31 de desembre 2008

UN ALTRE HOME DELS NASSOS

Un altre any... un altre home dels nassos! Suposo que qualsevol dia seria bo per aturar-me i fer balanç però no puc evitar caure en els tòpics i, a més, sóc un animal de costums... Total, que de fa anys que acostumo a fer balanç avui, a 31 de desembre.

I quin és el titular del 2008? Definitivament: L'Inici d'una Nova Era. En molts aspectes de la meva vida... eh? Ara fa un any li demanava al 2008:
  • Que els projectes que hem decidit amb el Mico surtin i surtin molt i molt bé. I... han sortit molt més bé del que m'hagués atrevit a demanar aleshores. A vegades, quan hi penso, ni jo em puc creure que el nostre "projecte" hagi sortit tan i tan bé... Sé que sóc molt afortunada d'haver tingut un embaràs ràpid, fàcil, sense maldecaps, un bon part, i una filla sana i preciosa amb qui gaudir de la vida la resta de la meva vida. Cada dia encara em costa de creure que l'Èlia sigui aquí...
  • Que pugui gaudir dels bons moments i aprendre dels dolents. I... crec que he tingut un any molt més tranquil que els anteriors. Amb la serenitat suficient per poder reconèixer els bons moments i aprofitar-los. I amb la serenitat suficient com per poder treure aprenentatges d'alguns de dolents... D'altres, clar, encara són assignatures pendents...
  • Que pugui estar més segura de mi mateixa, més valenta, més tranquil·la. Més tranquil·la, fijo. Més valenta... no ho sé. Més segura de mi mateixa... potser.
  • Que continui trobant motius per gaudir del curro tot i els agobios. Ja! I una merda. Perquè he canviat de curro!!!! Balanç del canvi? Doncs crec que molt bé per una de les coses que volia: més qualitat de vida. Menys estrès, més temps per mi mateixa, menys pressió, millors horaris, bon clima... Però encara no sé què pensar per la banda "professional". No sé... A vegades em sembla que no he fet un bon canvi... Per una banda, el meu lloc a la nova entitat no està segur. Encara sóc una "aposta" que no ha tingut gaires bons resultats. D'altra banda, faig una feina més aburrida, tècnicament menys interessant. Amb menys marge d'aprenentatge. En fi... ja veurem!
  • Que algunes de les coses que m'han fet patir aquest any millorin, canviin o ja no m'afectin. Buf... Balanç més aviat negatiu. Algunes de les coses que em van agobiar de veritat el 2007, el 2008 també hi han estat. I no sé si he sabut prendre-me-les amb més patxorra. Per tant, ni millora, ni canvi, ni no afectar... Tema pendent pel 2009?
  • Un cotxe nou... nanai. De cotxe nou res de res. No es pot tenir tot mainada.

Bueno... i quines són les coses que li demano al 2009?

  • Aprendre a ser una bona mare i poder gaudir de l'Èlia cada minut, cada moment, cada dia...
  • Que el Mico i jo sortim enfortits, com a parella, del fet de ser pares. Que gaudim l'un de l'altre i tots dos de l'Èlia, cada minut, cada moment, cada dia...
  • Que els avis continuin aguantant. Que els moments de prendre decisions siguin evidents. I que les decisions siguin fàcils.
  • Començar a ser una aposta amb bons resultats al curro. I, si no, que no sigui molt dolorós.
  • Viure tranquil·la, valenta, segura. Que les coses que m'han agobiat el 2008, ja no m'agobiin el 2009. Encara que ni millorin, ni canviin.
  • Fer un viatget xulo xulo tots 3.
  • I...d'això... un cotxe nou? jejeje!

En definitiva, un any per consolidar, per continuar avançant, per continuar gaudint de la vida.

FELIÇ ANY NOU!!!!

Que totes vosaltres (sí, em sembla que no hi ha cap home que llegeixi aquest blog, oi?) tingueu un fantàstic viatge al voltant del sol!!!!




