... així estem. Que ja no sé ni quin títol posar als posts... Aish...
A vegades m'arrepenteixo de no haver començat a utilitzar el bloc per fer un "diari" del creixement de l'Èlia. Des de que va néixer fins avui hi ha hagut un munt de petits avenços, petits passos gairebé cada dia, que noto però, com que no en deixo constància enlloc, potser me n'oblido. I clar, això em sap greu quan m'adono de lo ràpid que passa el temps i de lo ràpid que la meva bitxa està creixent....
Des de dijous o divendres passat que s'aixeca agafada a la barana del llit o del parc... Toma ya! S'agafa amb les dues mans a la barana, planta els peus i àpala, cap amunt. No s'acaba de posar dreta però mig agenollada s'aguanta soleta... No cal que us digui que vam flipar en colors quan ho vam veure!
I encara no gateja sinó que més aviat s'arrastra... aixeca el cul, planta el cap al terra (rollo ariete) i fa el cuc. S'arronsa i avança. Un espectacle, vamos!
I des de divendres que li ha agafat per arronsar el nas i respirar fort. Rollo porquet. Et mira i ho fa. I riu...
I avui hem fet el primer intent del pal de "vale vist que no t'adormiràs soleta mai, mai, mai però que això de que et faci adormir en braços és insostenible intentarem una solució intermitja". Quina? Doncs l'he posat al llit, li he donat el xumet, i li he donat la maneta, li he fet carícies i m'hi he quedat fins que s'ha adormit, fent-li manyagueries. I la veritat és que, a la fi, s'ha adormit!!! Soleta ben bé no però no ha calgut agafar-la en braços... Premio! Clar que m'hi he estat més de mitja hora i he acabat amb un mal d'esquena brutal d'estar-me ajupida damunt del llit... Però, mira, el que sigui per evitar el mètode Estivill!!!
Sabeu quina és l'altra cara de la moneda? Doncs que sóc conscient de que adormir-la en braços no pot ser. Però m'encantava!!!! Sabeu lo maca que és la sensació de tenir-la en braços, en silenci, ben adormideta, notar el seu pes, la seva escalforeta, sentir la seva respiració pausada, veure-la guapa guapa allà amb tu? Ooooooooooooh! Potser és, de tots els moments, el que me l'estimava tant que gairebé semblava que hagués d'explotar de felicitat... Ho enyoraré un munt!
28 de juliol 2009
24 de juliol 2009
SLEEP DEPRIVED
Sempre m'ha agradat aquesta expressió: "sleep deprived". Més o menys vol dir "mancada de son" però el "deprived" ve a dir que si vaig mancada de són no és pas volent, sinó és més aviat que "algú" em fa anar mancada de son. Algú "me'l treu". En fi... aquestes són, més o menys, les meves elucubracions després d'haver dormit només 4 hores. I és que sembla que estic condemnada a actualitzar el blog els dies que més son tinc. Pobretes lectores.
En fi, però el que realment us volia explicar és que he llegit un llibre molt interessant. És aquest:
Es diu "Com dir adéu, guia domèstica per morir". És la història d'una escriptora de guies domèstiques (rollo com cuinar, com tenir un bon jardí, etc.), mare de família amb dos filles que s'està morint de cancer i escriu una guia domèstica sobre com morir.
Vist l'argument, doncs, suposo que no cal que us expliqui que algunes parts del llibre són molt dures. Sobretot per una mare recent com jo, sense mare, que lo de palmar i deixar una filla enrera és un tema especialment "sensible". Amb tot, crec que és un llibre molt i molt i molt recomanable. No té la duresa de "Mi Vida Sin Mi" i permet pensar una mica en la mort, intentant passar una mica de llarg de lo tabú que és aquest tema a la nostra societat. I és que, jo crec, que vivim pensant massa poc en la mort. Quan es treu el tema de la mort sempre hi ha algú que et diu allò de "au, no siguis macabre, amb aquestes coses no s'hi ha de pensar". I jo em pregunto, per què no? Total... A més, potser el pensar-hi una mica ens evitaria patir-hi tant quan, finalment, algú es mor. Potser aprendríem a acceptar-ho més fàcilment com una cosa natural. Una part de la vida mateixa, no? No ho sé... Però tendim a viure com si les persones fóssim immortals... I després et trobes que no pots ni concebre tota mort d'algú que no sigui vell i estigui fet caldo.
A més, tot s'ha de dir, el llibre també té alguns moments especialment divertits. Així, i per exemple, la protagonista decideix comprar el seu propi taüt, per poder-lo tenir triat. I quan comença a desfilar per les funeràries s'adona que dir "taüt" és tabú, que s'ha de dir "fèretre" i que, en una funerària, no es pot pronunciar la paraula "mort", sinó que s'ha de dir "passar a millor vida" o alguna collonada d'aquest estil. Al final, la protagonista decideix fer el seu propi taüt i deixar que siguin les seves filles i el seu marit els que el decorin. I, en una escena molt bonica, la protagonista descobreix que el marit li ha escrit els seus poemes preferits a dintre el taüt...
Au, bon dia!
En fi, però el que realment us volia explicar és que he llegit un llibre molt interessant. És aquest:
Es diu "Com dir adéu, guia domèstica per morir". És la història d'una escriptora de guies domèstiques (rollo com cuinar, com tenir un bon jardí, etc.), mare de família amb dos filles que s'està morint de cancer i escriu una guia domèstica sobre com morir.
