30 de juny 2008

ESTIC SUANT LA GOTA


Quina calor.
Quina calor.
Quina calor.
Quina calor.

La única neurona que tinc en funcionament només pot pensar això. Estic tirada al sofà, amb totes les finestres obertes per allò d'intentar crear una mica de corrent d'aire i.... pffffffffffffff. Estic suant la gota. En serio.

Aish. I també estic cansada. Avui m'he llevat a les 05.15h del matí per pillar un avió a les 07.10h. Viatge llampec a Palma de Mallorca per feina. I ja torno a ser a casa... Llampec, llampec, eh? A l'aeroport gairebé érem minoria els que viatjàvem per feina... S'ha notat que la gent comença a tenir vacances. I... heu agafat mai un vol d'aquests de primera hora? Està ple d'homes. En serio. Executius amb el mòbil, la blackberry (o com s'escrigui) i el Mundo. Algun més pijo i pepero que d'altres. Uf! Les dones som minoria. I les dones prenyades menys...

I a Palma... Ni us ho explico. L'aeroport estava ple a vessar de turistes. Alemanys per un tubo. Ja des de l'aeorport feien olor a crema solar... I tu allà, que vas per feina. Arregladeta i mona, i amb la cartera de papers i documents. Fas tanta llàstima...

Però bueno, passo de queixar-me gaire. Sabeu què hem fet aquest cap de setmana? Un altre d'això. Aquesta vegada amb un nen d'un any i 8 mesos, una nena d'un any i 6 mesos, un projecte de bebito de 18 setmanes i un altre projecte de bebito de 12.... Toma ya! I molta tranquil·litat, piscineta, relax, jocs... mmmmmmmmmmmmm.

I demà, per fi, per fi, per primera vegada a la meva vida: JORNADA INTENSIVA!!!!!!!!!!!!!! Siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii! Un altre motiu de satisfacció per haver canviat de curro: ja no sóc la única que es menja els mocs juliol i agost i ha de continuar treballant full time mentre el món mundial és a la platja. Jo també faré horari de funcionària i curraré de 8 a 15. Bien. Oléeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!!!!!!!

24 de juny 2008

TOT EL DIA EN PIJAMA!

Bien. Bien. Bien. Sabeu el temps que fa que no ho feia això? Molt!!!!!! Anys!!!! I avui el Mico i jo hem decidit quedar-nos a casa tot el dia... En pijama! Festival. De totes maneres, no us penséssiu que no hem fet res de bo, eh?
  • He començat una novel·la de molta intriga.
  • Hem fet la declaració de la renda (bé, jo m'he limitat a confirmar el meu esborrany).
  • Hem fet el dinar i hem dinat pasta a la carbonara (l'última pasta a la carbonara de la temporada perquè el meu pes està "despegant" que fa por).
  • Hem comprat els vols per les vacances d'aquest estiu... tatxin, tatxan... Noruega!!!!!
  • He fet migdiada.... mmmmmmmmmmm.....
  • Hem posat un rentaplats.
  • Hem posat una rentadora.
  • Hem plegat roba que estava seca.
  • M'he posat al dia amb el llibre sobre l'embaràs per primerenques.
  • Li hem fet festes a la Saigon.
  • He ordenat la cuina (bé, una miqueta).
I demà comença una setmaneta curta però molt carregada de feina. Bueno, no em queixo. Sabeu què vam fer un dia d'aquests del pont? Aprofitant que un amic ens va convidar a casa seva a Puigcerdà, vam anar a banyar-nos a unes piscines termals de la Cerdanya francesa.... mmmmmmmmmmmm.... Jo penso en lo relaxant que va ser i àpala "a lo que me echen"!

PD. Dia número x (m'he descomptat una mica...uops!) del suport bloggaire a la Núria. Ànimus xula que ja no queda res!!!!! Pensa en el pulpo a la gallega i els percebes!!!!

21 de juny 2008

DIA NÚMERO 1 DEL...

... Suport bloggaire a la Núria!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Que en aquests moments deu estar fent la primera prova de les opos i es mereix un munt d'ànimussssssssssssssss! Va, Núria, segur que ho fas molt i molt i molt bé. Molts ànimus!!!!!

Jo, per la meva banda, estic berenant. L'última vegada que em vaig aproximar a la balança ja portava dos kilos més que el que pesava al principi. El projecte de bebito avui s'ha posat al mar per primera vegada. I a Barcelona ja comença a fer calorrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr.

Feliç cap de setmana (llarg?) a tothom!

