sabem on anar a esmorzar. Es pot aparcar al costat de l'Illa Diagonal.... En fi.... Una mostra de que viure l'agost a Barcelona té la seva gràcia.

Però no us penseu, eh? Que em queden, exactament, 3 dies de curro. Divendres jo també començo!!!!!!!!!!!!!!!!!! Aquest any, una setmana als Pirineus de Huesca i, després, una setmana a Lanzarote. No està mal, oi? Tranquil·litat, relax i disfrutar de La Bitxa. Oléeeeeeeeeeeeeeeeee!

NO SÉ QUIN TÍTOL POSAR...

2009-07-28T23:05:00.002+02:00

... així estem. Que ja no sé ni quin títol posar als posts... Aish...

A vegades m'arrepenteixo de no haver començat a utilitzar el bloc per fer un "diari" del creixement de l'Èlia. Des de que va néixer fins avui hi ha hagut un munt de petits avenços, petits passos gairebé cada dia, que noto però, com que no en deixo constància enlloc, potser me n'oblido. I clar, això em sap greu quan m'adono de lo ràpid que passa el temps i de lo ràpid que la meva bitxa està creixent....

Des de dijous o divendres passat que s'aixeca agafada a la barana del llit o del parc... Toma ya! S'agafa amb les dues mans a la barana, planta els peus i àpala, cap amunt. No s'acaba de posar dreta però mig agenollada s'aguanta soleta... No cal que us digui que vam flipar en colors quan ho vam veure!

I encara no gateja sinó que més aviat s'arrastra... aixeca el cul, planta el cap al terra (rollo ariete) i fa el cuc. S'arronsa i avança. Un espectacle, vamos!

I des de divendres que li ha agafat per arronsar el nas i respirar fort. Rollo porquet. Et mira i ho fa. I riu...

I avui hem fet el primer intent del pal de "vale vist que no t'adormiràs soleta mai, mai, mai però que això de que et faci adormir en braços és insostenible intentarem una solució intermitja". Quina? Doncs l'he posat al llit, li he donat el xumet, i li he donat la maneta, li he fet carícies i m'hi he quedat fins que s'ha adormit, fent-li manyagueries. I la veritat és que, a la fi, s'ha adormit!!! Soleta ben bé no però no ha calgut agafar-la en braços... Premio! Clar que m'hi he estat més de mitja hora i he acabat amb un mal d'esquena brutal d'estar-me ajupida damunt del llit... Però, mira, el que sigui per evitar el mètode Estivill!!!

Sabeu quina és l'altra cara de la moneda? Doncs que sóc conscient de que adormir-la en braços no pot ser. Però m'encantava!!!! Sabeu lo maca que és la sensació de tenir-la en braços, en silenci, ben adormideta, notar el seu pes, la seva escalforeta, sentir la seva respiració pausada, veure-la guapa guapa allà amb tu? Ooooooooooooh! Potser és, de tots els moments, el que me l'estimava tant que gairebé semblava que hagués d'explotar de felicitat... Ho enyoraré un munt!

SLEEP DEPRIVED

2009-07-24T07:22:00.004+02:00

Sempre m'ha agradat aquesta expressió: "sleep deprived". Més o menys vol dir "mancada de son" però el "deprived" ve a dir que si vaig mancada de són no és pas volent, sinó és més aviat que "algú" em fa anar mancada de son. Algú "me'l treu". En fi... aquestes són, més o menys, les meves elucubracions després d'haver dormit només 4 hores. I és que sembla que estic condemnada a actualitzar el blog els dies que més son tinc. Pobretes lectores.

En fi, però el que realment us volia explicar és que he llegit un llibre molt interessant. És aquest:

Es diu "Com dir adéu, guia domèstica per morir". És la història d'una escriptora de guies domèstiques (rollo com cuinar, com tenir un bon jardí, etc.), mare de família amb dos filles que s'està morint de cancer i escriu una guia domèstica sobre com morir.

Vist l'argument, doncs, suposo que no cal que us expliqui que algunes parts del llibre són molt dures. Sobretot per una mare recent com jo, sense mare, que lo de palmar i deixar una filla enrera és un tema especialment "sensible". Amb tot, crec que és un llibre molt i molt i molt recomanable. No té la duresa de "Mi Vida Sin Mi" i permet pensar una mica en la mort, intentant passar una mica de llarg de lo tabú que és aquest tema a la nostra societat. I és que, jo crec, que vivim pensant massa poc en la mort. Quan es treu el tema de la mort sempre hi ha algú que et diu allò de "au, no siguis macabre, amb aquestes coses no s'hi ha de pensar". I jo em pregunto, per què no? Total... A més, potser el pensar-hi una mica ens evitaria patir-hi tant quan, finalment, algú es mor. Potser aprendríem a acceptar-ho més fàcilment com una cosa natural. Una part de la vida mateixa, no? No ho sé... Però tendim a viure com si les persones fóssim immortals... I després et trobes que no pots ni concebre tota mort d'algú que no sigui vell i estigui fet caldo.

A més, tot s'ha de dir, el llibre també té alguns moments especialment divertits. Així, i per exemple, la protagonista decideix comprar el seu propi taüt, per poder-lo tenir triat. I quan comença a desfilar per les funeràries s'adona que dir "taüt" és tabú, que s'ha de dir "fèretre" i que, en una funerària, no es pot pronunciar la paraula "mort", sinó que s'ha de dir "passar a millor vida" o alguna collonada d'aquest estil. Al final, la protagonista decideix fer el seu propi taüt i deixar que siguin les seves filles i el seu marit els que el decorin. I, en una escena molt bonica, la protagonista descobreix que el marit li ha escrit els seus poemes preferits a dintre el taüt...

Au, bon dia!

2009-07-22T18:18:00.005+02:00

Avui el Mico i jo fem

8 anys!!!!!!!!!!!!!!!!!

toma ya!!!!

Felicitats Mico!!! M'encanta estar amb tu.
T'estimo un munt.

ZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZ

2009-07-15T07:34:00.003+02:00

Tinc son. Però molta, eh? Ahir va venir una amiga a sopar i em posava a dormir a quarts d'1. Avui la Bitxa s'ha llevat a 3/4 de 7. Zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz. Vull. Dormir. Moltes. Moltes.Moltes.Més. Hores. En fi...

L'Èlia està fantàstica. Ja té 7 mesos i mig!!!!!!!!!!!!!! I està guapíssima... Ara ja diu mamamamamamamama i babababababababababa. No té ni idea de que lo primer vol dir mama però bueno, a mi em fa il·lusió igual. I és que està molt xerraire. I guanya mobilitat per moments: ja controla del tot lo d'estar asseguda i ja fa dies que fa l'intent de "llançar-se endavant" i agafar alguna cosa que està fora del seu abast. Lo de gatejar crec que encara queda lluny. Més que res, perquè quan està en situació de partida, aixeca el cul però s'oblida de que també ha d'aixecar els braços.... Ja n'aprendrà! I és molt riallera, li agrada que la facin ballar, que li facin pessigolles i que l'aixequin a l'aire en plan pilota. Però també comença a tenir els seus moments "marranada". Quan la posem a l'hamaca i no s'hi vol estar fa com si plorés i et mira amb cara de "com em pots estar fent això?????!!!!! eh????!!!!". En plan drama queen.

I el Mico està de viatge per feina.... Altra vegada?????!!!!!.... Sip. Però aquesta vegada només han estat 2 dies i ahir vaig aprofitar per dir-li a una amiga que vingués a jugar a nines (léase Èlia) i quan vam tenir la Bitxa dormint, vam pillar l'ampolla de vi blanc per banda. Valeeeeeeeeee... Aceptamos barco.......... Suposo que per això també tinc tanta son avui...jejeje!

Apa, me'n vaig a dutxar i a vestir-me i a esmorzar i a currar i... Bon dia!!!

ESTEM FOTUTS

2009-07-04T23:08:00.002+02:00

Sabeu com ha acabat la setmana? L'Èlia va tenir diarrea durant 3 dies. Pobrissona. Ara ja no en té però, amb aquesta calor, no menja gaire i crec que s'ha aprimat una miqueta... Jo des de dijous que tinc unes dècimes de febre. Tos i dècimes de febre. Però res més..... ????.... I el Mico, al tornar del viatge, l'ha pillat: porta tota la tarda vomitant. Fins i tot la cangur se'n va anar de cap de setmana amb l'estòmac regirat. En fi, som una família de fotuts. Festival.

CATXONDEO

2009-06-29T12:26:00.004+02:00

La vida, a vegades, és molt catxonda... En serio. Just la setmana que tinc més feina des de que he tornat del permís de maternitat. I que la feina que he de fer és importantíssima perquè tant jo com la meva compi puguem respirar tranquil·les i el departament que porto tingui certa viabilitat a partir de setembre...

Doncs just aquesta setmana em quedo home alone. Sip. El Mico està de viatge. 4 dies porahí per feina i jo em quedo sola amb La Bitxa. Sabeu què vol dir això? Ni un moment per respirar des de les 4 de la tarda fins a les 10 del vespre: juga, distreu, passeja, fes la papilla de fruita, juga, distreu, omple la banyera, banya, posa pijama, prepara bibe, dóna bibe, posa a dormir, ordena, neteja, canvia bolquers, pensa en el menjar, ves a comprar, estigues per la gata, etc.

I, a sobre, haver de fer totes les guàrdies durant 3 nits. És a dir, ves a dormir a les 11 com a molt aviat (si no és que has d'aprofitar que La Bitxa clapa per posar-te a currar) i desperta't a les 6.30 com a molt tard resant perquè a les nits dormi d'un tiron i no t'hagis d'aixecar vàries vegades a posar-li el xumet, bressolar-la, etc.

Tot això just en el moment en el que, al curro, vaig de putu cul.

Festival!

Algú vol venir a dormir a casa i donar-me un cop de mà???? Plissssssssss!!!

PD. M'acaba de trucar la cangur. L'Èlia té una mica de febre... ?????!!!!!!?????...

PER LA JOANA I LA MISKAH

2009-06-25T15:04:00.002+02:00

Sabeu on sóc??? jejeje!

A Mataró!!!!!!!!!!!!!!!!!! I estic escrivint el post des del wifi d'un bar. Toma ya!!!

Però en marxaré d'aquí a uns minuts. Que estic aquí per feina i aviat hauré de largar. Mataró és prou maco, eh? Ja hi havia estat vegades però cada cop que vinc penso que és una ciutat prou xula i agradable. Es nota que és una ciutat amb mar! En fi, que només volia fer-vos un "saludo especial".

Petonets a les 2!

SANT JOAN

2009-06-23T20:54:00.002+02:00

Després de més de 6 mesos, avui deixem l'Èlia amb la cangur i sortim de juerga de Sant Joan!!!!! Biennnnnnnnnnn!!!! Ja hem sortit unes quantes vegades a sopar i l'hem deixat amb el meu cunyat o amb els meus sogres però era en plan sortir-sopar-tornar. I avui no!!! Avui SORTIM. I ja tornarem!!! Festival. I està bé perquè sé que amb la cangur l'Èlia estarà bé i tranquil·la. Que la cangur se la coneix i li sap tots els trucs. I no hauré de patir per si es desperta i es veu estranya i la família no sap què fer i... FIESTAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!

Clar que demà la tia s'aixecarà a les 7 demanant guerra i avui em toca guàrdia a mi... Espero que la nit amb els amics valgui la pena!!!

Au, feliç revetlla a tothom!

OLELÉ, OLALÀ...

2009-06-18T09:42:00.003+02:00

... l'Èlia és la bebé més guapa que hi ha!!!

A part de l'amor de mare, segurament us preguntareu el perquè de tant d'entusiasme... juas, juas! Doncs, tatatxan, tatatxin... Ahir l'Èlia es va adormir TOTA SOLA!!!! Sí, ja ho sé, una flor no fa estiu però... oooooooooooh! No puc evitar emocionar-me i pensar que potser aprendrà a adormir-se sola sense haver d'aplicar-li el mètode Estivill, que no em fa cap gràcia... Bien!!! La vaig posar al llit i després d'un parell de moviments incerts, es va posar de costat, amb una mà agafava el seu llençol preferit i un ninot (tot a la vegada) i amb l'altra jugava amb el protector... Tranquil·lament... Fins que es va adormir!!! Sense esperar a que l'agafés a coll i la balancejés una miqueta... Oooooh!!!!!!!! Olelé, olalà...

A més, ha dormit fins a les 7.15h del matí. De les 10 del vespre a un quart de 8 del matí. Premio!!!!!!!!!!! I sense haver-me d'aixecar cap vegada a posar-li el pipo, que avui tenia guàrdia jo... Premio!!!!!!!!

ESTIC DE FEINA...

2009-06-15T14:28:00.002+02:00

... fins el cul!!!!!!!!!!!!!!! Vaig a 200 per hora. Faig coses de feina als vespres a casa quan l'Èlia ja dorm i els caps de setmana. Tinc son tot i que el Mico fa més guàrdies que jo perquè és un solet. I els únics moments que tinc per mi són quan vaig en metro o en cotxe amunt i avall (i condueix el Mico) o si l'Èlia dorm una bona estona a les tardes i no he de posar cap rentadora, rentaplats, fer alguna cosa de curro, etc. Vamos, que sóc una superwoman!!! Quina alegria, sempre havia volgut ser una superwoman!!! Olé!

EXCURSIONS PER A JUBILATS

2009-06-06T20:42:00.004+02:00

Ja sabeu que tinc una vena una mica friki, oi? Doncs hi ha una cosa que, cada vegada que em cau a les mans, em crida mogollón l'atenció i m'encanta mirar perquè desperta en mi una espècie de curiositat morbosa: els paperots aquells que fan publicitat d'excursions per a jubilats. Sabeu de què parlo? Us descric el que tinc a les mans en aquest moment perquè no té pèrdua...

Cara A del paperot, banda esquerra:Títol: MONTSERRAT, La Muntanya Mágica. Sobreimprès damunt d'unes foticos de Montserrat que, com a mínim, tenen 10 anys. La muntanya, la basílica, la moreneta i un mercadillo de formatges tot en un colorido retro/cutre que recorda els anys 60. Vale.

Cara A del paperot, banda dreta: Una collage d'imatges amb lletres sobreimpreses que porta per subtítol: "Un Fantástico día de Fiesta con Diversión, Gastronomía, Visitas y además recibirá completamente..... ¡¡¡GRATIS!!!... para cada participante estos fantásticos regalos a elegir entre...": a) LOTE IBÉRICO o b) LOTE MEDITERRÁNEO. A sota de les lletres es veuen 2 pernils, 2 ampolles enormes d'oli, un pot d'espàrrecs, i una llauna de tonyina.... Tot plegat del rollo: "Que guay, me'n vaig d'excursió i, a més, tindré tots aquests productes gratis que tenen pinta de boníssims... oooooooooooooh".

Si la cara A del paperot és d'un cutre monumental, la cara B és acojonante. A part d'un lema que exhorta a no quedar-se a casa i a gaudir d'un fantàstic dia de FESTA, s'hi troba el programa del viatge. Atenció, atenció perquè és brutal:

Sortida en autocar G.T. Que dius, què vol dir G.T.? Gran Timada?), ep!, a les 7.00h del matí!!!!! Quedeu-vos amb el dato, gent.
Parada en un "típico restaurante para DESAYUNAR" (sí, en majúscules): pa de pagès amb tomàquet i embotits, aigua, cafè amb llet o infusions. I tu que dius, home, si m'han fet llevar a les 6.00h del matí per anar a Montserrat que, com a molt, està a 50km, ja em poden donar esmorzar, ja... I el menú sembla extraordinari i deliciós, oi?
Atenció que ara ve lo fort: Libre asistencia sin compromiso de compra a la demostración de los artículos exclusivos promocionados por AG NATURE. Tateeeeeeeeeeeeeeeeeee! Heus aquí l'enganyifa de tot plegat. M'he matat a buscar l'empresa aquesta per internet i no tenen ni pàgina web.... uffffffffff! Sembla ser que es dediquen a la venda, per demostració, de tot tipus de productes i coses i merda i trastos i xorrades i...
ALMUERZO, abundante y suculento "Típic casolà" de la sabrosa "cuina catalana" que incluye: Primer Plato, Segundo Plato, Tercer Plato, Postre Casero, Pan, Vino, CAVA, CAFE y GOTAS. Així, tal cual. Us he fet una transcripció literal del que diu i de com ho diu el fulletó. Increible. Acojonante. Lo del típic casolà i cuina catalana en català i entre cometes... Lo del cava, cafè i gotes en majúscules... Com us ho diria? Desprèn un tufoooooo. És com d'un ranci... A banda, dius, "vale, m'aixeco a les 6 del matí, em recullen a les 7, em peixen l'esmorzar, i després de la presentació dels meravellosos productes, ja em peixen el dinar.... però quan dura la presentació?????" I si no hi vull anar, què faig? M'estic a la cuneta de la carretera tot el matí??? I Montserrat on és???? Quan hi arribem??? Però si només són 50km????!!!!". Per sort, el següent punt del programa t'esclareix aquest últim dubte:
Continuación del viaje hacia el destino MONTSERRAT. Vale, aquí et diuen que més o menys a allò de les 5 de la tarda encara no has arribat a Montserrat.... Això ja té pinta de malson d'aquells en els que has d'anar a un lloc i no acabes d'arribar-hi mai. Vosaltres també en teniu d'aquests???? Atenció, atenció que el punt següent ja destrossaria la moral de qualsevol:
Llegada al punto de salida a última hora del atardecer. Uopssssssssssss!!! I Montserrat????!!!! On és????!!! Quan hi hem arribat???? Quan n'hem marxat??? Però no anàvem a Montserrat d'excursió????!!!! Què passa, que de tant torrats que anàvem amb el cava i les gotes ni l'hem vist???

