Fa uns dies vaig llegir un post de la
Van Hessa (hola guapa!!!!) titulat "
Apasionarse o morir" en el que explicava que, segons ella, s'ha de ser una friki d'alguna cosa una vegada a la vida, com a mínim. És a dir, que és necessari saber apassionar-se. I jo primer vaig pensar que sóc més aviat una tia avorrida. Sip. Em costa molt apassionar-me
realment per les coses... i gairebé sempre mantinc un tarannà més aviat "flemàtic". Vull dir que hi ha coses que em poden fer molta il·lusió però... obsessionar-me? viciar-me? esdevenir una friki d'algo? Rarament passa.
Però després vaig pensar en la meva primera passió: els llibres. Llegeixo, llegeixo, llegeixo... I no podria concebre una vida sense llibres. Però, en sóc una friki? No ho sé... Diguem que és una passió portada amb molta tranquil·litat... Vull dir que no és un puntazo, o una obsessió, sinó que els llibres han estat sempre presents a la meva vida des de que em van regalar El Zoo d'en Pitus als 6 o 7 anys.
Total, que vaig deixar l'anàlisi aquí. Decidint que dec ser una apassionada tranquil·la dels llibres. Vale.
Fins avui. Avui m'he adonat que m'ha passat una cosa que feia temps que no em passava: m'he obsessionat totalment per una cosa. Hi ha qui ho trobarà ridícul però mira, així estan les coses. Estic enganxadíssima (però molt i molt enganxada, eh?) a una sèrie de tv... juas, juas... Quina? Ara la Van Hessa caurà de cul perquè no és una de les seves preferides... Vale. Doncs ara mateix sóc una yonki de
True Blood!!!!!!!!!!!!!!! Sip. Si fos un llibre no hagués dormit en tota la nit per acabar-me'l!
Resum ràpid de l'argument: vampirs. Un "món alternatiu" en el que vampirs i humans poden conviure gràcies a l'invent d'una sang artificial. Així, els vampirs decideixen "sortir de l'ataüt": fer pública la seva existència i intentar conviure en societat amb els humans.
I com és que això m'ha enganxat tant? Deixeu-me que us foti el rollo (va que avui tinc temps...). Jo devia tenir 8 o 9 anys quan, durant les vacances de Nadal, tv1 va programar unes pel·lícules de dibuixos animats cada dia al matí. Només en recordo una: una història de vampirs que em va marcar de per vida. Fijo. Em va quedar com una fixació contradictòria d'atracció i terror a les històries de vampirs que m'ha portat a llegir-me els llibres de
Bram Stoker,
Anne Rice, etc., i a tragar-me totes les pelis que se n'han fet per dolentes que fossin (Vampiros de John Carpenter, Blade, Van Helsing, Underworld...). Així doncs, no és extrany que m'apuntés de seguida a l'estrena de True Blood al Plus oi?
Vamossssssssssssssss! I tot i que sóc conscient que no és una sèrie excepcionalment bona, estic enganxadíssima. Vaig aguantar mirant la sèrie al Plus fins al tercer capítol. Campeona! La resta me'ls he anat baixant d'internet i cada matí en miro un. Ooooooooooooooooh! L'emoció d'esperar a mirar-me'l. I després, em passo el dia donant-li voltes a l'argument i/o repassant alguna seqüència. O torno a veure el capítol d'aquell dia. I miro de dalt a baix la pàgina web oficial. I busco qui és el cantant i quina és la lletra de la cançó de la portada. I em foto nerviosa quan l'emule triga massa a baixar un capítol. I comento amb una amiga el morbo que té el vampir protagonista. I m'he comprat, a través d'amazon, tota la col·lecció de 8 llibres en els que es basa la sèrie... juas, juas!
Veus? De tant en tant jo també tinc punts frikis frikis de veritat! Alegria!
PD. Us adjunto una foto del vampir protagonista. Perquè veieu quin morbo que té!