25 de desembre 2008

NADAL EN DEFCON 2

Sabeu què vol dir "Defcon"? Vol dir "DEFense CONdition". És a dir, estat de la defensa. De quina defensa? De la meva. Fijo. Sí, ja sé que això ho he tret de les pelis americanes de l'època de la Guerra Freda, rollo "Juegos de Guerra". L'heu vist? Però aquí estem parlant de l'estat de la MEVA situació... I podríem dir que hem passat un Nadal en Defcon 2. Defcon 1 vol dir "atac imminent" i és un estat que ni els paranoics dels ianquis han tingut mai. Per tant, Defcon 2 vol dir "situació bastant xunga".



Per què? Deixeu-me que us ho expliqui.



Context: primera estada a El Poble post naixement de l'Èlia. Ja de per si sol, una aventura. Més enllà d'haver tingut jarana durant la nit i haver dormit bastant poc, ens aixequem el dia 25 per trobar:

a) El meu avi amb febre, mig delirant dient que havia d'anar a mirar una paret per on raja aigua....????!!!!... Aconsegueixes aturar-lo i l'envies a posar-se el batí i a estar-se quiet al sofà amb la manteta.

b) La meva àvia amb una quasi pneumonia rajant de la mala nit que li ha fet passar el meu avi.... Aconsegueixes enviar-la a posar-se el batí i a estar-se quieta al sofà amb la manteta.

c) Situació final: dos avis fotuts molt reticents a estar-se apalancats al sofà...



Més:

d) Una nena de 3 setmanes a qui s'ha de donar el pit i biberó cada 3 hores, més canviar-la, fer-la dormir, etc.

e) Uns amics que truquen que ens vindran a veure ara mateix per conèixer la nena.

f) El dinar de Nadal per preparar.

g) Les postres del dinar de Nadal per anar a buscar a la pastisseria.



Us imagineu l'estrès, no?



Bueno. Doncs entre el Mico i jo hem aconseguit fer estar més o menys quiets als avis, alimentar, canviar i fer dormir a la nena (això cada 3 hores), rebre els amics amb un mínim de dignitat (jo en pijama...), acabar de preparar el dinar de Nadal, anar a buscar les postres a la pastisseria, etc.



Clar que el Mico s'ha quedat sense poder-se dutxar i sense esmorzar...



I clar que quan hem tret el plat fort del dinar de Nadal del forn, la safata de vidre ha caigut a terra, s'ha trencat, el menjar s'ha bolcat i ens hem quedat sense... Amb la nena plorant i els avis esperant a taula a que els hi portéssim el pollastre amb escamarlans... Una escena... El Mico ja es veia fent truites a la francesa...jejeje! Sort que a la nevera hi havia una safata de canalons...



I us estranya que li tingui tírria al Nadal????!!!!!!!!!!



Nota positiva: A El Poble ja tenim internet. I aquí m'estic. Escrivint aquest post tot esperant que s'acabi un dels Nadals més catastròfics que he tingut mai...


PD. D'això... ejem... que molt bones festes a tothom, eh? jejeje!

22 de desembre 2008

DE TOT UNA MICA

O sigui "una de cal y una de arena"... Diguem que hem estat bastant distrets aquests últims dies i que hem pogut comprovar què vol dir allò de ser pares primerencs i no saber ben bé per on navegues...

Divendres vam anar a la pediatre amb l'Èlia i quan la van pesar vam descobrir que, en una setmana, només havia augmentat 90 grams. Això és MOLT poc. En teoria han d'augmentar més de 150 grams a la setmana i, com que l'Èlia no arriba als 3 kg encara... doncs la pediatre ens va dir que li havíem de donar teta cada 2 hores. Un ritme espartà.... I lo més fotut és que, com que sembla que no dec tenir prou llet, me l'havia de treure amb un trasto infernal que es diu "sacaleches" (ecs!) i comprovar que, per cada "toma", produia entre 60 i 90 mililitres de llet. Si no hi eren, a complementar la teta amb el biberó... En fi, imagineu-vos tot divendres amb aquest plan. Després vam passar una merda de nit perquè l'Èlia, a part, té còlics. I després, dissabte al matí l'Èlia va començar a vomitar. I això va començar a ser més preocupant. Perquè una cosa és una glopada i l'altra és, directament, vomitar. En fi... Que no us explico com vam passar el dissabte... Per sort, a partir de la nit de dissabte a diumenge no va tornar a vomitar... Però tot diumenge i avui al matí amb el puto sacaleches cada 2 "tomes"... Fa un mal... I és molt agobiant.