17 de juny 2008

VE 2: VARIS I L'EMBARÀS

Vaaaaaaaaaaaaaaa, que fins ara només havia fet un VE i ja en tenia ganes:

  • Sí, definitivament faig panxa. Sóc d'aquelles embarassades a les que la panxa els hi surt cap endavant. Petita (o no tan...), rodoneta i endavant. Només m'he engreixat 1 kg i encara tinc cintura (alegria!) però a estones em dóna la sensació que això serà un bombo de campionat. En serio. La setmana passada estava una mica rallada perquè pensava "si ara estic així, com estaré quan estigui de 7 o 8 mesos?". Aquesta setmana ho porto millor però començo a sospitar que al final seré d'aquelles que veus pel carrer i penses "pobretes". En fi... Sort que això no es pot pas triar, oi? I la meva autoestima ja me la curraré després del part...
  • La setmana passada vam tenir visita a la ginecòloga. Com que sóc una privilegiada vaig per la privada i em fan ecografies extra. Sí, ja sé que hi ha qui diu que tanta ecografia no és bona però, mira, a mi em fa il·lusió i no tinc pebrots de dir que no, que no cal que me la facin. En definitiva, a l'eco de la setmana passada el projecte de bebito es movia moooooooolt. En serio. Però molt, eh? Primer em va agafar un atac de riure tonto de veure que es movia tant. I després vaig flipar en colors. Si continua així, quan me'l noti serà un festival.
  • Per cert, l'ecografia morfològica no me la faran fins a mitjans juliol. Per tant, encara tinc un mes per convèncer al Mico de no voler saber el sexe. Vale. Sóc realista: ho porto cru. En fi...
  • Ara ja gairebé ho sap tothom. Encara no he pogut localitzar a una tieta i ens falten un parell d'amics. Lo guay, però, és que ara ja no cal dir-ho, amb ensenyar la panxa n'hi ha prou. I n'hi ha que fan una cara de poker... En serio que és divertit i tot.
  • I aquest dissabte vam descobrir que aquests amics també estan embarassats. Alegria! Són una parella amb qui ens portem molt bé i em fa molta il·lusió que el seu segon fill neixi un parell de mesos després del/la nostre/a.
  • La roba d'embarassada és un rollo com una catedral. Útil, necessària i còmode. Però un rollo. Per una banda, he trobat una botiga on tenen coses molt boniques i que no són queques però són molt cares. En altres llocs la roba et fa semblar una bota o bé t'entren ganes de cridar que estar prenyada no és sinònim de ser imbècil. Que allò només s'ho pot posar algú amb complexe de Heidi i que si s'han pensat que sóc tonta i que no m'adono de lo malament que em queda. Sort que a H&M, per exemple, també tenen alguna cosa decent. I sort que vaig trobar un outlet del MitMatMama que em va estalviar la bancarrota. El més horrorós: quan la dependenta insisteix en col·locar-te una panxa postissa perquè vegis com et quedaran les coses quan estiguis a punt de parir. Cal?????!!!!!! A més, tenen els collons de mirar-te malament quan els dius que no se t'acostin amb allò de plàstic i forma de pilota de basket, que ja t'ho trobaràs quan toqui. En fi... ah! I m'he comprat un vestit d'arreglar que s'adapta al creixement de la panxa per anar als 4 casaments que tenim aquest any. Bien.

Bueno. I per avui ja n'hi ha prou, no?

13 de juny 2008

EL NOU BARRI


Amb el canvi de feina també vaig canviar de barri. Abans treballava a una zona de Barcelona que, tot i no ser Pedralbes, la gent vivia prou bé. Classe mitja-alta, vamos. Sobretot des de que els preus de l'habitatge estan com estan. Senyors amb trajo, senyores amb metxes rosses, uns quants 4x4, una escola privada i una de pública, tothom anant amunt i avall, un bar de barri a punt de tancar i un altre de fashion, etc.


Ara treballo al centre. Al centre fotut i fet caldo, per ser més precisa. I he de dir que, tot i alguns inconvenients, estic molt contenta amb el canvi. Crec que, de fet, aquesta és una de les coses que "filosòficament" buscava amb la nova feina.


Quins inconvenients? La merda i les vomitades pel carrer. Ecsssssssssssss. Sobretot quan estàs de menys de 3 mesos, tens tendència a les nàusees i sents totes les olors hagudes i per haver. Festival.


Avantatges? El contacte amb una realitat que, habitualment, m'havia estat més llunyana. Fer un exercici de diversitat i poder-ne aprendre. Ara treballo en un barri de gent per a qui la vida no és tan fàcil com la meva, d'origens diferents i pinta molt diversa. Un barri que t'ensenya, si mires, a entendre que la vida no és justa per a tothom i que mirar-se el melic és massa fàcil; i que la interculturalitat és l'única opció per tirar endavant si volem ser una societat més cohesionada i igualitària, una societat amb futur.