En fi, penya... i aquest planillo tan fantàstic només costa uns 30 euracos. Preu que posen a baix de tot del paperot, de tal manera que és l'última cosa que es veu.

M'al·lucina gent. En serio. I lo fotut és que els jubilats cauen com mosques, eh? Que tinc un avi que va estar una època fotent-se una excursió d'aquestes per mes. Ni us explico la de merda que li va portar a casa a ma tia: mantes elèctriques, escombres automàtiques, bateries de cuina, coixins per les cervicals.... Tot d'una qualitat pèssima i un gust encara pitjor. I jo em pregunto: en serio que és legal això????

6 MESOS MÉS TARD

2009-06-01T22:27:00.002+02:00

Avui l'Èlia ha fet 6 mesos.... JA????!!!!! Doncs sip. 6 mesos. I, a estones, encara tinc una cara de poker...

I què fa l'Èlia amb 6 mesos?

Ja gairebé s'aguanta asseguda. Si es despista se'n va de tort i cau de costat o de cares... però "estamos en ello"...
Diu babababababababa.
Bufa.
Fa pedorretes.
Li agrada que li cantin les mateixes cançons una i una altra vegada. Estic de En Joan Petit Quan Balla fins els collons. La de Si Tu Vas al Cel amb Patinet ja té la categoria de pesadilla...
És molt riallera i sociable. Li riu a tothom.
No li agrada gaire la fruita. Només se la jala bé si té moooolta gana.
S'ha descobert les mans i va pel carrer, en el cotxet, com si fos la reina Sofia del Polònia: movent-la com si saludés a tort i a dret.
Li agrada ballar. Li poso alguna cançó moguda i ballem les dues juntes. Li encanta. Riu i riu i riu...
No se sap adormir sola. L'he de tenir en braços fins que es queda ko. Sort que, després per norma, dorm d'una tirada tota la nit.
Però s'aixeca molt aviat!!!! Hi ha dies que a les 6 ja vol guerra.
Cada dia li agrada menys anar en cotxe... Ens munta uns saraus quan anem amunt i avall...
S'ho posa tot a la boca.
De dies no vol el xumet. Només per dormir.
És molt i molt i molt moguda. Només es queda quieta amb un vídeo del Baby Einstein.
És molt xafardera. Tot ho mira.
Li agrada molt la banyera.
Encara no sap fer la croqueta però si la poses boca-avall es gira cap amunt.

En fi, és una personeta molt petita, però personeta ja. No puc ni imaginar-me com serà amb 6 mesos més!!!

EL QUE SEMBLA EL PRINCIPI D'UNA LLARGA AMISTAT

2009-05-25T19:38:00.003+02:00

L'Anna em va preguntar què tal l'Èlia i la Saigon i jo crec que la foto descriu el que sembla que podrà ser una llarga amistat....

Però no sempre ha estat així, eh? L'arribada a casa de l'Èlia va ser un xoc per la Saigon. Al principi, no s'hi volia ni acostar. La nena li feia por. En serio. Quan vam arribar a casa, la va olorar una miqueta, es va acollonir i va estar-se tres o quatre dies que s'estava a l'altra punta de pis.... No en volia saber res. A nosaltres ens va sorprendre molt aquesta reacció. Esperàvem que agafés celos o bé, que volgués estar-hi tota l'estona a sobre, ja que la Saigon és una gata molt xafardera i sempre vol estar enmig del meollo. Doncs aquesta vegada, no. Feia una cara de poker i d'acollonida, pobreta... Sempre diuen que els animals saben o intueixen que tu estàs embarassada... Doncs jo crec que a la Saigon la vam pillar en boles. Ves a saber què es pensava que era lo de la panxa que havia estat creixent durant 9 mesos! En fi...

Al cap de 3 o 4 dies va començar a mostrar més interès. Però sempre des de la distància. Era ben bé com si sabés que l'Èlia era una cosa molt i molt delicada i només se li acostava una miqueta per olorar-li el cap, o un peu o... Mai va semblar que volgués passejar-se-li per sobre o bé que anés a esgarrapar-la o vés a saber què. La tractava (i la tracta!) amb una cura immensa. I el més curiós: la Saigon passava bastant de l'Èlia però quan l'Èlia es posava a plorar "a grito pelado", la Saigon s'aixecava d'on sigui que estigués, s'acostava a l'Èlia, se li asseia al davant, inclinava una mica el cap i se la mirava amb cara de preocupació. Del pal "però què et passa? estàs bé?". I així fins avui. Mai, en cap moment, ha intentat esgarrapar-la o fer-li alguna cosa. Com a molt, s'hi acosta, l'olora, se la mira... Mai ha volgut jugar amb les joguines de l'Èlia, és com si sabés que no són per ella. En definitiva, fa de germana gran.

I l'Èlia? Doncs al principi, passava mooooolt de la Saigon. Ni se la mirava. Amb el Mico fèiem la conya de que caldria pintar la Saigon amb esprais de colors perquè la nena li fes una mica de cas. Ara bé, fa cosa d'un mes o així l'Èlia es va adonar de l'existència de la Saigon i ara li fa mooooolta gràcia. Quan la Saigon va amunt i avall, l'Èlia se la mira amb cara de: "per què aquesta cosa peluda té tanta mobilitat i jo no???? eh???". I a vegades la crida. La veu passar i comença a fer-li veus i a cridar-la. I quan l'acostem a la Saigon sempre vol tocar-la i agafar-li els pèls....

I dic jo que la Saigon ja es pot anar preparant. Que quan l'Èlia camini o gategi, se li haurà acabat la pau... Pobrissona, que no sap la que li ha caigut a sobre!!!! Perquè l'Èlia és una bitxa... Sort que encara li quedarà lo d'enfilar-se als mobles... En definitiva, doncs, això sembla que serà una llarga amistat!!!!

THE RETURN OF THE JEDI

2009-05-22T00:03:00.003+02:00

O, com diríem per aquí "vuelta a los ruedos"... Que què vull dir???!!! Doncs que 1 any i 3 mesos més tard el meu cos ha decidit tornar-se a posar al mercat. Avui m'ha vingut la regla!!!! Oléeee!!!! Ara, quan vulguem, ja podem tornar a posar-nos a fer bebitos...

Espera, espera un moment... D'això.... I si esperem a dormir més de 6 hores cada nit????

JUAS, JUAS!!!!

FER CAS DELS CONSELLS

2009-05-20T16:15:00.003+02:00

Algú de vosaltres ha estat a la llibreria Geli de Girona? Ooooooooooooooh! És una meravella. És una llibreria antiga, amb tots els llibres damunt del taulell, en taules i estanteries, per tot arreu. I on els llibreters tenen bon criteri. Fijo. Hi vaig anar fa un temps buscant un llibre per la meva àvia i vaig estar mirant "El pont dels jueus" del Martí Gironell, el periodista aquell de TV3 més aviat baixet que feia un programa que es deia En Directe. Doncs bé, mentre el tenia a les mans el llibreter que m'atenia em va dir que ni se'm passés pel cap. Que era un llibre molt mal escrit, sense estructura ni ordre ni sentit. I li vaig fer cas. Ara no recordo ben bé què li vaig comprar a la meva àvia, però el llibre aquest no.

I li vaig continuar fent cas durant tot aquest temps.

Fins dissabte a la tarda. Érem a La Reserva i m'estava a punt d'acabar el llibre que tenia entre mans. Total, que al passar per la llibreria-quiosc-papereria del poble vaig veure'l i vaig pensar que potser valia la pena llegir-lo i a veure què tal.

Craso Error.

Quin llibre més dolent. Per favor!!!!!!!!!!!!!!!!! En serio. O jo no he acabat d'entendre l'innovador estil literari d'en Martí Gironell o, efectivament, el llibreter tenia raó i aquest llibre és una meeeeeeeeeeeeeeeeeerda. L'argument és artificial. Es nota un munt que hi posa coses només perquè vol explicar-les, sense que vinguin "a cuento" de la història. Els personatges són d'un planer que fa por. L'Abeja Maia, comparat amb això, tenia un caràcter de "dos pares de cojones". No hi ha estructura. Mai saps si una cosa passa abans o després de la línia temporal de la novel·la. Ni tan sols els títol és encertat. En fi... De lo pitjoret que he llegit en una bona temporada, vamos.

Penedida estic de no haver-li fet cas al bon home aquell de la llibreria Geli. A veure si n'aprenc!

BON DIA!!!!

2009-05-19T07:12:00.004+02:00

Sabeu què passa quan deixes d'escriure cada dia? Doncs que aleshores et fa molta mandra tornar a escriure perquè penses que has de posar al dia el blog; repassar tot el que ha passat i que no has dit; i això fa molta mandra; i clar, no escrius; i així van passant els dies i és com un peix que es mossega la cua. Total, que de l'ensurt gairebé m'estic 3 mesos sense dir res. Quina vergonya!!!

Estic aixecada des de fa mitja horeta (és a dir, des de 2/4 de 7 del matí) perquè aquesta és l'hora que s'aixeca l'Èlia. Sip. Habitualment ella dorm les seves 8 horetes i es desperta a les 6, quarts de 7 preguntant pel biberó. Sigui dia de feina, sigui dissabte, sigui diumenge... És igual. Ens toca llevar-nos a quarts de 7, donar-li biberó, veure-la com fa caca (sí, és un espectacle), canviar-la, jugar-hi una estona i... la molt marrana.... tornar-la a posar a dormir a quarts de 9. Que és quan li torna a venir son. Dos hores després d'haver-se despertat i just l'hora que a tu ja et toca anar largant cap al curro... El Mico i jo fem torns. Una nit tu, una nit jo. Però no cal que us digui que hi ha dies que les ulleres ens arriben als peus.

Sabeu què és el que salva la situació? Doncs que quan a quarts de 7 t'arrossegues fins a la seva habitació pensant que aquest ritme t'està traient anys de vida, arribes i la veus al seu llit mirant-te i rient-te i supercontenta de veure't. I clar, et cau la baba. I ja estàs perduda.

Apa, us deixo amb una fotico recent de la bitxa. Perquè veieu lo guapa que és.... :-))))

SERIES

2009-03-02T20:23:00.004+01:00

Des de que vaig escriure aquest post m'he convertit en una serie-addicte. De la mà del blog de la Van Hessa m'he baixat i m'he xutat vàries sèries entre teta i teta... Alguna cosa havia de mirar mentre donava el pit, no? I, sincerament, només de pensar en xutar-me el Cuní als matíns la llet se'm feia agra... Total, que després de la febre que em va pillar amb True Blood m'he donat a:

Sons of Anarchy. Una banda de moteros californians que es dedica al tràfic d'armes entre altres bisnes completament il·legals. Efectivament, la millor sèrie que he vist en moooooolt de temps. Sorpren i enganxa un munt. I a més, és l'antisèrie. Allò que a les altres sèries acaba bé, aquí acaba com el rosari de l'aurora. Ningú es salva a l'últim moment, els polis són uns desgraciats, els dolents són dolents amb ganes, visca el vici i la corrupció, etc... En fi... després de veure els 13 capítols de la primera temporada em moro de ganes de saber com continua... Aish...
Fringe. Agent de la FBI que investiga situacions més o menys "paranormals" o, com a mínim, rarilles i que fan cert tufillo a conspiració, amb l'ajuda d'un científic sortit del manicomi i el seu fill superdotat. Sí, la fan al Plus, però a un ritme.... que no em vaig poder aguantar i vaig començar a baixar-me capítols. Fins que m'han donat el disgut de fer-la desaparèixer. On és el capítol número 15???? Perquè no el fan????
The mentalist. Pavo molt intuitiu, amb dots de Sherlock Holmes, que fa malabarismes amb la ment de la gent, que té un trauma/història tràgica passada i que ajuda a la poli a investigar crims. Sí, la fan a la Sexta. Però tampoc vaig poder aguantar-me. Distreu i té punts divertits i originals. Bien. Per cert, ejem.... on és el capítol número 16? Perquè no em surt a l'emule???
Leverage. Grup de lladres i estafadors que s'han passat al costat dels bons i fan "timos" per ajudar a bones persones que han estat víctimes del sistema, grans empreses contaminants, altres lladres, polítics corruptes, etc. És dolenta amb ganes. Però també distreu i té algun punt graciós.
John Adams. Història-biografia d'un dels primers presidents d'EUA. Molt ben feta tot i que en John a vegades em posa nerviosa... Encara no he acabat de veure-la.
Carnivále. Xula xula. Ara estic amb aquesta sobretot. Circ ambulant de frikis amb misteri inclòs.
In treatment. Cada capítol és la visita d'un pacient al seu psicòleg terapeuta. M'he adormit a cada capítol. Què més puc dir? Suposo que no li he sabut trobar la gràcia... I això que el Gabriel Byrne té un morbooooooooooooooo....

I per últim, LA SERIE per antonomàsia. La SUPERSÈRIE.

LOST

Aquesta ja la seguia amb el Mico que n'és un fan des dels seus inicis. I ara ja estan fent la cinquena temporada. XULA. Més xula impossible. Ooooooooooooooooooooh! És la bombaaaaaaaaaaaa!!!!! Cada cap de setmana, divendres o dissabte, quan l'Èlia ja dorm, ens pillem unes pizzes i... capítol al canto. Un plaer, vamos.

LA VERITAT DELS TÒPICS...

2009-02-28T17:09:00.003+01:00

O bé... lo poc que em podia imaginar jo que.... M'ENCANTARIA ESTAR DE PERMÍS DE MATERNITAT!!!!!!!!!!!!!!!! jejeje!!!! En serio. Abans de tenir l'Èlia estava convençuda de que el permís de maternitat se'm faria llarg i que m'avorriria i no sabria què fer tot el dia la nena i jo. De fet, fins i tot em feia por pillar una depre post part. Del rollo "tot el dia sola amb la nena, ara que és hivern i que es fa fosc tan aviat, sense fer res"... Pensava que m'agobiaria un munt.

Doncs no. Resulta que tots els tòpics són veritat: el temps passa volant i el permís es fa supercurt. I és que està resultant que aquesta vida em prova. No paro de fer coses, ja ho vaig comentar. Però la majoria no són obligacions, sinó oci i és que m'encanta viure a aquest ritme, d'aquesta manera. Ens aixequem de tranquis la nena i jo, anem porahí, veiem gent, fem cosetes, amunt i avall, a les tardes arriba el Mico de treballar, fem "família" i... àpala, a dormir! Ja ho sé, hi haurà qui li semblarà que és monòton... jo també m'ho pensava abans de trobar-m'hi i havent-ho vist des de fora. Però no... de monòton no en té res. La vida amb l'Èlia cada dia és una aventura.... us ho prometo!

I no tinc cap tipus de ganes de tornar a treballar. Però gens, eh? I que això ho digui jo, que he tingut èpoques de la meva vida que semblava una "workaholica"... Flipa. Abans de tenir la nena els hi deia a les companyes "el primer mes no estaré per res però, després, a partir del gener, si voleu enviar-me documents, trucar-me, etc., encantada de la vida". I ha estat totalment al revés. Durant el desembre encara vaig estar pendent dels temes del curro. Rollo "a veure què es cou". Però a partir de mitjans gener... No n'he volgut saber res de res de res... De fet, em pillava com una "urticària" només de pensar en la feina, jejeje! I m'he dedicat a fer-me la longuis. Si elles no diuen res, jo tampoc. Us juro que, si fos per mi, em pillava una excedència fins el setembre la mar de contenta, eh? Però no podrà ser... pffffffffffffffffff. Torno a currar el 14 d'abril. I ja em veig que hi arribaré amb una depre enorme només de pensar en deixar la nena i tornar al tajo... aishhhh!!!!

Total, aviso a navegantes: lliçó apresa. Alguns tòpics són veritat. Si teniu ocasió, allargueu el permís tot el que pugueu i prepareu-vos per gaudir d'una època xulíssima!!!!!

NO M'HO PUC CREURE!!!!!!!!!!!!!!!