Sort, sort, sort, sort que avui hem tornat a la pediatre i... tatxán! L'Èlia havia augmentat una miqueta. Lo just per demostrar que a) calia abandonar el ritme espartà de cada 2 hores; i b) no més sacaleches... Total, que ara li toca jalar cada 3 hores i no m'he de treure més la llet del pit. Directament li dono teta i després una mica de suplement a base de biberó. Olé!!! I ja gairebé fa els 3 kg!!! Només li falten 10 grams!!!!

Més enllà d'això... tot molt bé. L'Èlia està maquíssima i ja li ha caigut el cordó umbilical i avui la banyarem per primera vegada i ja ens deixen que la traguem a passejar i fer vida normal i... Tot és una aventura!!!! Fins i tot, ha aconseguit que m'oblidi una mica de la tírria que li tinc al Nadal (que sí, que continuo tenint-li tírria però, com a mínim, aquest any no he tingut temps de pensar-hi massa)!!!

15 de desembre 2008

ALS 15 DIES

LACTÀNCIA:

  • Depèn de les hores tinc les tetes com 2 melons....juas, juas!!! En serio. Mai les havia tingut tan grans. Clar que no és mèrit meu... Tot és cosa de l'Èlia, que segons com, jala com una campeona.
  • Parlant de jalar com una campeona: divendres passat l'Èlia ja havia recuperat el pes del naixement. S'havia engreixat 260 grams en una setmana. Premio!!!!!!!!!
  • Lo de la lactancia és molt bonic. Però genera els seus maldecaps, eh? Això de no poder saber si la criatura menja la quantitat que ha de menjar... Sempre que la veus més nerviosa o inquieta i plora, no pots evitar pensar que potser té gana. Sobretot perquè a mi va trigar molt a pujar-me la llet i vam haver d'estar donant-li suplement durant uns dies...
  • El rot: aquell gran desconegut... Hi ha qui et diu que és imprescindible. Hi ha qui et diu que fent lactància materna no és tan necessari. I tu que no saps si l'ha fet o no l'ha fet o com fer-li fer o... perquè clar, la nena no és cap camionera. Fa uns rotets gairebé imperceptibles que et quedes 5 minuts amb cara de... ?????...

DORMIR:
  • Ejem... dormir? sip. Però no gaire, eh? Em penso que no hem dormit cap dia més de 7 hores. Avui 5. Faig ulleres. Des del dia del part que no he deixat de fer ulleres. Sort que no currem i ens podem aixecar més tard. Hi ha dies que dormim fins cap a les 10h.
  • Perquè a l'Èlia li va la marxa. A partir del vespre comença a tenir "l'hora tonta" i fins a les tantes, tu! Alegria! Per què relaxar-se i dormir si es pot estar donant guerra? Doncs això.
  • Hi ha dies que ens hem arribat a desesperar una mica: té gana? li fa mal algo? per què no vol la pipa? l'has canviat? potser la roba li agobia? etc.
RECUPERACIÓ POST PART (avís: no llegiu si sou aprensives):
  • Ho confesso: no he tingut pebrots de mirar, cap dia, què hi tinc allà baix i quina pinta té. La ginecòloga em va dir que els punts cauriens sols.... I jo penso que ja deuen haver caigut. No? Quan em dutxo la zona es nota més o menys com sempre... Doncs això... "A por otra cosa mariposa".
  • Demà tinc visita a la ginecòloga. Crec que em dirà que tot està ok. Espero. No fa gaire mal res. I des de fa 1 setmana que ja no em prenc cap calmant.
  • El que més m'ha putejat del post part ha estat una morena que m'ha sortit i que, us ho juro, m'ha fet patir molt més que no pas els punts. Resulta que això de les morenes o, dit en fi, hemorroides, és molt habitual. Sí? Doncs fa un mal... I es veu que la cosa trigarà a marxar... Paciència, no? Si heu llegit fins aquí...algun consell????
ÈLIA:

Que maca, que maca, que maca... Te la mires i penses que és impossible que tu hagis fet una coseta tan bonica.... (sí, no puc parar de babejar...).