Vist l'argument, doncs, suposo que no cal que us expliqui que algunes parts del llibre són molt dures. Sobretot per una mare recent com jo, sense mare, que lo de palmar i deixar una filla enrera és un tema especialment "sensible". Amb tot, crec que és un llibre molt i molt i molt recomanable. No té la duresa de "Mi Vida Sin Mi" i permet pensar una mica en la mort, intentant passar una mica de llarg de lo tabú que és aquest tema a la nostra societat. I és que, jo crec, que vivim pensant massa poc en la mort. Quan es treu el tema de la mort sempre hi ha algú que et diu allò de "au, no siguis macabre, amb aquestes coses no s'hi ha de pensar". I jo em pregunto, per què no? Total... A més, potser el pensar-hi una mica ens evitaria patir-hi tant quan, finalment, algú es mor. Potser aprendríem a acceptar-ho més fàcilment com una cosa natural. Una part de la vida mateixa, no? No ho sé... Però tendim a viure com si les persones fóssim immortals... I després et trobes que no pots ni concebre tota mort d'algú que no sigui vell i estigui fet caldo.
A més, tot s'ha de dir, el llibre també té alguns moments especialment divertits. Així, i per exemple, la protagonista decideix comprar el seu propi taüt, per poder-lo tenir triat. I quan comença a desfilar per les funeràries s'adona que dir "taüt" és tabú, que s'ha de dir "fèretre" i que, en una funerària, no es pot pronunciar la paraula "mort", sinó que s'ha de dir "passar a millor vida" o alguna collonada d'aquest estil. Al final, la protagonista decideix fer el seu propi taüt i deixar que siguin les seves filles i el seu marit els que el decorin. I, en una escena molt bonica, la protagonista descobreix que el marit li ha escrit els seus poemes preferits a dintre el taüt...
Au, bon dia!
22 de juliol 2009
15 de juliol 2009
ZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZ
Tinc son. Però molta, eh? Ahir va venir una amiga a sopar i em posava a dormir a quarts d'1. Avui la Bitxa s'ha llevat a 3/4 de 7. Zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz. Vull. Dormir. Moltes. Moltes.Moltes.Més. Hores. En fi...
L'Èlia està fantàstica. Ja té 7 mesos i mig!!!!!!!!!!!!!! I està guapíssima... Ara ja diu mamamamamamamama i babababababababababa. No té ni idea de que lo primer vol dir mama però bueno, a mi em fa il·lusió igual. I és que està molt xerraire. I guanya mobilitat per moments: ja controla del tot lo d'estar asseguda i ja fa dies que fa l'intent de "llançar-se endavant" i agafar alguna cosa que està fora del seu abast. Lo de gatejar crec que encara queda lluny. Més que res, perquè quan està en situació de partida, aixeca el cul però s'oblida de que també ha d'aixecar els braços.... Ja n'aprendrà! I és molt riallera, li agrada que la facin ballar, que li facin pessigolles i que l'aixequin a l'aire en plan pilota. Però també comença a tenir els seus moments "marranada". Quan la posem a l'hamaca i no s'hi vol estar fa com si plorés i et mira amb cara de "com em pots estar fent això?????!!!!! eh????!!!!". En plan drama queen.
I el Mico està de viatge per feina.... Altra vegada?????!!!!!.... Sip. Però aquesta vegada només han estat 2 dies i ahir vaig aprofitar per dir-li a una amiga que vingués a jugar a nines (léase Èlia) i quan vam tenir la Bitxa dormint, vam pillar l'ampolla de vi blanc per banda. Valeeeeeeeeee... Aceptamos barco.......... Suposo que per això també tinc tanta son avui...jejeje!
Apa, me'n vaig a dutxar i a vestir-me i a esmorzar i a currar i... Bon dia!!!
L'Èlia està fantàstica. Ja té 7 mesos i mig!!!!!!!!!!!!!! I està guapíssima... Ara ja diu mamamamamamamama i babababababababababa. No té ni idea de que lo primer vol dir mama però bueno, a mi em fa il·lusió igual. I és que està molt xerraire. I guanya mobilitat per moments: ja controla del tot lo d'estar asseguda i ja fa dies que fa l'intent de "llançar-se endavant" i agafar alguna cosa que està fora del seu abast. Lo de gatejar crec que encara queda lluny. Més que res, perquè quan està en situació de partida, aixeca el cul però s'oblida de que també ha d'aixecar els braços.... Ja n'aprendrà! I és molt riallera, li agrada que la facin ballar, que li facin pessigolles i que l'aixequin a l'aire en plan pilota. Però també comença a tenir els seus moments "marranada". Quan la posem a l'hamaca i no s'hi vol estar fa com si plorés i et mira amb cara de "com em pots estar fent això?????!!!!! eh????!!!!". En plan drama queen.
I el Mico està de viatge per feina.... Altra vegada?????!!!!!.... Sip. Però aquesta vegada només han estat 2 dies i ahir vaig aprofitar per dir-li a una amiga que vingués a jugar a nines (léase Èlia) i quan vam tenir la Bitxa dormint, vam pillar l'ampolla de vi blanc per banda. Valeeeeeeeeee... Aceptamos barco.......... Suposo que per això també tinc tanta son avui...jejeje!
Apa, me'n vaig a dutxar i a vestir-me i a esmorzar i a currar i... Bon dia!!!
04 de juliol 2009
ESTEM FOTUTS
Sabeu com ha acabat la setmana? L'Èlia va tenir diarrea durant 3 dies. Pobrissona. Ara ja no en té però, amb aquesta calor, no menja gaire i crec que s'ha aprimat una miqueta... Jo des de dijous que tinc unes dècimes de febre. Tos i dècimes de febre. Però res més..... ????.... I el Mico, al tornar del viatge, l'ha pillat: porta tota la tarda vomitant. Fins i tot la cangur se'n va anar de cap de setmana amb l'estòmac regirat. En fi, som una família de fotuts. Festival.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)