2009-02-26T20:53:00.003+01:00

Sense adonar-me he deixat passar gairebé un mes sense escriure al blog.... !!!!!!!!!!!!!??????????!!!!!!!.... Prometo esmenar-me. Tot i que em costa moooolt trobar un moment, aquest cap de setmana ens quedem a Barcelona i prometo dedicar una bona estona a posar-lo al dia. Aishhhhhhhhhhh..............!!!!!!!!!!!!!!!!!

GUARDERIA

2009-01-28T19:58:00.002+01:00

Avui hem anat a veure una guarderia o llar d'infants per l'Èlia de cares al setembre que ve. Sí, avui. Encara que sigui gener, el món de les guarderies és una selva. En serio. En aquesta ja ens havíem quedat sense plaça però es veu que hi ha hagut una família que no ha matriculat al seu fill que ja estava preinscrit, ojo al dato, des de l'octubre!!!!!!!!!! Total, que ens van trucar ahir per si encara ens interessava. Vam dir que sí, avui hem fet el tour i demà hem de dir si "ens hi quedem" o què. I aquí ve la pregunta clau: PLIS, PLIS, lectores professores d'infantil, lectores mares de família amb experiència recent en guarderies, lectores amb familiars que van a la guarderia... HELP!!!! Què hem de tenir en compte, quins són els criteris que ens han d'ajudar a decidir? Zankiu!

INTENTANT POSAR-ME AL DIA...

2009-01-27T23:00:00.004+01:00

Com podeu comprovar, m'ho he pres tan en serio que m'he matat a fer una gràfica amb l'evolució del pes de l'Èlia des de que va nèixer (visca l'excel!). Sóc rarota, eh??? Lo guay, però, és veure que ara porta un ritme de creixement fantàstic. És petitona, sí. Però creix bé. Alegria!

Des del 7 de gener que estic fent de mare full time. És a dir, el Mico va tornar a treballar i jo em vaig quedar "sola ante el peligro". I bé, hi ha hagut dies de tot. Alguns dies i algunes nits m'he agobiat molt. D'allò que tens la sensació de que no te'n surts i/o no ho fas bé. L'Èlia té molts mals de panxa i després dels àpats acostuma a posar-se inquieta i a plorar fins que no fa una o vàries glopades... Sort que sembla que, de mica en mica, en va tenint menys... I no fa gaire dies que ja tenim "permís" del pediatre per deixar-la dormir i que sigui ella la que es desperti i demani quan tingui gana. En fi... a poc a poquet...

Lo xulo? Tot lo altre. L'Èlia i jo fem un piló de coses juntes: anem a comprar, quedem amb amigues meves que també tenen nadons, passegem, anem a un taller de massatge per a bebés, anem a un grup de mares i fills del CAP, fem ioga post-part, ella m'acompanya a la perruqueria... Cada dia és una aventura!

I com és que escric tan poc al blog? Doncs perquè costa molt trobar un foradet per fer-ho. L'Èlia demana molt d'estar en braços i, amb el rollo dels mals de panxa, jo els hi dono. De moment no tinc massa por d'estar-la mimant més del compte. Total, que quan està desperta normalment la tinc amb mi, ja sigui donant-li teta (30 minuts mínim cada vegada), canviant-la (us prometo que un bebé d'amb prou feines 4 kg pot cagar mooooooooooooooolt), bressolant-la, xerrant-li, cantant-li... I quan està adormida he d'aprofitar per fer "lo bàsic": dutxar-me, fer el menjar, posar i treure rentadores... En fi...

Com ho porto tot plegat? Diferent del que em pensava... però això és un rollo que es mereix un altre post... :-))))

ARA MATEIX SÓC UNA YONKI DE...

2009-01-14T20:21:00.006+01:00

Fa uns dies vaig llegir un post de la Van Hessa (hola guapa!!!!) titulat "Apasionarse o morir" en el que explicava que, segons ella, s'ha de ser una friki d'alguna cosa una vegada a la vida, com a mínim. És a dir, que és necessari saber apassionar-se. I jo primer vaig pensar que sóc més aviat una tia avorrida. Sip. Em costa molt apassionar-me realment per les coses... i gairebé sempre mantinc un tarannà més aviat "flemàtic". Vull dir que hi ha coses que em poden fer molta il·lusió però... obsessionar-me? viciar-me? esdevenir una friki d'algo? Rarament passa.

Però després vaig pensar en la meva primera passió: els llibres. Llegeixo, llegeixo, llegeixo... I no podria concebre una vida sense llibres. Però, en sóc una friki? No ho sé... Diguem que és una passió portada amb molta tranquil·litat... Vull dir que no és un puntazo, o una obsessió, sinó que els llibres han estat sempre presents a la meva vida des de que em van regalar El Zoo d'en Pitus als 6 o 7 anys.

Total, que vaig deixar l'anàlisi aquí. Decidint que dec ser una apassionada tranquil·la dels llibres. Vale.

Fins avui. Avui m'he adonat que m'ha passat una cosa que feia temps que no em passava: m'he obsessionat totalment per una cosa. Hi ha qui ho trobarà ridícul però mira, així estan les coses. Estic enganxadíssima (però molt i molt enganxada, eh?) a una sèrie de tv... juas, juas... Quina? Ara la Van Hessa caurà de cul perquè no és una de les seves preferides... Vale. Doncs ara mateix sóc una yonki de True Blood!!!!!!!!!!!!!!! Sip. Si fos un llibre no hagués dormit en tota la nit per acabar-me'l!

Resum ràpid de l'argument: vampirs. Un "món alternatiu" en el que vampirs i humans poden conviure gràcies a l'invent d'una sang artificial. Així, els vampirs decideixen "sortir de l'ataüt": fer pública la seva existència i intentar conviure en societat amb els humans.

I com és que això m'ha enganxat tant? Deixeu-me que us foti el rollo (va que avui tinc temps...). Jo devia tenir 8 o 9 anys quan, durant les vacances de Nadal, tv1 va programar unes pel·lícules de dibuixos animats cada dia al matí. Només en recordo una: una història de vampirs que em va marcar de per vida. Fijo. Em va quedar com una fixació contradictòria d'atracció i terror a les històries de vampirs que m'ha portat a llegir-me els llibres de Bram Stoker, Anne Rice, etc., i a tragar-me totes les pelis que se n'han fet per dolentes que fossin (Vampiros de John Carpenter, Blade, Van Helsing, Underworld...). Així doncs, no és extrany que m'apuntés de seguida a l'estrena de True Blood al Plus oi?

Vamossssssssssssssss! I tot i que sóc conscient que no és una sèrie excepcionalment bona, estic enganxadíssima. Vaig aguantar mirant la sèrie al Plus fins al tercer capítol. Campeona! La resta me'ls he anat baixant d'internet i cada matí en miro un. Ooooooooooooooooh! L'emoció d'esperar a mirar-me'l. I després, em passo el dia donant-li voltes a l'argument i/o repassant alguna seqüència. O torno a veure el capítol d'aquell dia. I miro de dalt a baix la pàgina web oficial. I busco qui és el cantant i quina és la lletra de la cançó de la portada. I em foto nerviosa quan l'emule triga massa a baixar un capítol. I comento amb una amiga el morbo que té el vampir protagonista. I m'he comprat, a través d'amazon, tota la col·lecció de 8 llibres en els que es basa la sèrie... juas, juas!

Veus? De tant en tant jo també tinc punts frikis frikis de veritat! Alegria!

PD. Us adjunto una foto del vampir protagonista. Perquè veieu quin morbo que té!

SOMRIURE

2009-01-11T21:29:00.000+01:00

Avui l'Èlia m'ha fet el primer somriure "conscient". Aquest matí, quan la teníem a l'hamaca m'ha rigut unes quantes vegades!!!!!!!!!!!!!

LA TETA I LA LLUNA...

2009-01-09T19:15:00.003+01:00

Avui, dia 9 de gener, l'Èlia ja pesa 3kg i 600 grams. Oléeeeeeeeeeeee! I per què ho poso al blog, això? Doncs perquè el tema del pes i de la lactància m'ha portat de cul des de que va néixer. Un veritable maldecap, vamos.

Al principi va perdre molt de pes i en guanyava molt poc. Després del règim espartà d'haver-li de donar teta i biberó cada 2 hores, vam passar a teta i biberó cada 3 hores. Després, a només teta cada 3 hores i avui... hem comprovat que el sistema "només teta" funciona!!! Que l'Èlia creix i s'engreixa com ha de ser. I a partir d'avui ja no cal posar-se estrictes en que sigui cada 3 hores a les nits. De dies sí, però de nits ja tenim "permís" per deixar-la dormir (i deixar-nos dormir a nosaltres mateixos!!!!) sempre i quan no ens passem de les 5 hores entre "toma i toma". Alegria!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Ja us podeu imaginar lo cansats que hem anat, eh? Per això no he tingut gaire esma ni per escriure al blog... Sincerament, si avui el pes no hagués estat el correcte, m'hagués costat molt continuar "apostant" per la lactància natural. Això de no poder confiar en les pròpies tetes és molt fotut...

En fi... un varis relacionat amb el naixement i aquest primer mes de l'Èlia:

Una part de mi enyora estar embarassada i tenir l'Èlia a la panxa. Curiós, eh? Qui ho hagués dit!!! Sabeu què trobo a faltar més? Notar-la com es movia dintre meu.... El ritual de dir-li coses cada vegada que em posava crema a la panxa abans d'anar a dormir i notar que ella es movia sota la meva mà...
Sabeu què no vaig explicar del part? La sensació de benestar que tenia cada vegada que s'acabava una contracció de les que feien mal. Era com una sensació d'alleugeriment brutal. Com un xute. Fa molt de temps que vaig deixar de fumar i mai m'he col·locat amb res més fort que la maria o el costo però us juro que la sensació d'acabar-se una contracció era com la primera calada del primer piti del dia. Un colocón, vamos.
Curiositat: a la clínia és evident que no poden empollar-se els noms de tothom a qui atenen. Amb tot, és necessari dir-li "mami" a la mare i "papi" al pare de la criatura? Cada vegada que s'adreçaven a mi com a "mami" m'agafava una grima...
Vist com va anar el part, sembla ser que lo d'un part natural hagués estat impossible. M'alegra, doncs, que tot i que vaig renunciar-hi sense saber el que passaria, tampoc ho hagués pogut mantenir. A més, segurament el fet de no portar epidural hagués implicat una cesària. Ara el que em porta de cap és saber si en futurs embarassos pot tornar a passar el mateix... En aquest cas, renunciaria a anar a la Maternitat i repetiria ginecòloga i clínica.
Sabeu que l'amor de mare no és automàtic? Com a mínim en el meu cas. He passat lentament de babejar i al·lucinar amb la meva filla a... estimar-me-la un munt! En un mes, sense saber com, ja no puc concebre la vida sense ella. Encara babejo i al·lucino però ara hi ha quelcom molt més profund.
El permís de paternitat hauria de ser, com a mínim, de 2 mesos. En serio. El Mico ha pogut estar amb nosaltres fins el passat dia 7. 5 setmanes sense haver d'anar a treballar combinant permís i vacances. I sabeu com ho he agraït???? Sincerament, olé los huevos de les dones que s'ho han hagut de fer / s'ho fan soles.
Depressió post part? De moment no però ara em queden 3 mesos aproximadament per estar sola a casa amb l'Èlia. I tot i que no tinc cap ganes d'anar a treballar i deixar-la amb un cangur o a la guarderia, també em noto que estic molt "monotemàtica". I això em ralla una mica. M'esforço per sortir i intento quedar amb gent però clar... De moment, per lluitar contra l'avorriment i per obligar-me a ampliar les mires ja m'he fet una llista de coses a fer durant tot aquest temps. I m'he buscat activitats: m'he apuntat a unes sessions de post-part que fan al lloc on feia ioga per embarassades. Farem exercicis, aprendrem a fer massatges als bebés i intercanviarem penes i alegries...

Ara l'Èlia ja pràcticament somriu. I et mira i s'adona que hi ets. Una mirada seva i t'oblides de totes les hores que no has dormit.

UN ALTRE HOME DELS NASSOS

2008-12-31T18:38:00.002+01:00

Un altre any... un altre home dels nassos! Suposo que qualsevol dia seria bo per aturar-me i fer balanç però no puc evitar caure en els tòpics i, a més, sóc un animal de costums... Total, que de fa anys que acostumo a fer balanç avui, a 31 de desembre.

I quin és el titular del 2008? Definitivament: L'Inici d'una Nova Era. En molts aspectes de la meva vida... eh? Ara fa un any li demanava al 2008:

Que els projectes que hem decidit amb el Mico surtin i surtin molt i molt bé. I... han sortit molt més bé del que m'hagués atrevit a demanar aleshores. A vegades, quan hi penso, ni jo em puc creure que el nostre "projecte" hagi sortit tan i tan bé... Sé que sóc molt afortunada d'haver tingut un embaràs ràpid, fàcil, sense maldecaps, un bon part, i una filla sana i preciosa amb qui gaudir de la vida la resta de la meva vida. Cada dia encara em costa de creure que l'Èlia sigui aquí...

Que pugui gaudir dels bons moments i aprendre dels dolents. I... crec que he tingut un any molt més tranquil que els anteriors. Amb la serenitat suficient per poder reconèixer els bons moments i aprofitar-los. I amb la serenitat suficient com per poder treure aprenentatges d'alguns de dolents... D'altres, clar, encara són assignatures pendents...

Que pugui estar més segura de mi mateixa, més valenta, més tranquil·la. Més tranquil·la, fijo. Més valenta... no ho sé. Més segura de mi mateixa... potser.

Que puguem fer algun viatget xulo xulo. La Bretanya francesa. Portugal. Noruega. Madrid... No està mal, oi?

Que continui trobant motius per gaudir del curro tot i els agobios. Ja! I una merda. Perquè he canviat de curro!!!! Balanç del canvi? Doncs crec que molt bé per una de les coses que volia: més qualitat de vida. Menys estrès, més temps per mi mateixa, menys pressió, millors horaris, bon clima... Però encara no sé què pensar per la banda "professional". No sé... A vegades em sembla que no he fet un bon canvi... Per una banda, el meu lloc a la nova entitat no està segur. Encara sóc una "aposta" que no ha tingut gaires bons resultats. D'altra banda, faig una feina més aburrida, tècnicament menys interessant. Amb menys marge d'aprenentatge. En fi... ja veurem!

Que algunes de les coses que m'han fet patir aquest any millorin, canviin o ja no m'afectin. Buf... Balanç més aviat negatiu. Algunes de les coses que em van agobiar de veritat el 2007, el 2008 també hi han estat. I no sé si he sabut prendre-me-les amb més patxorra. Per tant, ni millora, ni canvi, ni no afectar... Tema pendent pel 2009?

Un cotxe nou... nanai. De cotxe nou res de res. No es pot tenir tot mainada.

Bueno... i quines són les coses que li demano al 2009?

Aprendre a ser una bona mare i poder gaudir de l'Èlia cada minut, cada moment, cada dia...
Que el Mico i jo sortim enfortits, com a parella, del fet de ser pares. Que gaudim l'un de l'altre i tots dos de l'Èlia, cada minut, cada moment, cada dia...
Que els avis continuin aguantant. Que els moments de prendre decisions siguin evidents. I que les decisions siguin fàcils.
Començar a ser una aposta amb bons resultats al curro. I, si no, que no sigui molt dolorós.
Viure tranquil·la, valenta, segura. Que les coses que m'han agobiat el 2008, ja no m'agobiin el 2009. Encara que ni millorin, ni canviin.
Fer un viatget xulo xulo tots 3.
I...d'això... un cotxe nou? jejeje!

En definitiva, un any per consolidar, per continuar avançant, per continuar gaudint de la vida.

FELIÇ ANY NOU!!!!

Que totes vosaltres (sí, em sembla que no hi ha cap home que llegeixi aquest blog, oi?) tingueu un fantàstic viatge al voltant del sol!!!!

NADAL EN DEFCON 2

2008-12-25T19:40:00.005+01:00

Sabeu què vol dir "Defcon"? Vol dir "DEFense CONdition". És a dir, estat de la defensa. De quina defensa? De la meva. Fijo. Sí, ja sé que això ho he tret de les pelis americanes de l'època de la Guerra Freda, rollo "Juegos de Guerra". L'heu vist? Però aquí estem parlant de l'estat de la MEVA situació... I podríem dir que hem passat un Nadal en Defcon 2. Defcon 1 vol dir "atac imminent" i és un estat que ni els paranoics dels ianquis han tingut mai. Per tant, Defcon 2 vol dir "situació bastant xunga".

Per què? Deixeu-me que us ho expliqui.