10 de desembre 2008

EL NAIXEMENT DE L'ÈLIA

Sabeu allò que diuen que, quan s'aproxima el part, et canvia la cara, la panxa baixa cap avall, et notes rara i ja t'ho veus a venir? Doncs en el meu cas... res de res. Diumenge dia 30, el dia que sortia de comptes, vam anar a dinar amb uns amics i a la tarda vam estar per casa fent cosetes. Vaig voler acabar una cosa de la feina perquè tenia previst agafar-me la baixa el dimarts dia 2 i volia deixar-ho tot enllestit el dilluns. I vaig enviar un mail a les companyes de curro dient-los-hi: "no és que tingui contraccions ni res similar però, per si de cas, aquí us envio el document x i... bla, bla,bla". Irònic.

Vam anar a dormir cap a quarts d'1 i jo no tenia gaire son. Vaig posar-me a llegir el nou llibre de l'Stieg Larsson, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, i fins a quarts de 2 no vaig apagar el llum. Recordo que vaig tenir una punxada com de mal de regla i que vaig mirar l'hora al mòbil. Éren gairebé les 2 i vaig pensar que l'endemà no m'aguantaria dreta. I em vaig adormir.

De 2 a 5 del matí vaig anar tenint més punxades com de mal de regla. Però eren suficientment suaus i espaiades en el temps com per poder dormir. Sé que en algun moment em vaig mig despertar i vaig pensar: "vols dir?". Però vaig girar-me de costat i vaig continuar dormint. Fins a les 5. A aquella hora em vaig despertar, vaig anar al lavabo i vaig adonar-me que les punxades aquelles eren més sovint i feien una mica més de mal. Curiós. Vaig decidir apalancar-me al sofà, posar-me a llegir i començar a controlar el ritme de les punxades. I això és el que vaig estar fent fins a quarts de 7. Bé, això i escriure el post... :-)) La veritat és que ho recordo com una estona molt xula: encara era fosc, hi havia molta tranquil·litat, em vaig asseure al sofà intentant trobar la posició més còmode possible, em vaig abrigar amb una manteta, vaig posar una llibreta, un boli i el mòbil a l'abast per anar controlant les contraccions i em vaig posar a llegir. Tranquil·lament. A cada contracció em posava contentíssima pensant "ja és l'hora!!!!". I li deia a la nena "bonica, potser d'aquí a una estona ens coneixem per fi tu i jo, eh?". I feia una miqueta de mal però no pas més que una punxada de mal de regla...

A quarts de 7 vaig anar a despertar el Mico. Vaig encendre un llum, m'hi vaig estirar al costat i quan va obrir els ulls li vaig ensenyar el paper on havia apuntat l'hora de cada contracció... Quina il·lusió! La Saigon es va despertar i ens mirava des dels peus del llit amb cara de "què fan ara aquests sonats???". Així ens vam estar durant una hora més, comptant les contraccions i veient si, en serio, eren cada 5 minuts. La veritat és que com que jo no havia trencat aigües, no teníem tan clar que allò fossin contraccions de part... A més, a partir de quarts de 8, que és quan ens vam aixecar, van començar a fer-se més irregulars i canviants d'intensitat.

Com que jo tenia hora a la ginecòloga a les 9.30h per fer unes corretges (allò que monitoritzen el cor de la criatura i que s'acostuma a fer al final de l'embaràs), vam decidir que millor anar-hi amb tot preparat per si de cas estàvem de part. Així doncs, ens vam aixecar, dutxar, acabar de fer la maleta i vaig esmorzar amb ganes perquè vaig pensar que després, segurament, em tindrien sense menjar hores i hores. Imagineu-vos fer tot això amb un sentit d'imminència molt guay. Sense nervis, però contents i jo dient-li al Mico: "Ara en ve una altra, apunta!"...

De camí a la clínica vaig tenir vàries contraccions i... anar en cotxe i tenir contraccions NO és divertit. L'estar asseguda t'aixafa la panxa i quan ve la punxada.... buf! Fa mal. Premio per les dones que van de part i fan quilòmetres i quilòmetres... En el meu cas van ser 20 minuts i es van fer prou llargs...