Cada matí trobo un pare amb pinta de ser d'origen filipí que acompanya la seva filla a l'escola. La nena és clavada al pare i sento com li explica coses que s'assemblen molt a les que jo explicava quan anava a l'escola de petita.


També em trobo amb un home vell, que arrossega un carret ple de papers de diari i bosses de plàstic. L'home camina amb passets molt curts i petits, amb un ritme coixejant i no acaba d'anar gaire net. Sempre s'arramba a la paret, potser per recolzar-se o potser per deixar passar a la gent que va amunt i avall ràpid, ràpid. Cada matí fa la mateixa ruta. I a mi em desperta certa tristesa perquè no sé on va, i se'l veu sol...


I els paquistanis i els xinos obrint la botigueta, la dona del forn de pa fregant la vorera, un yuppie cuarentón que canta com una almeja anant cap al metro, la noia que passeja dos cadells esverats, els guiris esperant a la porta dels albergs/hostals carregats de maletes, un travelo que es posa al final del carrer a partir del migdia, els que tenen un xiringuito de kebabs i s'estan fora fent-la petar, l'indigent que sempre està davant l'oficina de la caixa...


I per acabar, en relació amb la interculturalitat, un poso un text que he trobat porahí, i que crec que diu coses que fan pensar. Sí, ja sé que potser sóc una mica plom, però ja sabeu que hi ha alguns temes que són el meu cavall de batalla personal:


"La visión problematizada de la inmigración se fundamenta en una ideología globalista que tiende a contemplar la integración de las personas inmigrantes en función de las “necesidades” del mercado de trabajo. Estos discursos se limitan a anlizar cuántas personas son necesarias para la reproducción de las actividades económicas y el mantenimiento de los sistemas de pensiones, en cuál es la forma idónea de obtener el mayor rendimiento con los mínimos costes (modalidades de reclutamiento de la mano de obra), y en cuáles son los más “rentables” (en una dinámica racista que atribuye una mayor o menor conflictividad social según la procedencia étnica de las personas inmigrantes). Desde estos planteamientos, las personas se ven reducidas –cosificadas- a la mera condición de mercancía, y las políticas que se implementan refuerzan su condición de insumos reemplazables según las necesidades del mercado, perdiendo la dimensión humana y social de la inmigración e invisibilizando los otros beneficios, además de los económicos, que aportan las personas inmigrantes y la diversidad cultural que se genera en las sociedades de acogida.


La interculturalidad hace referencia no sólo a la coexistencia de culturas sino que implica la construcción de una relación efectiva entre ellas (interacción, solidariedad, reciprocidad), es decir, implica una cooperación entre todas las etnias que buscan y quieren mantener sus propias identidades dentro de los esquemas de pertenencia a una sociedad. La interculturalidad enfatiza lo que se tiene en común y la necesidad de compartirlo, más allá de lo particular y personal. "





08 de juny 2008

DIUMENGE AL VESPRE...

... I estic cansadeta. Hem estat per El Poble, fent família. Ahir va ploure però avui ha fet un solet maco. A veure si el bon temps es decideix ja d'una vegada, que tinc ganes de sentir que ja és estiu... Aish.

Dissabte al vespre vam estar donant una volta per Girona. Ara feia dies que no teníem ocasió de fer-ho i... ohhhhhhhhhhh! Definitivament, Girona m'enamora. És una ciutat tan maca... En serio. Havia plogut però els núvols s'estaven trencant i hi havia algun últim raig de sol. Tot feia olor de fresc, les botigues ja tancaven i la gent feia l'últim vol abans d'anar a sopar. Mmmmm.

He vist amigues que feia temps que no veia i he intentat que la família no m'alterés massa. Amb això últim, però, no he tingut gaire èxit. Paciència, Gatxan, paciència...

M'espera una setmana de bastanta feina i moviment... ooooooooooom. Dimecres fem un "Casual Day" amb el curro. Dijous i divendres venen els amics de França a casa nostra. M'agrada tenir gent a casa. Divendres toca visita a la ginecòloga. Dissabte un casament que, per cert, ja no en són 3, sinó que enguany, al final, sembla que seran 4... Toma ya! Quin ritme!

Vam anar a veure la nova de l'Indiana Jones. D'encefalograma pla, sí, però molt distreta. Pur Indiana Jones, vamos. I el Harrisson amb 60 i pico, com un rei, tu! Em va agradar... I vam estar d'acord en que quants de nosaltres havíem volgut ser arqueòlegs de petits o adolescents per culpa de l'Indiana Jones? Un munt!

I res, del que passa pel món... Us imagineu que l'Obama arribi a president d'EEUU? Brutal!

03 de juny 2008

DEFINITIVAMENT...