Context: primera estada a El Poble post naixement de l'Èlia. Ja de per si sol, una aventura. Més enllà d'haver tingut jarana durant la nit i haver dormit bastant poc, ens aixequem el dia 25 per trobar:

a) El meu avi amb febre, mig delirant dient que havia d'anar a mirar una paret per on raja aigua....????!!!!... Aconsegueixes aturar-lo i l'envies a posar-se el batí i a estar-se quiet al sofà amb la manteta.

b) La meva àvia amb una quasi pneumonia rajant de la mala nit que li ha fet passar el meu avi.... Aconsegueixes enviar-la a posar-se el batí i a estar-se quieta al sofà amb la manteta.

c) Situació final: dos avis fotuts molt reticents a estar-se apalancats al sofà...

Més:

d) Una nena de 3 setmanes a qui s'ha de donar el pit i biberó cada 3 hores, més canviar-la, fer-la dormir, etc.

e) Uns amics que truquen que ens vindran a veure ara mateix per conèixer la nena.

f) El dinar de Nadal per preparar.

g) Les postres del dinar de Nadal per anar a buscar a la pastisseria.

Us imagineu l'estrès, no?

Bueno. Doncs entre el Mico i jo hem aconseguit fer estar més o menys quiets als avis, alimentar, canviar i fer dormir a la nena (això cada 3 hores), rebre els amics amb un mínim de dignitat (jo en pijama...), acabar de preparar el dinar de Nadal, anar a buscar les postres a la pastisseria, etc.

Clar que el Mico s'ha quedat sense poder-se dutxar i sense esmorzar...

I clar que quan hem tret el plat fort del dinar de Nadal del forn, la safata de vidre ha caigut a terra, s'ha trencat, el menjar s'ha bolcat i ens hem quedat sense... Amb la nena plorant i els avis esperant a taula a que els hi portéssim el pollastre amb escamarlans... Una escena... El Mico ja es veia fent truites a la francesa...jejeje! Sort que a la nevera hi havia una safata de canalons...

I us estranya que li tingui tírria al Nadal????!!!!!!!!!!

Nota positiva: A El Poble ja tenim internet. I aquí m'estic. Escrivint aquest post tot esperant que s'acabi un dels Nadals més catastròfics que he tingut mai...

PD. D'això... ejem... que molt bones festes a tothom, eh? jejeje!

DE TOT UNA MICA

2008-12-22T20:27:00.002+01:00

O sigui "una de cal y una de arena"... Diguem que hem estat bastant distrets aquests últims dies i que hem pogut comprovar què vol dir allò de ser pares primerencs i no saber ben bé per on navegues...

Divendres vam anar a la pediatre amb l'Èlia i quan la van pesar vam descobrir que, en una setmana, només havia augmentat 90 grams. Això és MOLT poc. En teoria han d'augmentar més de 150 grams a la setmana i, com que l'Èlia no arriba als 3 kg encara... doncs la pediatre ens va dir que li havíem de donar teta cada 2 hores. Un ritme espartà.... I lo més fotut és que, com que sembla que no dec tenir prou llet, me l'havia de treure amb un trasto infernal que es diu "sacaleches" (ecs!) i comprovar que, per cada "toma", produia entre 60 i 90 mililitres de llet. Si no hi eren, a complementar la teta amb el biberó... En fi, imagineu-vos tot divendres amb aquest plan. Després vam passar una merda de nit perquè l'Èlia, a part, té còlics. I després, dissabte al matí l'Èlia va començar a vomitar. I això va començar a ser més preocupant. Perquè una cosa és una glopada i l'altra és, directament, vomitar. En fi... Que no us explico com vam passar el dissabte... Per sort, a partir de la nit de dissabte a diumenge no va tornar a vomitar... Però tot diumenge i avui al matí amb el puto sacaleches cada 2 "tomes"... Fa un mal... I és molt agobiant.

Sort, sort, sort, sort que avui hem tornat a la pediatre i... tatxán! L'Èlia havia augmentat una miqueta. Lo just per demostrar que a) calia abandonar el ritme espartà de cada 2 hores; i b) no més sacaleches... Total, que ara li toca jalar cada 3 hores i no m'he de treure més la llet del pit. Directament li dono teta i després una mica de suplement a base de biberó. Olé!!! I ja gairebé fa els 3 kg!!! Només li falten 10 grams!!!!

Més enllà d'això... tot molt bé. L'Èlia està maquíssima i ja li ha caigut el cordó umbilical i avui la banyarem per primera vegada i ja ens deixen que la traguem a passejar i fer vida normal i... Tot és una aventura!!!! Fins i tot, ha aconseguit que m'oblidi una mica de la tírria que li tinc al Nadal (que sí, que continuo tenint-li tírria però, com a mínim, aquest any no he tingut temps de pensar-hi massa)!!!

ALS 15 DIES

2008-12-15T14:33:00.002+01:00

LACTÀNCIA:

Depèn de les hores tinc les tetes com 2 melons....juas, juas!!! En serio. Mai les havia tingut tan grans. Clar que no és mèrit meu... Tot és cosa de l'Èlia, que segons com, jala com una campeona.
Parlant de jalar com una campeona: divendres passat l'Èlia ja havia recuperat el pes del naixement. S'havia engreixat 260 grams en una setmana. Premio!!!!!!!!!
Lo de la lactancia és molt bonic. Però genera els seus maldecaps, eh? Això de no poder saber si la criatura menja la quantitat que ha de menjar... Sempre que la veus més nerviosa o inquieta i plora, no pots evitar pensar que potser té gana. Sobretot perquè a mi va trigar molt a pujar-me la llet i vam haver d'estar donant-li suplement durant uns dies...
El rot: aquell gran desconegut... Hi ha qui et diu que és imprescindible. Hi ha qui et diu que fent lactància materna no és tan necessari. I tu que no saps si l'ha fet o no l'ha fet o com fer-li fer o... perquè clar, la nena no és cap camionera. Fa uns rotets gairebé imperceptibles que et quedes 5 minuts amb cara de... ?????...

DORMIR:

Ejem... dormir? sip. Però no gaire, eh? Em penso que no hem dormit cap dia més de 7 hores. Avui 5. Faig ulleres. Des del dia del part que no he deixat de fer ulleres. Sort que no currem i ens podem aixecar més tard. Hi ha dies que dormim fins cap a les 10h.
Perquè a l'Èlia li va la marxa. A partir del vespre comença a tenir "l'hora tonta" i fins a les tantes, tu! Alegria! Per què relaxar-se i dormir si es pot estar donant guerra? Doncs això.
Hi ha dies que ens hem arribat a desesperar una mica: té gana? li fa mal algo? per què no vol la pipa? l'has canviat? potser la roba li agobia? etc.

RECUPERACIÓ POST PART (avís: no llegiu si sou aprensives):

Ho confesso: no he tingut pebrots de mirar, cap dia, què hi tinc allà baix i quina pinta té. La ginecòloga em va dir que els punts cauriens sols.... I jo penso que ja deuen haver caigut. No? Quan em dutxo la zona es nota més o menys com sempre... Doncs això... "A por otra cosa mariposa".
Demà tinc visita a la ginecòloga. Crec que em dirà que tot està ok. Espero. No fa gaire mal res. I des de fa 1 setmana que ja no em prenc cap calmant.
El que més m'ha putejat del post part ha estat una morena que m'ha sortit i que, us ho juro, m'ha fet patir molt més que no pas els punts. Resulta que això de les morenes o, dit en fi, hemorroides, és molt habitual. Sí? Doncs fa un mal... I es veu que la cosa trigarà a marxar... Paciència, no? Si heu llegit fins aquí...algun consell????

ÈLIA:

Que maca, que maca, que maca... Te la mires i penses que és impossible que tu hagis fet una coseta tan bonica.... (sí, no puc parar de babejar...).

EL NAIXEMENT DE L'ÈLIA

2008-12-10T13:42:00.007+01:00

Sabeu allò que diuen que, quan s'aproxima el part, et canvia la cara, la panxa baixa cap avall, et notes rara i ja t'ho veus a venir? Doncs en el meu cas... res de res. Diumenge dia 30, el dia que sortia de comptes, vam anar a dinar amb uns amics i a la tarda vam estar per casa fent cosetes. Vaig voler acabar una cosa de la feina perquè tenia previst agafar-me la baixa el dimarts dia 2 i volia deixar-ho tot enllestit el dilluns. I vaig enviar un mail a les companyes de curro dient-los-hi: "no és que tingui contraccions ni res similar però, per si de cas, aquí us envio el document x i... bla, bla,bla". Irònic.

Vam anar a dormir cap a quarts d'1 i jo no tenia gaire son. Vaig posar-me a llegir el nou llibre de l'Stieg Larsson, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, i fins a quarts de 2 no vaig apagar el llum. Recordo que vaig tenir una punxada com de mal de regla i que vaig mirar l'hora al mòbil. Éren gairebé les 2 i vaig pensar que l'endemà no m'aguantaria dreta. I em vaig adormir.

De 2 a 5 del matí vaig anar tenint més punxades com de mal de regla. Però eren suficientment suaus i espaiades en el temps com per poder dormir. Sé que en algun moment em vaig mig despertar i vaig pensar: "vols dir?". Però vaig girar-me de costat i vaig continuar dormint. Fins a les 5. A aquella hora em vaig despertar, vaig anar al lavabo i vaig adonar-me que les punxades aquelles eren més sovint i feien una mica més de mal. Curiós. Vaig decidir apalancar-me al sofà, posar-me a llegir i començar a controlar el ritme de les punxades. I això és el que vaig estar fent fins a quarts de 7. Bé, això i escriure el post... :-)) La veritat és que ho recordo com una estona molt xula: encara era fosc, hi havia molta tranquil·litat, em vaig asseure al sofà intentant trobar la posició més còmode possible, em vaig abrigar amb una manteta, vaig posar una llibreta, un boli i el mòbil a l'abast per anar controlant les contraccions i em vaig posar a llegir. Tranquil·lament. A cada contracció em posava contentíssima pensant "ja és l'hora!!!!". I li deia a la nena "bonica, potser d'aquí a una estona ens coneixem per fi tu i jo, eh?". I feia una miqueta de mal però no pas més que una punxada de mal de regla...

A quarts de 7 vaig anar a despertar el Mico. Vaig encendre un llum, m'hi vaig estirar al costat i quan va obrir els ulls li vaig ensenyar el paper on havia apuntat l'hora de cada contracció... Quina il·lusió! La Saigon es va despertar i ens mirava des dels peus del llit amb cara de "què fan ara aquests sonats???". Així ens vam estar durant una hora més, comptant les contraccions i veient si, en serio, eren cada 5 minuts. La veritat és que com que jo no havia trencat aigües, no teníem tan clar que allò fossin contraccions de part... A més, a partir de quarts de 8, que és quan ens vam aixecar, van començar a fer-se més irregulars i canviants d'intensitat.

Com que jo tenia hora a la ginecòloga a les 9.30h per fer unes corretges (allò que monitoritzen el cor de la criatura i que s'acostuma a fer al final de l'embaràs), vam decidir que millor anar-hi amb tot preparat per si de cas estàvem de part. Així doncs, ens vam aixecar, dutxar, acabar de fer la maleta i vaig esmorzar amb ganes perquè vaig pensar que després, segurament, em tindrien sense menjar hores i hores. Imagineu-vos fer tot això amb un sentit d'imminència molt guay. Sense nervis, però contents i jo dient-li al Mico: "Ara en ve una altra, apunta!"...

De camí a la clínica vaig tenir vàries contraccions i... anar en cotxe i tenir contraccions NO és divertit. L'estar asseguda t'aixafa la panxa i quan ve la punxada.... buf! Fa mal. Premio per les dones que van de part i fan quilòmetres i quilòmetres... En el meu cas van ser 20 minuts i es van fer prou llargs...

A l'arribar a la clínica vam anar al despatx de la ginecòloga i li vam dir que ens pensàvem que estàvem de part. Em va fer un tacte i em va dir que sí, que sí, que allò era un part com una catedral i que ja estava dilatada de 3 centrímetres.... olé, olé, olé!!!!! (per a qui la maternitat sigui un misteri: un tacte vol dir que et posen els dits per dintre la vagina i calculen la dilatació del coll de l'úter; 10 centrímetres és l'objectiu, quan la criatura pot néixer). La ginecòloga em va dir que pugés a la planta de maternitat i que... àpala, ja ens veurem!

Ho sabeu que la setmana passada, el dilluns, hi va haver un eclipsi de Venus? Una conjunció astral d'aquestes rarotes? No és que jo cregui gaire en aquestes coses però... alguna influència devia tenir en el tema parts perquè la maternitat de la clínica estava a petar... A la sala d'espera érem 3 parteres. Total, que ens vam estar esperant gairebé una hora a que vinguessin a cridar-me. Allà, amb les contraccions. Intentant respirar.

Aquí podríem dir que és on va començar la "fase d'agobio" del part.

Cap a les 11 em va venir a buscar una enfermera que em va fer passar a una merda d'habitació que era com una sala de cures o de pas... No sé... Hi fotia un fred que pelava i l'enfermera em va donar una bateta d'aquestes de clínica dient-me que em traiés tota la roba. Primer problema, doncs: em vaig començar a fotre de fred. A això li heu de sumar que em van haver de posar una via per a xutar-me antibiotic. Segon problema: falta de mobilitat. Allà em teniu, enganxada al pal del suero, morta de fred i sense poder moure'm més de dos passes en cada sentit. Tenint en compte que el que més bé m'anava quan venia una contracció era moure'm i caminar... Un agobio....

I, a sobre, li heu de sumar que l'enfermera era una capulla integral. Però imbècil perduda, eh? Jo no acostumo a odiar al personal amb aquesta intensitat en un període tan breu de temps però... aquesta s'ho mereixia. En serio. Sabeu aquesta gent que va de sobrada? Que intenta fer-se la graciosa però que en realitat és borde borde? Doncs això.

I jo allà, amb les contraccions. Intentant respirar. Intentant aplicar quelcom de lo après a les classes de ioga i de preparació al part. Intentant fer alguns dels moviments i postures apreses. Sense cap tipus d'èxit. Ja us ho puc dir. Sensació d'agobio i de cert fracàs. Vaig començar a dir-li al Mico: "és que així no es pot". Referint-me al part natural. Allò era de tot menys natural.

I a les 13.30h o així ve la capulla de l'enferma i em fa un tacte... A part de que em va fer mal, la molt asquerosa va i em diu que només estic de 3 centrímetres...

Com? Què? Que quèeeeeeeeeeeeeeeeeee? M'estàs dient que de les 10 del matí a les 2 de la tarda no he avançat gens?????!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Que tanta contracció per res???!!!!!!!!!!!!!

Buf. Em vaig desmoralitzar una mica, la veritat. I em vaig ratificar en la sensació de que "així no es pot". Vaig pensar que una cosa és un part ràpid. Però que clar, ja portava unes 12 hores i només estava de 3 centrímetres.... L'opció d'un part natural es va començar a esfumar del meu panorama...

I per això, quan va tornar la capulla de l'enfermera dient-me que "ara vindrà un camillero per baixar-te a quiròfan que et posarem l'epidural"... No vaig tenir pebrots de dir-li que no. Vaig dir-li que vale. Que em xutessin tot el que vulguessin. De perdidos al río, vamos. Lo bo que va tenir el moment és que, tot seguit, em va presentar la que seria la meva llevadora durant la resta del part. I jo em vaig adonar que m'alliberava de la capulla aquella, que no hi hauria de tractar més.... Ooooohhhh! Alegria!!!! Déu existeix!!!!

A posar-me l'epidural m'hi va acompanyar una auxiliar de clíncia maquíssima. I aquí va començar la "fase fantàstica" del part. Mentre em punxaven l'esquena continuava tenint contraccions i, a més amb la fred, tremolava una miqueta. Doncs bé, la Mercè, l'auxiliar de clínica, em va agafar, i m'anava guiant la respiració a la vegada que em posava la mà a la panxa i em deia: "ànims bonica, respira, respira". Molt bé, la veritat. Un sol. Crec que vaig aconseguir estar-me quieta i que em poguessin posar l'epidural gràcies a ella.

I una vegada em van haver punxat, ooooooooooooooooooooooooh! Prou mal. I em van abrigar amb una manta. I prou fred. Oooooooooh! Un benestar... Em va entrar un bon rollo... Del pal de "no m'entero de res, fa sol i estic bé, que guay que avui tindré la meva nena". I després em van pujar a la planta de maternitat, directa cap a una de les sales de part. Allà, m'esperava la llevadora, la Rosó. Va aparèixer la ginecòloga, em va fer un tacte i em va dir que ja estava d'uns 5 centímetres. I em va trencar les aigües. A partir d'aquí, només era qüestió d'anar dilatant. Per controlar el cor de la nena em van posar unes corretges i em van abrigar amb una manta. Àpala, a esperar.

Mentre, el Mico m'estava esperant pensant: "se l'han emportat fa un munt d'estona, li posaran l'epidural cosa que ella no volia, l'enfermera era una imbècil... a veure com ho porta...". El van avisar que jo ja era a una sala de parts i el van vestir de Dr. Craig (tot de color verd). I quan va entrar allà on jo era em va trobar de super bon rollo dient-li "holaaaaaaaaaaaaaaa!". Pobre, es pensava que em trobaria feta una fera o enfonsada en la misèria...