A l'arribar a la clínica vam anar al despatx de la ginecòloga i li vam dir que ens pensàvem que estàvem de part. Em va fer un tacte i em va dir que sí, que sí, que allò era un part com una catedral i que ja estava dilatada de 3 centrímetres.... olé, olé, olé!!!!! (per a qui la maternitat sigui un misteri: un tacte vol dir que et posen els dits per dintre la vagina i calculen la dilatació del coll de l'úter; 10 centrímetres és l'objectiu, quan la criatura pot néixer). La ginecòloga em va dir que pugés a la planta de maternitat i que... àpala, ja ens veurem!

Ho sabeu que la setmana passada, el dilluns, hi va haver un eclipsi de Venus? Una conjunció astral d'aquestes rarotes? No és que jo cregui gaire en aquestes coses però... alguna influència devia tenir en el tema parts perquè la maternitat de la clínica estava a petar... A la sala d'espera érem 3 parteres. Total, que ens vam estar esperant gairebé una hora a que vinguessin a cridar-me. Allà, amb les contraccions. Intentant respirar.

Aquí podríem dir que és on va començar la "fase d'agobio" del part.

Cap a les 11 em va venir a buscar una enfermera que em va fer passar a una merda d'habitació que era com una sala de cures o de pas... No sé... Hi fotia un fred que pelava i l'enfermera em va donar una bateta d'aquestes de clínica dient-me que em traiés tota la roba. Primer problema, doncs: em vaig començar a fotre de fred. A això li heu de sumar que em van haver de posar una via per a xutar-me antibiotic. Segon problema: falta de mobilitat. Allà em teniu, enganxada al pal del suero, morta de fred i sense poder moure'm més de dos passes en cada sentit. Tenint en compte que el que més bé m'anava quan venia una contracció era moure'm i caminar... Un agobio....

I, a sobre, li heu de sumar que l'enfermera era una capulla integral. Però imbècil perduda, eh? Jo no acostumo a odiar al personal amb aquesta intensitat en un període tan breu de temps però... aquesta s'ho mereixia. En serio. Sabeu aquesta gent que va de sobrada? Que intenta fer-se la graciosa però que en realitat és borde borde? Doncs això.

I jo allà, amb les contraccions. Intentant respirar. Intentant aplicar quelcom de lo après a les classes de ioga i de preparació al part. Intentant fer alguns dels moviments i postures apreses. Sense cap tipus d'èxit. Ja us ho puc dir. Sensació d'agobio i de cert fracàs. Vaig començar a dir-li al Mico: "és que així no es pot". Referint-me al part natural. Allò era de tot menys natural.

I a les 13.30h o així ve la capulla de l'enferma i em fa un tacte... A part de que em va fer mal, la molt asquerosa va i em diu que només estic de 3 centrímetres...

Com? Què? Que quèeeeeeeeeeeeeeeeeee? M'estàs dient que de les 10 del matí a les 2 de la tarda no he avançat gens?????!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Que tanta contracció per res???!!!!!!!!!!!!!

Buf. Em vaig desmoralitzar una mica, la veritat. I em vaig ratificar en la sensació de que "així no es pot". Vaig pensar que una cosa és un part ràpid. Però que clar, ja portava unes 12 hores i només estava de 3 centrímetres.... L'opció d'un part natural es va començar a esfumar del meu panorama...

I per això, quan va tornar la capulla de l'enfermera dient-me que "ara vindrà un camillero per baixar-te a quiròfan que et posarem l'epidural"... No vaig tenir pebrots de dir-li que no. Vaig dir-li que vale. Que em xutessin tot el que vulguessin. De perdidos al río, vamos. Lo bo que va tenir el moment és que, tot seguit, em va presentar la que seria la meva llevadora durant la resta del part. I jo em vaig adonar que m'alliberava de la capulla aquella, que no hi hauria de tractar més.... Ooooohhhh! Alegria!!!! Déu existeix!!!!

A posar-me l'epidural m'hi va acompanyar una auxiliar de clíncia maquíssima. I aquí va començar la "fase fantàstica" del part. Mentre em punxaven l'esquena continuava tenint contraccions i, a més amb la fred, tremolava una miqueta. Doncs bé, la Mercè, l'auxiliar de clínica, em va agafar, i m'anava guiant la respiració a la vegada que em posava la mà a la panxa i em deia: "ànims bonica, respira, respira". Molt bé, la veritat. Un sol. Crec que vaig aconseguir estar-me quieta i que em poguessin posar l'epidural gràcies a ella.