... dec començar a fer panxeta: en 2 dies, 2 persones s'han aixecat per deixar-me seure al metro......????!!!!!!.... Comentaris? a) Que majos. Encara hi ha gent atenta. b) Quina vergona. En serio. M'he posat vermella com un pebrot.

Àpala. Feliç dimarts!

01 de juny 2008

UN TROSSET DE COR A ANGLATERRA

Quan tenia 16 i 17 anys vaig anar dos estius a Ramsgate, Anglaterra, a fer allò tan típic d'estar-me amb una família anglesa i anar a una escola d'anglès. Més enllà de fer, efectivament, tot lo típic i tòpic que es fa en aquests casos (intentar lligar amb el guaperes hongarès de turno, parlar molt de castellà amb la resta d'espanyols que hi havia, anar a Londres a comprar camisetes i intentar jalar mitjanament decent), vaig fer una cosa molt especial: vaig fer-me molt i molt amiga de la mare de la família que m'acollia.

En dos estius l'Olly i jo vam establir una relació de mare - filla / confident - amiga que 15 anys més tard intentem mantenir a tranques i barranques. Primer a base de trucades telefòniques i cartes, després a base de missatges al mòbil i mails i havent-nos vist un parell o tres de vegades durant tot aquest temps. Què ho fa que una nana de 16 anys i una senyora de 30 llargs tinguin tan bon rollo i tanta complicitat? Que una dona de 31 i una senyora de 50 i pico es tinguin tan de carinyo essent de móns tan diferents i vivint vides tan allunyades? No ho sé pas. L'única cosa que puc dir és que tinc un trosset de cor a Anglaterra.

L'Olly no s'hi cap de contenta des de que sap que tindré una criatura. A més, casualitats de la vida, la seva filla petita, la Lianne, també està embarassada, d'unes quantes setmanes més que jo. Ella diu que tornarà a ser àvia per duplicat i en poc temps de diferència.

Acabo d'estar-me una bona estona escrivint-li un mail i explicant-li les últimes novetats. Ja sé que a moltes de vosaltres l'anglès us fa pffffffffffffffffffffff, però com que la Jules i la Nikole han deixat comentaris felicitant-me, he pensat que podia aprofitar el mail i copiar-lo aquí. Així elles també entendran algo de què va el blog...

Dear Olly,

Hi!!!! How are you? Are you back from Brazil yet? Hope you've had a nice holiday, with lots of relaxing and interesting visits.
What was Rio and the Falls like? Did you enjoy them?


How's Lianne? And her baby? Does she know if it is a boy or a girl yet? Hope she's great and happy with her pregnancy! When is she due? October?

Sorry for keeping you waiting for so long but we weren't sure everything was ok 'till these lasts weeks. We were given the results of the screening to detect Down and Edwards syndromes. They were ok and now we are sure everything's fine and our small baby keeps growing. 2 weeks ago she or he was about 7 cm... And my belly is definitely starting to point out... Imagine! I started wearing pregnancy clothes a couple of weeks ago as my normal trousers don't fit me anymore. Luckily, after the 12th week I started to feel much better. Not that I had much nausea or sickness but I wasn't feeling really well as my belly accumulated lot of gas after meals. Yep, really disgusting. You know, something like being uncomfortable all the time...

I don't know if it is usual in England but here pregnant people wait to tell the news until the 12th week or so. After the most dangerous phase is over. Thus, we are in the middle of telling everyone: extended family, work, friends, etc. In Mico's and mine families this is going to be the first grandchild and baby in many years. Imagine! Everyone's going crazy. My grandma even told her neighbours... And my father is in process of accepting that he will become a grandad. I'm sure he was quite reluctant at first... And in my work they took the news with good humor.

We still haven't talked about names yet. I would like not to know the baby's sex till giving birth but Mico is very stubborn and insists in knowing it. And I'm aware I won't be able to resist if I know that he knows... a bit crazy, isn't it?

Didn't I tell you my due date? On the 30th of November! Anyway, I hope to give birth a bit earlier (not too much) but just for the baby to have a birthday not too close to Christmas time.

We wanted to go to New York and Canada this summer but my doctor told me no way I am going to spend so many hours inside a plane. She said that if I keep having an easy pregnancy there's no problem for us to go away. She just recommended to limit our holidays within European borders. Thus, we are considering going to Norway or somewhere else in Scandinavia. On the other hand, I've just seen some pictures from Capri and the Greek islands and... Oooooooooooh! So, no idea of what we are going to do.

Ok, stop about me for now. How are you? How's everything here? How's Sharon? Hope you are all fine and Sharon is still coping well.

Please, give my best regards to all the family, specially Lianne and her baby.

And all my love and lots of kisses for you.