A partir d'aquí va començar una estona d'espera. El registre de les corretges anava assenyalant una contracció darrera una altra i, de tant en tant, entrava la ginecòloga o la llevadora i em miraven o feien algo. Fins que les coses es van començar a complicar.

Primer, la nena no estava encaixada. Això vol dir que no tenia el cap posat dintre el forat de la pelvis. I això és bàsic perquè puguin nèixer via vaginal. Doncs bé, la ginecòloga va fer-me apretar unes quantes vegades a veure si s'encaixava. I semblava que sí però, quan deixava d'apretar, la nena sortia del forat i tornava "cap amunt". Vale. Al final vam aconseguir encaixar-la i després vam esperar una estona a veure si anava "baixant" pel canal de part.

I no baixava. Recordeu que he dit algunes vegades que sóc petita? Doncs bé, sembla ser que sóc tan petita que la nena no tenia espai per baixar. Tinc una pelvis esquifida que no li permetia fer un moviment de rotació en espiral que és necessari perquè els bebés puguin néixer. Què fer? L'opció més habitual aquests dies és anar de cap a una cesària. Però la meva ginecòloga, olé sus huevos, sabia que per mi una cesària era l'última opció. I va voler intentar-ho amb uns fórceps. Com a mínim, fer un intent.

Sabeu com va néixer l'Èlia, doncs? Jo apretant, la ginecòloga amb els fórceps i la llevadora tirada damunt la meva panxa ajudant-me a apretar. I pluf. Res de "ja es veu el cap" o frases similars. Va ser un vist i no vist. Va sortir de cop. Us juro que vaig notar com, físicament, primer era a dins i, al cap d'uns segons ja no.

La primera imatge que tinc de l'Èlia és veure-la a les mans de la ginecòloga. La tenia agafada com per la cintura, de caps per avall i jo només li veia el cul, una mica de la panxa i les cuixes. Veia que no estava gaire bruta i mirava pensant: "ja és aquí??? és la meva nena??? ja està???". Li van tallar el cordó umbilical de seguida perquè hem fet allò de recollir-ne les cèl·lules mare i la Rosó se la va emportar per posar-li la pinça. I jo la veia allà damunt la taula i vaig començar a dir, en veu alta, "és la meva nena? porta-me-la, porta-me-la!!!!". Me la van portar un moment però a la sala de parts hi feia molta fred i em van dir que calia vestir-la de seguida perquè no perdés temperatura. I se la va tornar a emportar. El Mico va anar amb ella, a mirar-se-la de prop i fer-li fotos.

Mentre, a mi m'anaven fent coses que m'importaven un bledo perquè només estava pendent de la nena, del Mico i del que passava a l'altre costat. Sé que la ginecòloga em va dir que ja havia sortit la placenta i que estava tota sencera. I a continuació em van començar a cosir. Sip. Amb el rollo dels fórceps i el naixement en forma de "pluf", no us explico lo desgraciats que es van quedar la vulva, el periné i tot plegat d'allà baix. Una de punts... No vols caldo? 2 tasses! Una episotomia de 5 punts més un esquinç i alguna cosa més... En fi...

I quan van haver acabat de vestir a l'Èlia i me l'estaven portant, va passar l'única cosa xunga xunguíssima: em va pillar un baixón de pressió. De cop vaig començar a tenir molta fred i molta set, em petaven les dents, em vaig quedar blanca com el paper de fumar i em vaig desmaiar. Es veu que només van ser uns segons però el Mico es va espantar de veritat. Creuament de mirades de preocupació entre la ginecòloga, la llevadora i l'auxiliar. Em xuten alguna cosa a través de la via i torno en mi. Vomito. I prova superada. Va ser el toc dramàtic de tot plegat.

Perquè, i ara ve lo seriós, vaig viure tot el part amb molta alegria i confiança, la veritat. Si eliminem l'estona de l'agobio que, vist amb perspectiva tampoc va ser tan horrorós, la resta del part va ser una experiència viscuda amb il·lusió i optimisme. Tot i les complicacions, no vaig patir ni em vaig angoixar en cap moment. Ho recordo com un procés molt i molt bonic. I molt tranquil. Amb el Mico al costat, va ser com un viatge que vam fer junts tots els que hi érem, inclosa l'Èlia. En cap moment vaig dubtar de que quedava poc per tenir la meva filla amb mi i que només era qüestió de que anessin passant les coses. No sé... com una confiança i una seguretat que mai hagués dit que tindria.

I pel costat dels sentiments... us ho creureu si us dic que la primera vegada que vaig plorar va ser quan ja érem a casa i mirava les fotos del part? No és que jo sigui de pedra però tot i estar molt i molt i molt i molt emocionada no em va donar per plorar. Estava tan contenta i tan al·lucinada de tot plegat que no em va sortir lo de plorar. Recordo un atac d'alegria immensa quan mirava cap a la taula on vestien a l'Èlia. Només volia que me la portessin per poder-la mirar tota, veure de quin color tenia els cabells, veure-li la cara, les manetes, els peus... Agafar-la i tenir-la amb mi. Estrenyer-la contra el meu pit. Fer-li carícies.

I això és a lo que ens dediquem aquests dies... A mirar-nos-la i al·lucinar de que tinguem una filla tan i tan bonica... A meravellar-nos de que estigui viva i aquí amb nosaltres... A riure amb les ganyotes que fa i a fondre'ns quan obre els ulls i sembla que ens miri... A respirar una pau immensa cada vegada que es queda adormida als nostres braços... A aprendre a cuidar-la i conèixer-la... A fer de pares... I jo, a fer de mare.

ÈLIA

2008-12-06T13:34:00.004+01:00

Us presento l'Èlia, la nostra filla:

Va néixer l'1 de desembre de 2008 a les 16.55h de la tarda
Pesava 2.815 grams i media 48 centrímetres

I és la coseta més bonica que us podeu imaginar!!!!!!!

PSSSSSSSST...

2008-12-01T06:28:00.002+01:00

... No ho digueu a ningú, eh? Però em sembla que estic de part... Encara no ho sap ningú. Només jo i la nena. Són les 06.29 del matí i a casa tothom dorm. He tingut contraccions a:

les 05.10h
les 05.21h
les 05.27h
les 05.30h ?... Aquesta no ho tinc gaire clar...
les 05.34h
les 05.39h
les 05.44h
les 05.49h???... També, molt fluixa....
les 05.51h
les 05.55h
les 06.00h
les 06.05h
les 06.10h
les 06.15h
les 06.19h
les 06.26h
les 06.30h

I ara estic esperant la següent. Si això continua així una bona estona més, despertaré el Mico. I a veure què passa... Estic conentíssima! Fan mal però són suportables. Encara. A veure si amb una mica de sort, en dos dies, penjo una foto de la meva filleta. Desitgeu-nos sort!

Uf, ara en ve una de forta... 06.34h...

MARES

2008-11-29T10:37:00.004+01:00

Abans d'ahir, ahir o avui (mai he sabut la data amb certesa) és l'aniversari de la mort de la meva mare. Fa un munt d'anys que va passar, imagineu-vos que jo no tinc pràcticament cap record d'ella. I per tant, ha estat un "fet" durant tota la meva vida. Portat a estones més bé, a estones amb més enyorança, a estones amb més indiferència, a estones amb molta frustració, a estones amb molta tristesa... En fi... suposo que com s'acostumen a portar aquestes coses, no?

A vegades em pregunto si la trobo a faltar. I la resposta és que sí. El més trist, però, és que no sé si la trobo a faltar precisament a ella o bé a algú que faci d'ella. És a dir, a una figura que faci, que sigui la meva mare. Hi ha hagut algunes persones a la meva vida que, en certa manera, m'han fet de mare, de diferents mares. A totes elles els dec moltíssim. Especialment a la meva àvia. Però, en el fons, sé que no és el mateix. No em pregunteu perquè. Ho sé i punto.

I ara em trobo que aviat jo seré mare...

Hi ha una noia a les classes de ioga que l'altre dia va dir que, la primera persona que vol veure després del part i després del seu marit, és la seva mare. Que ella voldrà la seva mama. Clar. Jo també voldria, segurament.

I després hi ha tot el tema de: a qui li pregunto coses quan tingui dubtes sobre com cuidar la nena? qui m'entendrà quan tingui dubtes sobre com faig de mare? qui m'entendrà quan estigui reventada i agotada i no vulgui saber res del món? a qui li podré dir "ai que pesada que ets, deixa'm estar" cada vegada que em vingui amb un consell? qui em cuidarà a mi? Sé que el Mico farà moltes d'aquestes coses però... serà aquell suport incondicional que tothom atribueix a les mares? aquella comunicació i entesa que, a vegades, es pot palpar en una bona relació mare - filla?

I per últim, voldria poder prometre a la meva filla que sempre em tindrà al seu costat. Voldria poder assegurar-li que no li fallaré mai. Però que tampoc seré una mare que no la deixi créixer, que intentaré no ser sobreprotectora, que intentaré aprendre a deixar-la avançar i fer la seva, a mesura que es faci gran... Però que sempre podrà comptar amb mi. I que espero que, quan ella sigui mare (si vol, clar!), pensi que "quina sort de tenir la mare que tinc".

NOVA PLANTILLA

2008-11-26T00:41:00.002+01:00

No és definitiva.... i no n'estic del tot convençuda... però tenia ganes de color verd. Què us sembla? Li calen millores, però per avui ja n'hi ha prou. Que és molt tard. Bona nit!

PLANTILLA ASQUEROSA

2008-11-24T22:33:00.003+01:00

Estic intentant canviar de plantilla. Més que res, perquè estic de les cireres fins els nassos. Però no puc. Resulta que ara mateix totes les plantilles xules són en un format que s'anomena XML. I el meu blog, com que és vell, no admet la possiblitat de tenir aquest tipus de plantilles. Només les admet en format HTML. He provat de crear un blog nou i... Bingo! Aleshores sí que hi puc posar una plantilla XML. Però al meu blog actual, no.... Plantilla "asquerosa"!

Algú sap si puc canviar la configuració del meu blog i poder-me posar una plantilla XML???? Plissssssssssssssssss!

TARDA DE RELAX

2008-11-21T20:13:00.003+01:00

Aquí estem: a casa, apalancats, el Mico, la Saigon i jo. El Mico està posant tota la seva discografia de Pink Floyd i jo em dedico a fer coses per internet sense un rumb gaire definit: ara miro els mails, ara en contesto algun, ara miro els blogs, ara llegeixo el diari online... I la Saigon està dormint. S'ha enrollat al mig de tots dos i àpala, a clapar. És a dir, estem de relax. Que bé, eh? Com veieu, doncs, tot continua igual i sense novetats, la nena no es decideix a nèixer.

L'altre dia vaig tenir visita a la ginecòloga i em va fer un tacte. Em va dir que encara estava bastant verda que, en l'argot dels iniciats, vol dir que no tinc cap de les feines prèvies fetes: ni coll de l'úter borrat, ni mínimament dilatada, ni res, de res... Sincerament em vaig quedar una mica xof. Tanta contracció de Braxton Hicks per res????!!!! I la ginecòloga, quan va veure la cara de decepció que se'm posava, em va dir que hi posés paciència. Que un embaràs normal pot durar fins a les 42 setmanes i que, per tant, això encara podia anar per llarg. Total, que he decidit aplicar-me la recepta i aquí estic, en un estat oooooooooommmmmmmmmm. Intentant prendre-m'ho amb filosofia. Ja sortirà quan vulgui. Sincerament, sempre havia pensat que, amb lo petita que sóc, jo no arribaria a finalitzar l'embaràs. Que el meu cos diria que nanai. Doncs no. Sembla ser que la meva mida no importa, que el meu cos és perfectament capaç de dur un embaràs fins al final. Doncs, saps què? Que alegria! Què més vull?

Mentre, estic fent un experiment. Vaig llegir en un llibre d'aquests de "bebés feliços" que està demostrat que una criatura reconeix cançons que havia sentit des de dins de l'úter. I que quan les senten es tranquil·litzen. Total, que em dedico a posar-li, cada dia, la cançó de la Gianna Nannini, Meravigliosa Creatura. Jo la trobo molt xula i, després, veurem què passa quan hagi nascut... A veure si funciona.

Per acabar, us poso la lletra traduïda d'una cançó que no és cap meravella però que diu coses que ja li dic i li diré a la meva filla. Perquè crec que la vida, afrontada d'aquesta manera, es viu amb molta més plenitud. La cançó és I hope you dance, de la Lee Ann Womack. No és cap meravella de cançó però el que diu, per mi, té molt sentit.

Espero que no perdis mai el sentit de la curiositat
que puguis omplir-te
però mantinguis sempre una mica de gana.
Mai donis un sol respir per garantit
i que l'amor no et deixi amb les mans buides.
Espero que sempre et sentis petita
quan estiguis dreta davant del mar.
Espero que quan una porta es tanqui, se n'obri una altra.
Promete'm que sempre li donaràs a la fe l'opció de lluitar.

I quan hagis de triar entre seure o sortir a ballar,
espero que ballis.

Espero que mai tinguis por de les muntanyes que estan lluny,
que mai t'inclinis pel camí més fàcil,
viure pot voler dir córrer riscos,
per val la pena fer-ho.
Estimar pot convertir-se en un error,
però val la pena cometre'l.
No deixis que ningú t'amargui.
I quan estiguis a punt de rendir-te,
reconsidera,
i dóna-li al cel,
més que una simple mirada.

I quan hagis de triar entre seure o sortir a ballar,
espero que ballis.

El temps sempre està en moviment.
Portant-nos amb ell.
Digues-me qui vol mirar enrera i preguntar-se
on han anat a parar tots aquells anys?

Espero que sempre et sentis petita
quan estiguis dreta davant del mar.
Espero que quan una porta es tanqui, se n'obri una altra.
Promete'm que sempre li donaràs a la fe l'opció de lluitar.

Espero que ballis.

FENT UN REMEMBER

2008-11-14T13:14:00.009+01:00

Ahir a la nit no feien res de bo a la tele. Enlloc. Ni a la tele normal ni al Plus. Bé.... al Plus sí. Després de donar-li al botó de + una vegada i una altra, vam acabar a un canal de música que no recordo ni com es deia però que feien un Top 10 de la història del rock. Ooooooooooooohhhhhhhhhh... Va ser fantàstic. Vam fer un remember d'aquells que feia temps que no fèiem...jejeje!

Perquè us en feu una idea... Algú recorda la pinta que tenien els Bon Jovi de quan no érem ni adolescents???? Aaaaaarrrrrrrgggggghhhhh! Estic parlant d'això!!!!!!!!!!!!!!!!!!:

Va ser brutal veure el vídeo clip de Living on a Prayer, fantàstica, amb els de Bon Jovi amb els cabells crepats i caçadores de pell amb serrell...

I després, a la posició no-sé-què, Queen amb Bohemian Rhapsody. Mira que n'era de lleig el Freddy Mercury d'abans del bigoti i els cabells curts, eh? Ara bé, res com el trajo rollo mono espacial de color blanc brillant amb una "torereta"...

I de Guns'n'Roses que us en recordeu?

Tenia una amiga que estava boja per l'Axel Rose... Però n'hi havia una altra que deia que l'Slash li donava més morbo... Ai senyor! Al Top Ten van posar Swet Child O'Mine... Tot i que jo els recordo més per les balades com, per exemple, November Rain... ooooooooooh...

Bueno, per qui s'ho pregunti, al Top Ten també hi van incloure AC&DC, Nirvana, Pink Floyd, Led Zepelin, Black Sabbath... En fi, un període comprès entre el 1969 i el 1991. A mi el que més impacte em va fer tornar a veure van ser els grups de moda durant la meva primèra adolescència: finals dels 80 i principis dels 90. Brutal el remember, vamos. Només un últim apunt: sabeu què sonava cada vegada que posaven la caràtula del programa? The Final Countdown de Europe!!!!!!!!!!!!! Brutal!!!!!!!!!!!!!!!!! Si és que va ser el primer "cassette" que em vaig comprar i que no era música infantil... oooooooooooooooh!!!!

UNA MICA TIPA...

2008-11-12T17:37:00.003+01:00

... d'estar embarassada, sí. Ja n'estic una mica tipa. Ha estat molt maco, ha tingut moments molt emocionants, he après un munt de coses, encara és brutal cada vegada que la nena es mou però.... Ja en tinc prou. Vull parir. Ja.

Vale. Que sí, que no m'he engreixat pràcticament gens. Però faig un bombo... Que agobia un munt. En serio. Si estic dreta o asseguda, vale. Però estirada no tinc cap tipus de mobilitat. Panxa enlaire la nena apreta i no em deixa respirar. Si em poso de costat em cau la panxa en aquella direcció i després amb prou feines em puc girar... Un pal. No us explico com dormo darrerament...