I una vegada em van haver punxat, ooooooooooooooooooooooooh! Prou mal. I em van abrigar amb una manta. I prou fred. Oooooooooh! Un benestar... Em va entrar un bon rollo... Del pal de "no m'entero de res, fa sol i estic bé, que guay que avui tindré la meva nena". I després em van pujar a la planta de maternitat, directa cap a una de les sales de part. Allà, m'esperava la llevadora, la Rosó. Va aparèixer la ginecòloga, em va fer un tacte i em va dir que ja estava d'uns 5 centímetres. I em va trencar les aigües. A partir d'aquí, només era qüestió d'anar dilatant. Per controlar el cor de la nena em van posar unes corretges i em van abrigar amb una manta. Àpala, a esperar.

Mentre, el Mico m'estava esperant pensant: "se l'han emportat fa un munt d'estona, li posaran l'epidural cosa que ella no volia, l'enfermera era una imbècil... a veure com ho porta...". El van avisar que jo ja era a una sala de parts i el van vestir de Dr. Craig (tot de color verd). I quan va entrar allà on jo era em va trobar de super bon rollo dient-li "holaaaaaaaaaaaaaaa!". Pobre, es pensava que em trobaria feta una fera o enfonsada en la misèria...

A partir d'aquí va començar una estona d'espera. El registre de les corretges anava assenyalant una contracció darrera una altra i, de tant en tant, entrava la ginecòloga o la llevadora i em miraven o feien algo. Fins que les coses es van començar a complicar.

Primer, la nena no estava encaixada. Això vol dir que no tenia el cap posat dintre el forat de la pelvis. I això és bàsic perquè puguin nèixer via vaginal. Doncs bé, la ginecòloga va fer-me apretar unes quantes vegades a veure si s'encaixava. I semblava que sí però, quan deixava d'apretar, la nena sortia del forat i tornava "cap amunt". Vale. Al final vam aconseguir encaixar-la i després vam esperar una estona a veure si anava "baixant" pel canal de part.

I no baixava. Recordeu que he dit algunes vegades que sóc petita? Doncs bé, sembla ser que sóc tan petita que la nena no tenia espai per baixar. Tinc una pelvis esquifida que no li permetia fer un moviment de rotació en espiral que és necessari perquè els bebés puguin néixer. Què fer? L'opció més habitual aquests dies és anar de cap a una cesària. Però la meva ginecòloga, olé sus huevos, sabia que per mi una cesària era l'última opció. I va voler intentar-ho amb uns fórceps. Com a mínim, fer un intent.

Sabeu com va néixer l'Èlia, doncs? Jo apretant, la ginecòloga amb els fórceps i la llevadora tirada damunt la meva panxa ajudant-me a apretar. I pluf. Res de "ja es veu el cap" o frases similars. Va ser un vist i no vist. Va sortir de cop. Us juro que vaig notar com, físicament, primer era a dins i, al cap d'uns segons ja no.

La primera imatge que tinc de l'Èlia és veure-la a les mans de la ginecòloga. La tenia agafada com per la cintura, de caps per avall i jo només li veia el cul, una mica de la panxa i les cuixes. Veia que no estava gaire bruta i mirava pensant: "ja és aquí??? és la meva nena??? ja està???". Li van tallar el cordó umbilical de seguida perquè hem fet allò de recollir-ne les cèl·lules mare i la Rosó se la va emportar per posar-li la pinça. I jo la veia allà damunt la taula i vaig començar a dir, en veu alta, "és la meva nena? porta-me-la, porta-me-la!!!!". Me la van portar un moment però a la sala de parts hi feia molta fred i em van dir que calia vestir-la de seguida perquè no perdés temperatura. I se la va tornar a emportar. El Mico va anar amb ella, a mirar-se-la de prop i fer-li fotos.