I quan estic dreta la nena m'apreta la bufeta i vaig tot el dia pel món amb la sensació d'estar-me pixant. Com us podeu imaginar, és molt agradable.

No tinc roba per posar-me. Perquè per 4 dies que queden he passat olímpicament de comprar-me res de roba d'hivern d'embarassada i clar... em dedico a aprofitar els 3 jerseis que es donen i que, evidentment, no em podré tornar a posar mai més...

I lo més fotut de tot: vull poder menjar de tot ja! Fa més d'una setmana que no menjo pasta. L'arròs ja no sé quan va ser l'última vegada que el vaig veure. Patates fregides? Ja no sé què són. Dissabte em vaig permetre una pizza i dilluns els resultats de l'anàlisi de glucosa van sortir disparats. Buaaaaaaaaaaaaaaa!!!! I ja no entro a explicar-vos que fa dos mesos que no menjo res dolç, ni nocilla, ni gelats, ni postres xules, ni crusants, ni beguda de cap tipus que no sigui suc natural, llet desnatada i aigua...

I lo pitjor d'això del menjar? Doncs que els resultats de la glucosa empitjoren a mesura que avança l'embaràs. I no hi ha res a fer. Ni dieta ni òsties. Ahir l'endocrí em va dir que si aquesta setmana passo algun dia dels 160 mg/dl m'haurà de donar insulina. Però que, si fos per ell, el millor que podria passar si no pareixo espontàniament un dia d'aquests, em provoquessin el part. Que si ell fos el ginecòleg ja me l'hauria provocat, vamos....

... Ejem....D'això... Provocar el part?????!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Aleshores sí que ja em puc oblidar d'un part natural. Ja! Perquè clar, te'n vas a la clínica i et comencen a xutar de tot perquè et comencin i se t'accelerin les contraccions.... Oxitocina a dojo!!!! Alegria!!!! Ja li vaig dir al Mico: "com m'hagin de provocar el part passo de tot: que em xutin tot el que vulguin i tu i jo ens emportem la novel·la i el Carcassone".

Ja ho sé, ja ho sé, estic molt queixica, oi?... Deixeu-me que faci la pataleta, va...

ESTIC CONTENTA

2008-11-05T23:12:00.003+01:00

Perquè ha guanyat l'Obama. Que sí, que per segons quines coses un demòcrata i un republicà no són tan diferents. I que sí, que és veritat que ara ha de demostrar fins a quin punt és un canvi real. Amb tot, jo estic molt contenta. Aquesta vegada els americans no l'han cagat. Alegria.

PD. I està molt bé això de que sigui el primer president negre.

Us deixo amb una cançó de la Tracy Chapman que m'encanta: Talking about a Revolution. Ves a saber, potser sí que estem començant a veure una "revolució".

Don't you know you're talking about a revolution
It sounds like a whisper
Don't you know they're talking about a revolution
It sounds like a whisper

While they're standing in the welfare lines
Crying at the doorsteps of those armies of salvation
Wasting time in unemployment lines
Sitting around waiting for a promotion

Don't you know you're talking about a revolution
It sounds like a whisper

Poor people are gonna rise up
And get their share
Poor people are gonna rise up
And take what's theirs

Don't you know you better run, run, run, run, run, run, run, run, run, run, run, run, run
Oh I said you better run, run, run, run, run, run, run, run, run, run, run, run, run

Finally the tables are starting to turn
Talking about a revolution
Finally the tables are starting to turn
Talking about a revolution oh no
Talking about a revolution oh no

While they're standing in the welfare lines
Crying at the doorsteps of those armies of salvation
Wasting time in unemployment lines
Sitting around waiting for a promotion

Don't you know you're talking about a revolution
It sounds like a whisper

And finally the tables are starting to turn
Talking about a revolution
Finally the tables are starting to turn
Talking about a revolution oh no
Talking about a revolution oh no
Talking about a revolution oh no

UNA HORA CURTA...

2008-11-03T22:30:00.002+01:00

O, per ser més exactes: "Que sigui una hora curta". Això és el que em desitgen totes les dones una mica grans que em trobo últimament. Totes em diuen coses del pal de "cuida't i que sigui una hora ben curta"..... ????!!!!!.... La primera vegada vaig flipar i no sabia massa de què anava la frase. Cara de poker. La segona vegada ja vaig suposar que la senyora en qüestió es referia al part. I res... ara ja m'hi he acostumat. I quan em diuen això d'una hora curta ric i dic que gràcies. Que diuen que és de ben nascuts ser agraïts, no?

Home, per ser sincera, un part ràpid sí que el voldria jo. I tant! Però en un primer part això em sembla que és demanar molt. Les llevadores de les classes de preparació al part ja ens han dit que, de mitjana, seran unes 8 o 10 hores. Per tant això "d'una hora ben curta".... ejem.... em sembla que serà que no.

Però bueno, d'acollonida no n'estic. De fet, em fa molta il·lusió la idea de donar a llum i el meu plantejament d'entrada és que vull un part el més natural possible. Què vol dir això? Doncs vol dir intentar passar sense epidural, sense oxitocina, i sense episotomia. I, evidentment, una cesària només si es dóna una situació de risc. Per què? Doncs perquè és més saludable, tant per mi com per la nena, i perquè crec firmament que les dones som capaces de parir sense convertir el part en un acte absolutament medicalitzat en el que deixem de ser qui parim per passar a ser un objecte de la intervenció i les decisions de metges, llevadores i infermeres. Des de petites se'ns infon por al part i al dolor del part. Aprenem de seguida que, gràcies a déu, hi ha una cosa que es diu epidural. I, en canvi, mai se'ns planteja que el dolor del part és un dolor bo: no és producte d'una ferida o d'una malaltia, sinó que cada contracció és un pas més que ens aproxima als nostres fills. Renunciem a viure el part amb plenitud. Sabíeu que l'epidural atura les contraccions? Que per això després t'han de xutar oxitocina, que és una hormona que accelera el part? Que després de l'epidural ja no et pots moure del llit quan, pel contrari, passejar-se i estar en vertical ajuda moltíssim a accelerar el part? Que amb l'epidural no sents l'instint d'apretar perquè surti la criatura i no controles els músculs que fan aquesta funció? Que aleshores és molt més fàcil que t'hagin de fer una episotomia? Que les episotomies són molt dolentes de cares a la recuperació post-part, a la contenció urinària futura i, a vegades, a tenir sexe a gust?

Amb tot, sóc conscient que ho tinc bastant cru per poder tenir un part el més natural possible. Sóc conscient de que desconec el meu umbral del dolor i potser no aguanto més enllà de 5 contraccions sabent que puc demanar que em droguin en qualsevol moment. A més, però, perquè tot el sistema està pensat en base a la medicalització del part: els protocols d'actuació, els espais de les clíniques,... Així, i per exemple, tothom reconeix que que parir estirada és la pitjor postura possible, però ningú està disposat a canviar i a assitir el part amb una dona ajupida o bé asseguda en una cadira de parts... I, tot i que les llevadores són prou obertes de mires, estan massa acostumades a treballar amb metges intervencionistes i dones que demanen l'epidural i només pensen que, siusplau siusplau siusplau, el part sigui "una hora el més curta possible".

En definitiva, que quan em diuen "que sigui una hora ben curta" , jo sempre penso en que m'agradaria que em desitgessin "que sigui un part bonic i sa, que puguis gaudir-lo, i que tot vagi bé". I si aquesta vegada em rendeixo, prometo que la pròxima vegada m'ho agafaré més en serio i demanaré per parir a La Maternitat o bé al Santa Caterina de Salt. Dos hospitals públics catalans que, de veritat, tenen protocols de part natural.

VARIS EN DILLUNS 3

2008-10-27T13:11:00.004+01:00

Setmana que comença una mica més bé que la passada....

Ja tenim aigua calenta!!!! Bé, de fet en tenim des de divendres a la tarda, però com que hem estat el cap de setmana fora, a El Poble, avui ha estat el primer dia que m'he dutxat amb aigua calentona a casa meva! En total han estat 6 dutxes d'aigua freda. 6!!!!!. Mai hagués pensat que una comodona com jo ho pogués aguantar amb tant d'estoicisme... Al final ja ni tan sols em posava a cridar. Ens acostumem a tot, eh?

Aquest ha estat l'últim cap de setmana a El Poble abans que neixi la nena. A partir d'ara, no ens mourem gaire de Barcelona, que jo passo de trencar aigües donant voltes per Catalunya. He aprofitat per anar a Fires de Girona (m'encanta l'ambient de fires!!!!) i per fer-me fotos amb una altra amiga que també està molt embarassada i que, per quan ens tornem a veure, cada una portarà un bebè sota el braç.

El mal rollo de la setmana passada al curro està una mica superat. Quan dic "una mica" vull dir que continua sense entrar tota la pasta que caldria però que, de moment, vist que jo estaré de baixa 4 mesos, la que treballa amb mi no se'n va al carrer. Em sento com si m'haguessin donat una moratòria i, si les coses no milloren en aquest període... zas! a cortar cabezas!

L'altre dia vaig acabar de llegir "El nen del pijama de ralles". És boníssim!!! Però molt, eh? M'encanta com està escrit i la manera com et va donant la informació de mica en mica. De fet, és una llàstima no haver-lo llegit abans que sortís la peli perquè ja sabia de què anava la història i havia perdut una mica el factor sorpresa. Algú em va dir que no anés a veure la peli, que estant embarassada no em convenia lo d'anar a passar-ho malament. La veritat, és que ara no sé si vull veure-la perquè crec que gran part de l'encant del llibre és presentar els fets de forma gradual i des del punt de vista d'un nen. I no sé si la peli és capaç de fer-ho això... mmmmmm....

Ala, feliç setmana a tothom!

CONTRACCIONS!!!

2008-10-22T10:52:00.002+02:00

Jajaja! No us espanteu! Que no són de "les de veritat"...

Ahir vaig descobrir que ja estic tenint contraccions d'aquestes de preparació de tot plegat de cares al part. Bé, de fet, resulta que en dec haver tingut durant tot l'embaràs però abans eren ocasionals i ni les notava, i ara les noto més i en dec tenir unes quantes cada dia, sobretot al vespre. Es diuen contraccions de Braxton Hicks. I quan s'acosta el part serveixen per esborrar el coll de l'úter, ajudar a encaixar a la criatura, i deixar-ho tot a punt per a l'hora de donar a llum.

Com ho vaig descobrir? Doncs estava a les classes de preparació del part i vaig començar a notar una sensació rarilla que últimament noto: la panxa es posa dura, d'una manera diferent de quan la nena es mou, i jo tinc sensació com d'acalorament. Un sofoc. I li vaig dir a la llevadora: "escolta, com se sap si tens una contracció de Braxton Hicks?". I ella em va dir: "que creus que n'estàs tenint una?". I em va posar la mà a la panxa i em va dir que sí, que sí, que allò era una d'aquestes contraccions de preparació. Olé!!!!

La veritat és que estic molt contenta de tenir-ne. Sé que són bones per deixar d'estar "verda" i arribar al part amb la feina prèvia feta: haver esborrat el coll de l'úter, que la nena estigui encaixada i haver dilatat una miqueta (1cm o una mica més). Una amiga que està de 2 setmanes més que jo em deia que ja en tenia i jo pensava... "pos jo no"... Doncs sí! Bien!

I, a més, em va pillar una sensació d'imminència molt xula. I li vaig dir a la nena: tu i jo ens veurem aviat, eh?

COMENCEM BÉ...

2008-10-20T19:57:00.003+02:00

... La setmana, vull dir.

M'he hagut de dutxar amb aigua freda. Festival. Tenim el termo espatllat des de divendres i, com que marxàvem, per no haver de pagar un pastón, vam decidir esperar a dilluns a trucar a l'electricista normal, i no a un d'aquests d'urgència. L'he trucat a primera hora i m'ha dit que segurament haurem de canviar el termo. Fiesta. I m'ha dit que ja em trucaria per dir-me quan vindria. A vosaltres us ha trucat? Doncs a mi tampoc. Apa, un altre dia de dutxar-me amb aigua freda. I, com que no tinc la setmana precisament tranquil·la, ja veig a venir que no tindrem aigua calenta fins dijous o divendres. Bien.
Al curro la jefa m'ha pillat per banda i m'ha donat "bones" notícies. Recordeu els 3 problemes que tenia fa uns dies? Doncs bé, resulta que la pava que abans treballava al meu lloc està fent certa "competència deslleial" i ens ha arribat informació que s'ha menjat ella soleta un pastís que hauria d'haver estat nostre. Això posa en risc la pasta que, a futur, havia d'entrar i la jefa m'ha mig insinuat que potser no hi ha calés per cobrir el lloc de treball de la meva companya. M'ha arribat a dir que li allargarien el contracte 3 mesos i que després ja es veuria... Jo li he dit que això no era possible. Que com a mínim ella hi ha de ser mentre jo estigui de baixa per maternitat. Que el meu departament no es pot quedar sol. Però clar, això no soluciona res... Joder. Joder. I joder. Quina merda. En serio. Això em té bastant preocupada, la veritat. I lo més fotut és que no tinc massa clar què hi puc fer... Perquè tot és per culpa d'una situació que he "heredat" i que no tinc massa eines per controlar o posar-hi remei. Merda.

En fi... Esperem que la setmana millori...

TENIM UNA CAMPIONA!!!!!!!!!!

2008-10-14T10:12:00.005+02:00

Ecografia del 3er trimestre: la nena ja fa 2'180kg. Toma yaaaaaaaaaaaaaaa! Observacions?

Això és culpa del Mico, que és molt més gros que jo. Jo sóc petiteta i bonica. Ell és un tros de tiu. És evident que la nena està sortint a ell.

A partir d'ara s'ha d'engreixar 200gr per setmana, aproximadament. Si arribem a sortir de comptes (30 de novembre) farà més de 3,5kg. Jo no puc parir això. Insisteixo: jo no puc parir més de 3,5kg de criatura. Ja he dit que sóc petiteta...

Però per la cara que va posar la ginecòloga dóna la sensació de que això s'avançarà... Fem una porra?

Perquè, a més, és una mica caparruda, pobrissona. Tenia la mida del cap com si jo estés de 34 setmanes... Sí, el Mico i jo som tossuts tots dos... Serem una família de caparruts...

Però ella és una coseta bonica que no para de moure's i reacciona quan la seva mare li parla o es frega la panxa... ooooooooooooooooooh! Es nota que ja em comença a caure la baba????

UN IDIOMA ESTRANY

2008-10-13T17:06:00.004+02:00

Dissabte el Mico i jo ens vam carregar de voluntat i paciència i vam endinsar-nos en el meravellós món de la canastilla. Primera pregunta: per què en diem canastilla? Segons alguns diccionaris on-line, d'això n'hauriem de dir bolcada de néixer o bé canastrell... D'acord. Doncs bé, carregats de voluntat i paciència ens vam dirigir a una megabotiga de coses de bebè i vam dir-li a la dependenta que necessitàvem la canastilla. Tota. I a partir d'aquí va començar un joc tipus endevinalla que ens va deixar al·lucinats... Ejem... Algú s'ha fixat en lo estranys i ridículs que són els noms de la roba de bebè? És un idioma diferent, en serio.

Primera pregunta: qui sap què és una ranita? Les que sou mares no val... Doncs tatxan, tatxan... resulta que una ranita no és res més que unes calces.... Aquella espècie de calces que es posen sobre del bolquer.... Premio!!!!!!!!!!!!!!!!!

Següent pregunta: quina diferència hi ha entre unes polaines i uns pantalons? Cap!!!! És el mateix!!!! Clar que, per quan te n'adones, ja has posat cara de poker i la dependenta porta mitja hora tractant-te d'ignorant...

Més coses: què és un pelele? Per a què serveix? Quan es posa???? Qui endevini aquesta té premi... Doncs bé, un pelele és un mono, rollo pijama, d'aquests de "vellut" que, segons la senyora de la botiga, és per portar dintre de casa, per sobre del body... Perquè per portar per fora ja hi ha el jersei o conjunt de perlé. Àpala, campiona qui endevini què és el perlé....

Quarta pregunta: a que no sabeu què és un arrullo? Doncs resulta que és una espècie de tovallola per embolicar la pobra criatura ben embolicada... D'allò que ho veus per la tele i penses que es deu agobiar de no poder treure els braços...

I per últim, lo més cutre de tot... Ejem... És que em fa vergonya i tot... Algú sap què és un jesusito?... Jo no sé ni com explicar-vos-ho... És això de la foto:

En definitiva... Va ser un xoc. I jo vaig arribar a una conclusió: estem culturalment agilipollats. En serio. No només perquè tot és rosa o blau cel... Sinó perquè no pot ser que ens posem tan quecos i cursis i cutres quan parlem de roba de criatura. Sí, els bebès són tendres. Sí, necessiten roba una mica diferent de la d'una persona gran. Però d'aquí a utilitzar noms tan ridículs????? És necessari posar cara de babau i dir aquestes tonteries? Gent, jo opto per lo de sempre: camiseta, pantalons, tovallola, calces, mono, jersei de llana, jersei de cotó.... I lo del jesusito...ejem... directament a extingir.

Per últim, un breu apunt: aquí no ha arribat la normalització lingüística, oi? Recordeu aquells posters tan xulos que teníem a l'escola amb els noms dels vegetals, la carn, etc., en català? Doncs potser hauríem de començar a pensar en fer-ne un amb els noms de roba de criatura... I directament enganxar-los a totes les botigues, consultes ginecològiques, hospitals...

FINDE A MADRID

2008-10-05T23:23:00.004+02:00

L'Ave és la booooooooooooooooombaaaaaaaaaaa! En serio. Una mica car i, per tant, elitista: un mitjà de transport que no tothom es pot permetre. Però a part d'això: xulo, xulo! És molt còmode i, en comptes de preocupar-te per la carretera i la conducció, pots anar llegint tranquil·lament, dormint, mirant el paisatge, al·lucinant quan posa que vas a més de 300 km/hora, etc. És molt més agradable que l'avió, en serio. Molt més còmode.

I Madrid continua essent una ciutat amb molta vida... Bonica i interessant. Sobretot hem estat pel centre: Sol, Plaza Mayor, el Retiro, la Gran Via, Huertas, Opera, el palau Reial, el Rastro... I, Anna, hem passat per La Latina avui al migdia. No hem fet cap vermut perquè estava a petar però hi havia un ambientazoooooooooooooo.

El concert d'ahir va estar prou bé però em van agradar més els The Australian Pink Floyd Show que vam anar a veure el febrer passat. Pink Tones estan bé però es van centrar molt en l'etapa més psicodèlica de Pink Floyd. I, per tant, van cantar poques de les cançons que més m'agraden. Va ser molt "instrumental", van cantar molt poc...

I res, una de les alegries més xules que m'he emportat del cap de setmana ha estat que... tatxán, tatxan... resulta que tots els tests de glucosa que m'he estat fent per la diabetis gestacional, han donat bons resultats!!!!!!!!!!!!!!! És que, de moment, m'he fet 3 tests i n'hi havia un que, en teoria, havia sortit malament. És a dir, amb el sucre per sobre dels límits. Però resulta que la tia de la farmàcia on me'l vaig fer es va equivocar... Va pensar-se que jo estava endejú i, en realitat, jo ja havia esmorzat i, per tant, el valor que va sortir era correcte. I ens n'hem adonat avui quan a la farmàcia de Madrid m'han dit que el valor d'avui estava bé... hem comparat i... premio! Sabeu què vol dir això? Que, sí, que només eliminant els dolços i vigilant amb la dieta, ja faig!!!! Que fijo que no caldrà medicar-me... Oleeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!

Bueno... i us deixo amb una sorpresa... Què us sembla la meva panxa de 32 setmanes????

TRIFULQUES AL CURRO

2008-10-01T12:30:00.003+02:00

Ja sé que fa un munt de temps que no parlo de feina... Entre que l'embaràs és el tema estrella de la temporada i que al nou curro hi estic molt a gust, i això sempre dóna per menys posts que quan hi ha problemes... Doncs això, que feia un munt que no tenia necessitat de parlar-ne. Fins més o menys avui.

Que quines trifulques hi ha? Res massa greu però que sí que em neguiteja una mica perquè em costa saber com enfocar-ho i què fer-hi al respecte. Són tres coses:

1) La noia que treballa amb mi (de la que en teoria sóc "jefa" tot i que m'agrada poc mirar-m'ho així). És una noia molt competent i proactiva però que tècnicament, en termes de continguts, té molt per aprendre. Fins aquí ok, no? Problema: potser és massa proactiva. A vegades tinc la sensació de que es posa on no la demanen, fa coses sense consultar-me i tira pel dret en coses en les que s'hauria d'anar amb més compte. Així dit sona molt bèstia i potser no ho és tant. Tot plegat és més súbtil però no per això em fa gràcia tenint en compte que jo desapareixeré durant 4 mesos i ella no té els criteris tècnics com per tirar pel dret en segons quins temes... Com ho redreço? Aish...

2) La meva amiga que també treballa a la mateixa entitat. Treballem en àrees diferents i cadascú porta els seus temes. Amb nivells de responsabilitat similars. Fins aquí sembla, doncs, que tot hauria d'anar com una seda, oi? Problema: avui m'ha pillat per banda una de les "vaques sagrades" i m'ha preguntat directament que què em sembla el treball que està fent la meva amiga... Uffffffffffff! ?????!!!!!! Situació xunga, xunguíssima... Jo intentant no dir res, no mullar-me, reorientar la conversa, etc. I la vaca sagrada dient-me que creu que la meva amiga s'ofega en un got d'aigua i que no està "complint" amb les responsabilitats que li toquen pel càrrec que ocupa... Ai senyor! Ho he passat fatal i me n'he sortit com he pogut. Amb tot, i si us he de dir la veritat, això ha coincidit amb que, pel meu costat, jo també fa dies que vull parlar amb la meva amiga perquè té alguns comportaments amb la noia que treballa amb mi que no crec que afavoreixin lo de posar solució a la trifulca número 1. No és res greu però tot plegat m'estressa.

3) La noia que abans treballava a l'entitat. Una tia llesta, llesta. Una crack en lo seu. Una antiga "vaca sagrada" que manté alguns lligams de feina amb l'entitat i influència i carisma entre la majoria de persones que curren aquí. Problema? La tia ha decidit començar a trepitjar el terreny de l'entitat en coses que m'afecten directament a mi. És com fer una espècie de competència deslleial i jo estic a la primera línia de foc. No es tracta d'enfrontar-m'hi perquè no és aquesta la manera. Però sí d'aprendre a torejar-la i veure-la venir. És a dir, mà esquerre. I tampoc sé massa com enfocar-ho, eh?

Aish.... Tot plegat m'ha tingut una mica estressada aquesta última setmana. I per culpa d'això he dormit poc i vaig cansada perquè dilluns i dimarts han estat bastant llargs i intensius... Sort que avui només curro fins el migdia i després, a la tarda, tinc ioga... Que m'anirà bé per relaxar-me. De totes maneres, si algú té alguna idea, serà molt i molt i molt benvinguda....

MADRIZZZZZZZZZZZZZZZ

2008-09-29T14:45:00.003+02:00

Dimecres passat va ser el cumple del Mico:

31!!!!!!!!!!!!!!!!!

I per celebrar-ho aquest finde anem a Madrid (o Madrizzzzzzzz, depèn de qui ho pronuncïi...). Resulta que el Mico és d'aquells espanyols (li agradi o no, el DNI diu que ho és) que només hi ha estat per feina. És a dir, de passada. No en coneix massa cosa, doncs.

L'excusa per aquest cap de setmana és anar a veure un concert de Pink Tones, una tribute band de Pink Floyd. El Mico és un fan de Pink Floyd però, com que ho té cru per veure'ls en directe algun dia, es tracta de buscar "succedanis"...

I, com que jo ja no puc anar amb avió, anem en AVE...!!!!!!!!! Que a mi em fa molta gràcia lo d'anar-hi per primera vegada... Total, que el planning és fantàstic: arribem dissabte al migdia a la Capitá der Reino, anem a l'hotel a deixar els trastos, dinem i fem un voleio pel centre, anem al concert, sopem... i l'endemà tenim tot el diumenge per fer algun vol, jalar a la Plaza Mayor, anar al Rastro... etc. Tornem diumenge al vespre però no molt tard. És a dir, lo just per passar un cap de setmana de relax porahí sense estressar-nos. Que bé, eh? En tinc unes ganes!!!!!!!!!!!!!!!

Lo millor de fer aquest tipus de regals és que així jo també els puc disfrutar...jejeje! MOLTES FELICITATS MICO GUAPO!!!!!!

ESTIMO EL MEU ENDOCRÍ

2008-09-24T14:18:00.002+02:00

Sip. I mira que era lleig, eh? Però l'home, tan bon punt va veure els resultats de l'analítica, va dir: "aquests ginecòlegs són uns exagerats".... !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Només per això es va merèixer un petó ben gros! L'altre frase del dia va ser: "si fossis filla meva ni tan sols et diria que fessis dieta". Ooooooooooooohhhh! Que maco!!!!

La veritat és que va ser una visita molt agradable, amb un metge d'aquells que t'expliquen les coses i que es molesten en fer-te sentir bé i a adaptar-se a les teves necessitats. Em va dir que l'única cosa que he de fer és eliminar els sucres, els dolços, els plàtans, el raïm i les figues (vale! no problem, odio el raïm) i vigilar de no abusar de pasta, pa, patates, arròs i cigrons. Però d'això sí que en puc menjar, només que sense passar-me. I, de la resta, puc menjar de tot. Olé!!!!!!!!!!!!!!!!!!

I lo més guay de tot: la ginecòloga em va dir que segurament m'hauria de punxar 6 vegades al dia als dits per controlar el nivell de sucre.... Us imagineu com hauria de tenir els dits??? L'endocrí em va dir que ni de broma. Que m'anés a punxar 2 vegades per setmana a una farmàcia i que li porti els resultats. I que d'aquí a 2 setmanes m'enviarà a fer una altra analítica. Això sí que sona raonable, eh?

En definitiva, si necessiteu un endocrí per la zona de Barcelona, pregunteu-me les seves dades. És majo de collons!!!

ORDRE I DESORDRE

2008-09-22T10:26:00.003+02:00

Ahir vam estar tot el matí posant ordre al menjador de casa: canviant l'organització de les estanteries, posant una porta nova a l'armari per aprofitar-ne més l'espai, organitzant CD i DVD, llençant merda... etc. I.... pffffffffffffffffff. Conclusió: ordenar és un rollo. És molt pesat. Fa molt de pal. Però quan acabes, et quedes amb una sensació de "que guay", "m'encanta com ha quedat"... ooooooooooooooh! És xulo. Si tenim en compte que fa més de 4 anys que vivim al pis i que és la primera reorganització en serio que fem del menjador... suposo que ja tocava, oi? Doncs sí.

I per preparar l'operació "ordenem el menjador", dissabte vam anar a Ikea. Feia un munt de temps que no hi anava i m'agrada però, a la vegada, em fa una mica de ràbia. M'explico: sempre ho tenen tot super-xulo. Super-encaixat. No sé com explicar-ho.... Vull dir que a l'exposició d'habitacions, cuines, menjadors, etc., ho tenen tot fantàstic. Molt bonic. Amb tots els racons aprofitats amb gust. Amb un munt de solucions mones i útils (mireu la foto...) I després a casa fas el que pots... I no et queda ni la meitat de xaxi... Aish... M'encantaria saber-ne més. O bé, comptar amb un dissenyador de butxaca que em fes la feina al meu gust... ooooh! Estaria bé, això, eh? jejeje!

De fet, qui més hi va guanyar amb la nostra excursió a Ikea va ser la Saigon: li vam comprar un puf perquè es pugui asseure comodament mentre mira per la finestra.... És que no et pot queixar, eh?

RANKING NO CIENTÍFIC

2008-09-17T12:55:00.005+02:00

Amb gairebé 7 mesos d'embaràs a les espatlles i fent panxa ja des del 3er, he pogut fer un estudi, poc científic però experimentat en pròpia pell, sobre el perfil-tipus de persona que cedeix el seient a una embarassada al metro de Barcelona. I he fet un ranking que va de les persones més cíviques/educades/considerades a les que menys. Aquí va:

Les que s'emporten el premi al civisme, l'educació i la consideració són les dones d'entre 30 i 50 anys (aprox.). Suposo que, per edat, són les que tenen l'experiència de la maternitat més recent i que, per tant, quan veuen una embarassada saben que encara que no faci cara d'estar a punt de caure rodona, agraeix molt que li cedeixin el seient.

Les segones en el ranking són les noies de fins a 30 anys i les dones de a partir de 50 (aprox.). Suposo que per les primeres una embarassada està una mica guillada per haver-se ficat en aquest embolic. I no tenen ni idea de lo cansat que pot arribar a ser un trajecte en metro. Per les més grans, la maternitat ja queda lluny i elles mateixes deuen tenir els seus propis "achaques". Amb lo que la solidaritat no és la primera de les seves prioritats... De totes maneres, les dones d’aquests dos grups també s’aixequen i et pregunten si vols seure. I si és una senyora gaire gran li dius que no cal, que moltes gràcies, que ja estàs bé.

En tercer lloc venen els homes d'origen català o espanyol d'entre 35 i 50 anys (aprox.). Aquests deuen tenir parelles que han estat o estan embarassades i, tot i que no ho han viscut en pròpia pell, han vist de prop el que vol dir portar no-sé-quants-quilos de criatura a la panxa. Els costa aixecar-se però si et tenen just al davant, fan el pas de dir-te que seguis al seu lloc.

El premi als menys cívics/educats/considerats són els guiris, els nois joves, els homes majors de 50 anys i els homes d’origen immigrant. Per aquests grups una embarassada no existeix. Els guiris directament s’agafen el metro com un lloc de descans i aire condicionat entre visita i visita. S’espatxurren als seients i es dediquen a ventar-se i no veuen res més que no sigui “a quina parada hem de baixar?”. Els nois joves miren a una embarassada com un alien. Crec que fins i tot els costa registrar l’existència d’una panxa allà mig. Jo diria que els homes majors de 45/50 anys segueixen la lògica de les seves “coetànies”. És a dir, van del pal de “jo ja tinc els meus propis mals...”. I pels homes d’origen immigrant, siguin de l’edat que siguin, una embarassada no existeix. En serio. Són com els nois joves, que ni et miren, ni s’adonen de res, ni es creuen en el deure de cedir el seu seient... Rollo “a mi plin”.

En fi... si us he de ser sincera em fa una mica de ràbia aquest ranking. Vull dir que ja m’agradaria a mi que no hi hagués tanta diferència entre el comportament d’homes i dones. És com si, altra vegada, qui cuida de les dones només som les pròpies dones. Certa eterna solidaritat intra-gènere.

D’altra banda, també em fa bastanta ràbia haver de ser tan òbvia amb el tema dels homes d’origen immigrant. Ja voldria jo no haver hagut de fer aquesta diferència, i cenyir-me només a grups d’edat. Però us juro que hi és, passen amb un olimpisme... No sé... potser és que només em trobo amb immigrants d’orígens concrets i específics on l’embaràs i la maternitat és exclusivament cosa de dones i déu-mos-en-guard de reconèixer la situació públicament. No sé...

En definitiva, com ja he dit unes quantes vegades: el metro de Barcelona en hora punta és una selva.

BUIT ESPAI - TEMPS

2008-09-15T09:38:00.005+02:00

D'això.... ja ha passat el pont? Nooooooooooooooo! No pot ser... On ha anat? Ja està? No eren 4 dies? Ah... que JA HAN ESTAT 4 dies???

De veritat, tinc una sensació de buit espai - temps... I, a més, també tinc una sensació enorme de que "ara sí que s'ha acabat l'estiu".... Sip. Perquè vaig tornar a currar el dia 1 però era del pal "bueno - aquesta - setmana - a poc a poc - per - tornar - a - agafar - el - ritmillo - però - total - la - setmana - que - ve - només - seran - 3 - dies". I ara és en plan: ces't fini. Excepte pel dimecres 24 que els xaves tenim festa, l'horitzó és d'un continu que fa por. Ni un pont. Ni una setmana curta d'aquí a... parir????!!!!! Aiisssssssssssh!

Bueno. Ànimus. Si no m'ho dic jo mateixa...

PD. M'acaben de dir que tinc diabetis gestacional. Festival. Quina merda de dia, en serio.

JA HO SÉ... JA HO SÉ...

2008-09-11T13:41:00.002+02:00

Tinc el blog molt abandonat, eh? Que consti que cada dia penso en coses que m'agradaria explicar però, com que no ho puc fer en aquell moment, després se m'obliden i... Novetats? Unes quantes, a veure si aquests dies de pont vaig posant això al dia. De moment, explicar-vos que ahir vaig fer la primera classe de ioga per embarassades i va ser molt i molt xulo.

No sabia si m'agradaria o què, perquè jo no n'havia fet mai de ioga. Però em va passar l'estona volant i va ser molt agradable i relaxant... No sé.. vaig arribar allí a tota pastilla perquè arribava tard i, en canvi, vaig sortir en plan ooooooooooooooommmmmmmmmmmmm. Els exercicis i les respiracions no eren difícils de fer i tot estava molt enfocat a l'embaràs i al part. Així, i de cares a l'embaràs, els exercicis eren per a transmetre-li energia positiva i bon rollo a la criatura. Algo similar a "focalitzar la il·lusió al ventre". I de cares al part, es tractava d'aprendre a controlar tots els músculs de la zona pèlvica. En fi... va estar molt bé.