Mentre, a mi m'anaven fent coses que m'importaven un bledo perquè només estava pendent de la nena, del Mico i del que passava a l'altre costat. Sé que la ginecòloga em va dir que ja havia sortit la placenta i que estava tota sencera. I a continuació em van començar a cosir. Sip. Amb el rollo dels fórceps i el naixement en forma de "pluf", no us explico lo desgraciats que es van quedar la vulva, el periné i tot plegat d'allà baix. Una de punts... No vols caldo? 2 tasses! Una episotomia de 5 punts més un esquinç i alguna cosa més... En fi...

I quan van haver acabat de vestir a l'Èlia i me l'estaven portant, va passar l'única cosa xunga xunguíssima: em va pillar un baixón de pressió. De cop vaig començar a tenir molta fred i molta set, em petaven les dents, em vaig quedar blanca com el paper de fumar i em vaig desmaiar. Es veu que només van ser uns segons però el Mico es va espantar de veritat. Creuament de mirades de preocupació entre la ginecòloga, la llevadora i l'auxiliar. Em xuten alguna cosa a través de la via i torno en mi. Vomito. I prova superada. Va ser el toc dramàtic de tot plegat.

Perquè, i ara ve lo seriós, vaig viure tot el part amb molta alegria i confiança, la veritat. Si eliminem l'estona de l'agobio que, vist amb perspectiva tampoc va ser tan horrorós, la resta del part va ser una experiència viscuda amb il·lusió i optimisme. Tot i les complicacions, no vaig patir ni em vaig angoixar en cap moment. Ho recordo com un procés molt i molt bonic. I molt tranquil. Amb el Mico al costat, va ser com un viatge que vam fer junts tots els que hi érem, inclosa l'Èlia. En cap moment vaig dubtar de que quedava poc per tenir la meva filla amb mi i que només era qüestió de que anessin passant les coses. No sé... com una confiança i una seguretat que mai hagués dit que tindria.

I pel costat dels sentiments... us ho creureu si us dic que la primera vegada que vaig plorar va ser quan ja érem a casa i mirava les fotos del part? No és que jo sigui de pedra però tot i estar molt i molt i molt i molt emocionada no em va donar per plorar. Estava tan contenta i tan al·lucinada de tot plegat que no em va sortir lo de plorar. Recordo un atac d'alegria immensa quan mirava cap a la taula on vestien a l'Èlia. Només volia que me la portessin per poder-la mirar tota, veure de quin color tenia els cabells, veure-li la cara, les manetes, els peus... Agafar-la i tenir-la amb mi. Estrenyer-la contra el meu pit. Fer-li carícies.

I això és a lo que ens dediquem aquests dies... A mirar-nos-la i al·lucinar de que tinguem una filla tan i tan bonica... A meravellar-nos de que estigui viva i aquí amb nosaltres... A riure amb les ganyotes que fa i a fondre'ns quan obre els ulls i sembla que ens miri... A respirar una pau immensa cada vegada que es queda adormida als nostres braços... A aprendre a cuidar-la i conèixer-la... A fer de pares... I jo, a fer de mare.

06 de desembre 2008

ÈLIA

Us presento l'Èlia, la nostra filla:



Va néixer l'1 de desembre de 2008 a les 16.55h de la tarda
Pesava 2.815 grams i media 48 centrímetres

I és la coseta més bonica que us podeu imaginar!!!!!!!




01 de desembre 2008

PSSSSSSSST...

... No ho digueu a ningú, eh? Però em sembla que estic de part... Encara no ho sap ningú. Només jo i la nena. Són les 06.29 del matí i a casa tothom dorm. He tingut contraccions a:

les 05.10h
les 05.21h
les 05.27h
les 05.30h ?... Aquesta no ho tinc gaire clar...
les 05.34h
les 05.39h
les 05.44h
les 05.49h???... També, molt fluixa....
les 05.51h
les 05.55h
les 06.00h
les 06.05h
les 06.10h
les 06.15h
les 06.19h
les 06.26h
les 06.30h

I ara estic esperant la següent. Si això continua així una bona estona més, despertaré el Mico. I a veure què passa... Estic conentíssima! Fan mal però són suportables. Encara. A veure si amb una mica de sort, en dos dies, penjo una foto de la meva filleta. Desitgeu-nos sort!

Uf, ara en ve una de forta... 06.34h...