Per últim, el centre és molt "seriós" i de tant en tant també vindrà una llevadora a fer-nos com una mica de classe pre - part. Aquests dies també haurà de venir el Mico. A veure quina cara hi posa...jejeje! I, per últim, un dia farem una sessió només nosaltres dos, amb la llevadora i la profe de ioga. Serà com una espècie de "simulacre del part"... a veure què tal!!!

No sé... entre això i les classes pre - part em passaré el trimestre centrada en el tema...

ÚLTIMS DIES DE VACANCES....

2008-08-26T10:37:00.002+02:00

Sí... snif, snif... Valeeeeeeeeeeeeee, ja ho sé: n'he tingut un munt. Sobretot tenint en compte que vaig començar al nou curro a finals de març... És igual, fins dilluns que ve no començo altra vegada, i d'aquí a unes hores me'n vaig a El Poble uns quants dies a fer totes aquelles coses que fa temps que tinc moltes ganes de fer: estar amb la família i dedicar-los-hi temps, quedar amb tranquil·litat amb les amigues de tota la vida, anar de compres per Girona, a la platja, llegir a la terrassa de casa...mmmmm... Olé!!!!

Mentrestant, el que també hauré de fer serà vigilar amb el pes. Sip. A l'última visita la ginecòloga em va dir: "Gatxan, t'has de cuidar. Que d'ara endavant t'has d'engreixar molt i no vull que, en total, t'engreixis tant". Vale. Oído cocina. A vigilar amb el pes. Que consti, però, que jo crec que 5,5 kg en 6 mesos d'embaràs no és anar del tot malament, eh????

Núria: el viatge a Noruega ens va sentar molt bé. Tant a la nena com a mi. Jo em vaig trobar molt bé. Algunes vegades em cansava una mica però bueno, res que no es pogués solucionar reduint el ritme... Ella ha crescut bastant (i la meva panxa també!). De fet, està guapíssima...jejeje! Bé, a les ecografies encara té cara d'alien pobreta. Però jo dic que està guapíssima perquè no para de moure's i cada vegada es nota més. Ara sí que, sense dubtes i amb claredat, si algú posa una mà damunt la panxa, i té paciència, nota el moviment. A més, fa moviments molt diferents. A vegades són com cops més o menys rítmics. A vegades són el resultat de que ella es mogui per dintre la panxa, etc. És molt xulo.

Però encara no té nom. Continuem sense acabar de decidir-nos i dir: "va. fet. es dirà així!". En tenim un o dos que són els que ens agraden més però, com que no tenim data límit... Bé, sí. Quan neixi. Aleshores ens haurem d'acabar de decidir. A veure quina cara té ella i si fa cara d'un nom o d'un altre...

I ara ja ens hem ficat de cap amb el tema "aixovar". Aish.... Sort que ens donen alguns dels trastos bàsics. Això ens evitarà gastar-nos una pasta. I, a més, una amiga m'ha donat 4 caixes de roba dels seus fills... Toma ya!!!! De totes maneres, ahir vam anar a una botiga de coses de bebé del barri a fer una visita exploratòria i... déu n'hi do, eh? Encara no sabem què són la meitat de les coses que es consideren "bàsiques". En fi... sort que tenim temps!!!

A vegades penso que portem el tema amb una patxorra....

DE TOURNÉ PER NORUEGA: EL SUD.

2008-08-24T17:05:00.007+02:00

Després d'una setmana donant voltes pel Nord, vam agafar un vol intern Evennes - Oslo i vam inaugurar la setmana del Sud, una zona molt menys agreste i de paisatges més "amables". Primera parada? Hovringen, a la zona del parc natural de Rondane, prop de Lillehammer (recordeu els jocs olímpics d'hivern que hi va haver després dels de Barcelona?...). Va ser curiós perquè m'esperava un paisatge a l'estil d'Aigüestortes i resulta que tot era molt rodó. Vull dir que les muntanyes eren molt arrodonides, molt erosionades per la neu, i no semblava que estiguéssim a no-sé-quants metres d'alçada... Bé, i també va resultar molt divertit l'allotjament que havíem reservat: una cabana a l'estil de les antigues cabanes noruegues de muntanya. El summum de lo rústic. El Mico es va passar el vespre dient-me "Mary Jane porta'm el rifle"... juas,juas,juas! En definitiva, imagineu-vos una cabana feta de troncs, amb llar de foc i espelmes, mobles antics (inclosos els llits!), cortines de floretes i.... lo más de lo más: herba el teulat! Mireu les fotos:

L'endemà vam arribar fins a Trondheim. La primera ciutat amb cara i ulls que vam veure ja que, al tenir una universitat molt important, hi ha molt de moviment i els carrers estan transitats, plens de gent jove, veus juerguecilla, etc. A més, és una ciutat prou bonica: una catedral, un centre peatonal, un riu amb un pont xulo, cases pintades una mica a l'estil de Girona, etc.

Següent parada: Andalsnes. A mig camí per poder arribar-nos fins a Alesund. Una altra ciutat bonica, que sembla que estiguis a algun país de l'Europa de l'Est perquè els edificis són de pedra amb decoració noucentista. Llàstima que ens va ploure pràcticament tot el dia....

I després, plat fort: Trollstigen i Geirangerfiord. Trollstigen és una carretera que està tallada la meitat de l'any perquè és el somni eròtic dels fabricants de biodramina. Mireu, mireu:

Resulta que la van fer als anys 20, a cop de martell i pic i pala. És a dir, moltes vegades excavada directament a la roca. Amb 11 curves de 180 graus i molta, molta, molta pendent. Però el paisatge és impressionant.

I després, el fiord de Geiranger. Un dels fiords "estrella". I bé... xulo... però... "me l'imaginava més gran", més espectacular, la veritat... El fiord en sí està bé. Punto. El que sí que crida més l'atenció són les granges que es veuen: penjades de les parets verticals de muntanya que surten del fiord. Ara estan totes deshabitades però fins a meitat de segle hi havia gent que hi vivia i criava vaques i bèsties vàries... Imagineu-vos que havien de lligar a la mainada amb cordes perquè no els caiessin barranc avall....?????!!!!....

La següent parada va ser el Sognefjord, el fiord dels somnis... oooooooooooooooh! I bé, a mi em va semblar que aquest era bastant més xulo, la veritat. A més, per arribar-hi passes per un dels glaciars més grans i antics d'Europa, el Jostedalsbreen. Un paisatge increible.

D'aquí vam passar a Bergen, la segona ciutat de Noruega. I ens va agradar molt. També amb ambientillo i bonica. L'anècdota curiosa aquí va ser que les parades del mercat del peix estaven plenes d'espanyols i catalans venent peix al piló de turistes espanyols i catalans que hi havia.... Ejem.... ????!!!!!... Sí, lo de trobar-se un munt de compatriotes per aquests móns de déu en plè mes d'agost és habitual. Però lo de trobar-se "paradistes".... Per un moment ens vam imaginar que deu ser com un Erasmus que fan els peixaters de la Boqueria a l'estiu.... En fi...

I ja, tips d'anar amunt i avall.... última parada: Oslo! Definitivament les ciutats del Sud són molt més boniques que les del Nord. A Oslo amb un dia i mig en vam tenir prou però això no vol dir que no sigui una ciutat xula i interessant. Una de les coses que ens van agradar més van ser les estàtues del Parc Vigeland.

Ara bé, el més divertit: l'última nit, a les 4 de la matinada, va sonar l'alarma d'incendis de l'hotel.... Festival!!!! És una anècdota que es mereixeria tot un post per ella sola, però us en faré un resum simplificat:

Minut 0: ens despertem amb l'alarma.
Minuts 1-4: completament sobats ens preguntem l'un a l'altra què deu haver estat això. El Mico es pensa que és una wake-up call (una trucada despertador), jo li dic que allò ha sonat per l'altaveu i que deu ser l'alarma d'incendis. El Mico treu el cap per la porta de l'habitació i no veu ningú pels passadissos, mira per la finestra i no veu fum ni res, decideix passar de tot i tornar-se'n a dormir. Jo aprofito per anar al lavabo. Quan en surto, miro per la finestra i veig un cotxe de bombers que arriba i aparca davant l'hotel.
Minut 5-9: Li dic al Mico que sembla que això va en serio i que potser que s'aixequi... El Mico torna a treure el cap per la porta i veu que hi ha més gent que també treu el cap per la porta. Jo intento trucar a recepció per preguntar si això va en serio... Sense èxit. A recepció no contesten. Decidim vestir-nos. Ens vestim. Ens assegurem que agafem bolso, passaports, claus...
Minut 10: Moment de pànic perquè no podem obrir la porta de l'habitació. ??????. Fins que ens adonem que hem de passar el pestell. El que fa la histèria...
Minut 11: Sortim el passadís. No hi ha ni Cristo...????!!!!.... Arribem a l'escala d'emergència. I pugen un munt d'alemanys, noruecs, etc., que van en pijama i direcció contrària. Els mirem. Ens miren. Cara de poker. Fins que una parella de nòrdics ens diu que "False Alarm". Els mirem amb més cara de poker i no registrem el que volíen dir fins que no tornen a dir "Wrong Alarm". Llavors ho pillem: falsa alarma! Sort, perquè amb el que hem trigat a reaccionar ja podríem ser catalanets fets a l'ast!

I només perquè quedi per la posteritat: l'hotel estava al complert i hi havia un munt de catalans i espanyols. Doncs els únics que vam veure a l'escala d'incendis, que havien fet tot el que s'ha de fer en cas d'alarma, eren nòrdics. Els compatriotes s'haguessin rostit tots. És ben bé que som cultures diferents!

DE TOURNÉ PER NORUEGA: El NORD.

2008-08-21T20:01:00.012+02:00

Buenasssssssssssssssssssssssss! Doncs Noruega és un país molt bonic, la veritat. Però bonic, bonic, eh? D'allò que al final ja no fas fotos perquè té tans paisatges espectaculars i bucòlics que ja no pots més. Empatxats? no. Definitivament no. Però sí una mica immunitzats amb tanta natura increïble. Ja us ho dic, al final anàvem de sobrats i tot... juas, juas! Rollo "oh! mira! un altre fiord"...

La primera setmana vam fer el nord. És a dir, tota la zona més amunt del Cercle Polar Àrtic. I espectacular, tu. Vam fer un vol intern Oslo - Alta. A Alta hi ha un museu a l'aire lliure de "grafitis" pre-històrics de més de 6.000 anys d'antiguitat. Dic "grafitis" perquè en realitat són gravats a la roca que no els veuries si no fos perquè els han pintat de vermell. Per exemple:

Això són renos i un caçador. Xulo eh?

A Alta també vam tenir ocasió de començar a gaudir o patir, com vulgeu dir-ne, d'un dia que no s'acaba mai. És a dir, tot i que per 4 dies no vam arribar a temps de veure el sol de mitjanit, això no vol dir que es fes fosc. Noooooooooooooooooooo. Vam estar 1 setmana amb llum diurna constant. El sol es ponia, tot es quedava clar, i tornava a sortir al cap d'unes hores. Poques hores. Imagineu-vos com teníem el metabolisme d'accelerat...juas,juas!

Després d'Alta, Nordkapp: el punt més al Nord de tot Europa. Des d'allà, només hi ha mar i el Pol Nord. Res més. Bé, sí, unes illes inhòspites i plenes d'ossos polars on hi viuen 4 noruecs xalats. Però, en termes de civilització, Noordkaap és la punta d'Europa. Va estar bé arribar-s'hi tot i que dir que és un racó de món és dir poc. Per arribar-hi s'han de fer més de 150 km de carretera deshabitada, passar per un túnel que va per sota el mar i pel que et cobren un peatge de 25€ (el Cadí és broma comparat amb això), arribar a una ciutat desangelada, fer uns 20 km més, i pagar una entrada (en serio) de 25€ per persona. Ja ho sé, se n'han de tenir ganes. Però lo bo de tot plegat va ser el paisatge, pràcticament llunar, tundra, tundra i tundra, i veure renos i/o alces (tampoc és que tinguéssim gaire clar com diferenciar-los...).

De Nordkapp a la ciutat de Tromso. D'una tirada. Vam arribar esgotats perquè l'única cosa que té de dolent Noruega (a part dels preus) són les carreteres. En serio. Tenen unes putes carreteretes de merda i la velocitat màxima permesa són 90km per hora. Imagineu-vos que, de fet, la mitja de km/hora que fas es situa al voltant dels 70. Amb tot, si aconsegueixes no adormir-te, el paisatge val molt i molt la pena.

Tromso és una ciutat que, per ser de la zona Nord, està prou bé. Heu de tenir en compte que tota aquesta zona de Noruega va ser completament arrassada durant la Segona Guerra Mundial pel alemanys en retirada. I podríem dir que les ciutats no van ser reconstruides tenint en compte, precisament, l'estètica. Són bastant lletjotes i cutres. Però Tromso té vidilla i un centre peatonal passable.

I de Tromso vam passar a les Illes Lofoten. Xules. Molt xules. El més destacable: vam anar a parar a un Festival Viking. Com aquí amb un Castelló d'Empúries medieval i tothom es disfressa i es munta un mercadillo? Doncs en viking. La veritat és que ens ho vam passar molt bé perquè ens vam posar prou en el "meollo" i vam acabar remant en una reproducció d'un vaixell viking. Nosaltres i un fotimé de turistes (i no tant turistes) més. De fet, més aviat semblàvem una patera vikinga. Sobretot quan ens vam adonar de que lo de remar no servia de res i que si ens movíem era perquè hi havia un pavo amb una barca de motor empenyent-nos. En fi...

I demà us explico el Sud, eh?

POSEM-NOS AL DIA 3

2008-08-04T00:01:00.003+02:00

VE: Varis sobre l'embaràs

La nena encara no té nom. Tenim dos possibles candidats però... ens costa. El Mico té clar que n'hi ha un que li agrada més. Però jo no. I, abans de posar un nom i dir, ja està, la nena es dirà així... No ho tinc clar. Que un nom és per tota la vida, eh? Sort que encara falten més de 3 mesos i tinc/tenim tot això per acabar de decidir-nos!
Des de fa un parell de setmanes que ja es nota des de fora quan es mou!!! Concretament, des del 19 de juliol que vaig notar que, molt subtilment, com un lleuger batec, si poses la mà a fora la notes... Que guay. I jo, "des de dins" encara no noto moviments continuats sinó copets. Lo millor: que encara no ha nascut i ja té les seves rutines. Sí! Cada matí cap a voltants de la 1 monta una juerga ella sola allà dins.
Jo em trobo molt bé. Ara sí que sí. I m'agrada molt la panxa que tinc. En serio, em veig guapa i tot. Em miro al mirall i penso que la panxa és bonica. Em surt tota cap endavant i, de fet, si algú em mira d'esquena no es nota. És curiós això, oi? les maneres com es posen les panxes...
Deu ser veritat allò que diuen que, quan et trobes bé, l'embaràs va acompanyat d'algun tipus "d'hormona de la felicitat". Ho dic perquè porto uns dies/mesos molt contenta. Com molt feliç. És una època molt bonica de la meva vida. I això que no estic constantment pensant en l'embaràs, eh? Al principi sí que em vaig rallar una mica: que si em trobava malament, que si què faig amb aquesta panxa que m'està sortint, que si m'estic fotent gorda, que si què en faré jo d'un bebé, que si no sé pas si seré una bona mare...etc. Ara, en canvi, ho veig tot molt més de "color de rosa". Em trobo bé, m'agrada la panxa i estic convençuda de que el Mico i jo ho farem el millor que poguem. Si això no és algun tipus de droga... Tant d'optimisme i tan poc debat existencial en mi no és normal... jejeje!
Alegria i sorpresa de la setmana: una altra amiga molt propera també està embarassada!!!!! De 12 setmanes. Tindrà el seu fill o filla a mitjans de febrer i em fa molta il·lusió coincidir amb ella, tant en l'embaràs com després, amb un troç de la baixa per maternitat i amb el fet de ser les dues parelles de la colla amb bebé. Que xulo!!!!

Les vacances

Avui és 4 d'agost, oi? Doncs en poques hores marxem cap a Noruegaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!! Olé, olé, olé! I pel dia 5 ja serem bastants quilòmetres per damunt del Cercle Polar Àrtic. Toma ya!!!!! Sí, sí! El recorregut que farem serà:

1a setmana: El Nord. Arribem a Alta, anem al Cap Nord (el punt més al nord de tot Europa), la ciutat de Tromso i les illes Lofoten.
2a setmana: El Sud i els fiords. Parcs naturals, Trondheim, fiords, Bergen, glaciars, etc.
Últims dos dies: Oslo.

Xulo, eh? Tornem el dia 20. I en tinc moltes ganes... Tothom que ha estat a Noruega diu que és un país molt bonic... A veure, a veure...

Fins a la tornada!!!!!!